CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’expoli de les caixes d’estalvi

Dimecres, 16 març, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

grafic ajudes del FROB

Un article referit a l'expoli que s'està duent a terme amb la privatització de les caixes d'estalvis. Aquesta privatització, junt a les d'Aena, Loteries, Sanitat, etc. a més de les que es varen dur en el passat: Ibèria, Telefònica, Endesa, Tabacalera, Argentària, Correus, etc. ens reafirma la idea que s'inclou dins l'article: que, en aquesta dictadura del capital, volen que tots nosaltres, i les nostres vides, siguem simples àrees de negoci privat.


Des de fa ja massa anys, quan escoltam la paraula “reforma” se'ns disparen les alarmes. Emprada eufemísticament, “reforma” sol ser sinònim d'importants retallades, pactades, imposades o consentides, de drets socials. L'última andanada la patim des que el govern de Rodríguez Zapatero va decidir fa nou mesos abraçar definitivament el catecisme neoliberal. Diríem que, amb esquerres així, no hem de menester dretes. Zapatero s'ha dedicat a castigar amb ferotgia a la majoria del seu propi electorat, fent la feina bruta fins a uns límits que difícilment la dreta s'hagués atrevit a arribar. Entre d’altres mesures de retall de la despesa social, tres “reformes” s'han implementat contra els interessos de la ciutadania: La Reforma Laboral, La reforma de les Pensions i la Reforma del Sistema Financer.

Com en el seu moment denunciàvem, la “Reforma Laboral” ha demostrat la seva ineficàcia per a generar ocupació (1), deixant-nos amb l'herència de l’abaratiment de l'acomiadament i la destrucció de la seguretat jurídica dels llocs de treball. D'igual manera, la “Reforma de les Pensions”, aquesta vegada a través del pacte amb la burocràcia sindical còmplice de CCOO i UGT, lluny de garantir el cobrament de les mateixes, suposa una rebaixa del 20% de les prestacions totals, a més de l'exclusió d'importants sectors de treballadors, especialment els precaris, de l'accés al sistema públic de pensions. La tercera gran reforma, l’anomenada “del Sistema Financer”, està centrada gairebé única i exclusivament en el procés de privatització de les Caixes d'Estalvi.

Totes aquestes “reformes” han necessitat de la creació prèvia d'un “estat d'opinió” que les afavoreixi. A la “reforma laboral” li va precedir una campanya sobre la “rigidesa del mercat laboral”, el “car” que resultava acomiadar, o la criminalització dels sindicats i de drets com el de vaga. La “reforma de les pensions” es va dur a terme després d'una campanya d'intoxicació sobre la suposada inviabilitat del sistema públic, a causa de l'augment d'esperança de vida, augment de la població passiva, etc. La privatització de les Caixes també s'efectua, després de convèncer a bona part de la societat de la dolenta gestió que han patit, i de remors sobre potencials perills de fallida. Mitges veritats o mentides que més prest, o per ventura quan ja és tard, queden al descobert.

Les Caixes d'Estalvi han estat institucions financeres, en teoria sense afany de lucre ni propietaris privats, almenys fins ara. Provenen de l'evolució dels antics “montes de piedad” dels segles XVIII i XIX. Es regeixen per uns òrgans de govern amb participació d'institucions públiques, dipositants i treballadors de cada entitat. Una part dels seus beneficis, una vegada pagats impostos, són dedicats a projectes socials a través de l'Obra Social (2).

En si mateixes, aquestes entitats no constitueixen una alternativa ètica, al negoci de la banca privada, ja que competeixen en el mateix mercat amb ella, quant al rendiment de dipòsits, interessos dels crèdits i preu dels serveis. Però, atès que les Caixes d'Estalvi posseeixen al voltant d'un 49% de quota del mercat financer espanyol, la seva privatització suposa una mossegada molt apetible per al capital especulatiu, objecte del seu desig des de fa molt de temps, i que ara una classe política, enterament al seu servei, li serveix en safata.

1.- EL PACTE ZAPATERO-RAJOY

Com titelles estirades per la mateixa corda, Zapatero i Rajoy van aparcar la brossa de la crispació i la seva confrontació política d’atrezzo, i el dia 5 de Maig de 2010 van acordar, de manera sorprenentment ràpida, impulsar el procés de fusió i privatització de les Caixes d'Estalvi. Quatre dies més tard, el 9 de Maig, en la reunió del Consell d'Economia i Finances, ECOFIN, el Govern espanyol va rebre la resta de les receptes neoliberals assenyalades anteriorment i que, com l'alumne més aplicat d'aquesta part del continent, es va afanyar en dur a terme.

Del pacte del 5 de maig entre Zapatero i Rajoy es va derivar l’anomenada Llei de Caixes, que va ser aprovada finalment pel Parlament dos mesos i mig després, el 21 de juliol, amb els vots de PSOE, PP, CC i UPN. La Llei estava encaminada, bàsicament, a l'entrada de capital privat, fins a un 50%, mitjançant les anomenades “quotes participatives”, i el que anunciaven com “despolitització de les Caixes”, és a dir, la reducció de la presència institucional en els òrgans de govern de les mateixes, d'un 50% a un 40%. Però si llevem polítics i els substituïm per especuladors, hi ha raons per a pensar que potser sigui pitjor el remei que la malaltia.

2.- EL PROCÉS DE FUSIONS... FINANÇAT AMB ELS DINERS DE TOTS NOSALTRES.

Clar que, per a fer atractiu el pastís a la iniciativa privada, les Caixes havien de ser “fortes” i “rendibles”, segons els criteris del capital financer. Responent a aquest objectiu, tant des de la Unió Europea com des del Banc d'Espanya, es va forçar un procés de fusions, anomenades “fredes” i SIPs (Sistemes Institucionals de Protecció, per a funcionar com qualsevol banc privat). Les SIPs comporten, entre altres conseqüències no desitjades, el desarrelament de moltes caixes dels seus entorns socials i territorials, la reducció o desaparició de les Obres Socials, i la desaparició d'entitats, amb la consegüent pèrdua de milers de llocs de treball a conseqüència del tancament massiu d'oficines, duplicades o no. Les majories polítiques parlamentàries, especialment PP i PSOE, responent diligentment a les recomanacions de gent tan poderosa (i tan sospitosa) com els caps del FMI, la CE o el BCE, van unir les seves forces i influència política en els òrgans de govern de les caixes d'estalvi, i es van emprar a fons per a “sanejar” el negoci en aquesta direcció.

El primer procés de fusions dut a terme abans de l'estiu passat, es va mostrar nu de tota intenció que no fos l’alleugeriment de costos, especialment de personal, per a fer “atractiva”, i altament rendible, l'entrada de capital privat. Els 7 processos d'integració de Caixes d'Estalvi van sumar 10.189 milions d'euros d'ajudes del FROB (3), segons el quadre que adjuntem al final de l'article, extret de l'Informe de Situació del Banc d'Espanya, a 29/06/10, sobre la reestructuració de les Caixes d'Estalvi.

Si a això afegim els 800 milions dedicats al sanejament de CajaSur (que disposa d'altres 1500 addicionals, no utilitzats fins ara), i els 3.775 milions anteriorment destinats pel fons de Garantia de Dipòsits per a tapar el forat de Caja Castilla-la Mancha, el muntant dedicat a la primera reconversió i sanejament del sector de caixes d'estalvi, en perspectives de privatització, arriba als 16.264 milions d'euros. És a dir, una quantitat superior als 15.000 milions de tot el Pla d'Ajust, per a tres anys, anunciat i imposat l'any passat pel govern (amb la complicitat parlamentària), i que es pretenen extreure de la retallada de la inversió pública i de la despesa social, a base dels sacrificis de pensionistes, funcionaris, aturats i persones dependents.

És molt important tenir en compte que, excepte les dues caixes intervingudes pel Banc d'Espanya (Caja Castilla-la Mancha i Caja Sur), la resta d'entitats d'estalvi sempre havien donat beneficis, i fins i tot s'ha bravejat públicament d'això (4). S'han obtingut guanys fins i tot en els anys més durs de la crisi, a pesar de l'augment de la morositat i dels crèdits dubtosos (5), originats majoritàriament en el mercat hipotecari, a causa de l'empobriment general de la població endeutada. I també a pesar de la dolenta gestió de moltes d'elles, amb inversions d'alt risc i desenfrenament de les pilotades relacionades amb el totxo (veure següent quadre, amb dades de les pròpies caixes, referides a 2010). Tot això enmig d'alguns dubtes raonables (o d’altres fabricats en cercles especulatius, com les “agències de qualificació”), respecte a la seva solvència.

3.- DESTRUCCIÓ D'OCUPACIÓ I MALVERSACIÓ DE FONS PÚBLICS

Capítol a banda mereixen les fórmules de reducció de plantilles que, al llarg dels últims mesos, s'han estat realitzant en els diferents processos de fusió. En pràcticament tots els casos s'han signat acords amb les majories sindicals (6) al voltant d'Expedients de Regulació d'Ocupació (EROs) o “prejubilacions amb dret a atur”. És a dir, utilització massiva d'acomiadaments pactats i, per tant, fraudulents. En ells, una part de la “compensació” al treballador, per abandonar l'entitat, va a càrrec dels diners de tothom: d'una banda, la fiscalitat zero del màxim legal de la indemnització per “acomiadament improcedent” (pactat a l'òrgan de mediació corresponent) i, d'altra banda el cobrament, per part de la persona “prejubilada”, del subsidi d’atur, generalment per dos anys.

Si a això s’afegeixen les ajudes del Fons de Garantia Salarial (FOGASA) en alguns casos, en aplicació de la nova “reforma laboral”, podem afirmar que les rebaixes de plantilles, en el marc de les fusions dutes a terme en el sector de caixes d'estalvis, no són solament una mesura de destrucció massiva d'ocupació (amb uns objectius d'al voltant de 30.000 llocs de treball menys) sinó que, a més, suposen una escandalosa malversació de fons públics. Fons que podrien dedicar-se, amb més justícia, a altres col·lectius realment necessitats. És convenient assenyalar que, a més de la complicitat dels sindicats domesticats del sector, tots aquests pactes fraudulents de destrucció d'ocupació han comptat amb la necessària col·laboració del Govern, a través del Ministeri de Treball que, coneixent el detall del seu contingut, els ha permès i encoratjat.

En una valoració realitzada per CGT sobre de les diferents propostes dutes a terme, i sumant fiscalitat, subsidi d'atur i altres, cada lloc de treball destruït li costaria a les arques públiques, addicionalment i pels conceptes abans assenyalats, una mitjana de 70.000 euros. Si els multipliquem per 30.000 baixes anunciades, l'assumpte pot arribar a incrementar-se en més de 2.000 milions euros, a fons perdut, a afegir al generós finançament amb els fons del FROB, abans descrita. Tot això amb els diners de tots, i a major glòria del capital privat.

4.- LA BANCARITZACIÓ DE LES CAIXES.

Un cop acabat el procés dels Sistemes Institucionals de Protecció (SIPs), les entitats resultants ja han començat a funcionar, de fet, com a bancs. La majoria d'elles fins i tot ja ha adaptat la nomenclatura: CAIXABANC, el grup de La Caixa; BANKIA, abans BANCO FINANCIERO Y DE AHORROS, (Caja Madrid, Bancaixa, Àvila, Segòvia, Insular, Laietana, Rioja); BANCO BASE, (Cajastur, CAM, Caja Cantàbria i Caja Extremadura); BANCA CÍVICA (Caja Navarra, Cajasol, Caja de Burgos i Caja de Canarias); BANC MARE NOSTRUM (Caja Murcia, Penedès, Sa Nostra, Caja Granada); UNNIM (Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Manlleu); CATALUNYACAIXA (Caixa Catalunya, Caixa Manresa, Caixa Tarragona); NOVACAIXAGALICIA (Caixa Galícia, Caixa Nova).

El segon impuls al procés de privatització ho ha donat el Govern amb l'aprovació del Reial decret del 18 de febrer de 2011 (BOE 19/2, validat pel Parlament el 10-03-11) anomenat “Pla de Reforçament del Sector Financer”, la principal finalitat del qual és obligar a les entitats a una capitalització mínima d'un 8% sobre els actius ponderats per risc, encara que les condicions del Decret obliguen “de facto” a entitats com les Caixes a pujar aquest percentatge al 10%. Aquest sobreesforç, a molt curt termini, suposa per a les entitats d'estalvi una pressió per a captar ràpidament capital privat (sense descartar la seva sortida a Borsa). El Banc d’Espanya estima aquest pla de recapitalització de les Caixes en 14.077 milions d’euros(7), en informe del mateix dia 10 de març de 2011, coincidint aquesta estimació amb el Servei d'Estudis del BBVA, que ho xifra entre 13.000 i 17.000 milions, tot i que altres opinions ho eleven diverses desenes de milers de milions més (8).

En cas de no ser assolida la capitalització en els terminis exigits (octubre 2011), seria coberta per l'Estat amb partides addicionals del FROB (hi ha a disposició, recordem-lo, fins a 90.000 milions d'euros). No es tractaria, com ja s'ha afanyat a aclarir la ministra Salgado, d'un “procés de nacionalització”, sinó d'una adquisició “transitòria”. En altres paraules, una altra mesura per a “sanejar” el sector amb enormes quantitats de diners públics per a, posteriorment i una vegada que les entitats siguin suficientment “atractives”, vendre-les al capital privat.

5.- BENEFICI SOCIAL PER BENEFICI PRIVAT

Entre els anys 2005 i 2009, les Caixes van destinar a obra social un total de 8.531 milions d'euros, dedicats a Assistència Social (36,15%), Cultura (37,11%), Educació (16,82%) i Patrimoni (9,92%). L'aportació de les diferents entitats es produeix de manera desigual, segons la seva grandària. En primer lloc destaca La Caixa, que cada any ha aportat 500 milions d'euros per a la seva obra social, a gran distància de la resta. En 2010, fins i tot havent caigut un 21% el pressupost per a obra social, les Caixes han destinat 1.400 milions d'euros a aquest fi, suposant una inversió del 26,9% dels beneficis. A més, és important assenyalar que aquesta activitat social dóna ocupació a 33.600 persones, segons dades de 2010 (9).

La privatització de les Caixes d'Estalvi suposa una ferida mortal per a la supervivència de l'Obra Social. Sense ser cap panacea, el fet que almenys una part dels beneficis generats siguin destinats a l'Obra Social, ha conferit fins a ara a les Caixes una utilitat pública, amenaçada ara per la cobdícia privada. En el procés de privatització, la majoria de les obres socials de les caixes seran gestionades per fundacions. Però això no és el pitjor, sinó que els nous accionistes reclamaran la seva part de la tallada, i molt ens temem que, més prest que tard, acabin apropiant-se de la totalitat de la mateixa. A més, el nou decret de 18-02-11 (Pla de Reforçament del Sector Financer) permet al Banc d'Espanya la possibilitat d'obligar a les Caixes a destinar tot el seu benefici a reserves, en teoria per a elevar la seva solvència, en detriment dels fons socials.

De fet, ja s'han anunciat importants retallades de l'obra social de les caixes d'estalvis. Bancaixa reduirà en un 64% dels diners destinats a la seva obra social; també Caixa Madrid anuncia la reducció a la meitat de la seva dotació; La Caixa, una retallada del 8,2%, de 425 a 390 milions, encara que anuncia que, de moment, complementarà el seu compromís dels 500 milions; Ibercaja reduirà la seva dotació un 26,3%; reducció major en el cas de Caja Canarias, que deixarà en la meitat les seves aportacions, i així successivament. Amb aquest panorama, molt ens temem que l'interès públic de les Caixes, a través de les inversions de la seva obra social, sigui una espècie en via d'extinció, i a més en via ràpida.

6.- LA BANCA PÚBLICA, ALTERNATIVA A LA BANCOCRÀCIA.

Una societat bancaritzada, com l'actual, és una societat hipotecada, política i econòmicament. L'especulació financera no solament ha estat i és responsable de la crisi econòmica. La banca privada, a més, des de la seva posició privilegiada de monopoli, és un poderós instrument de dominació de classe i xantatge permanent, que converteix les nostres vides en simples àrees de negoci.

Basta veure, a tall d'exemple, com el sacrosant dret constitucional a un habitatge digne ha estat convertit en negoci hipotecari. El deute de moltíssimes economies familiars, disparat amb les operacions d'adquisició d'habitatge en mig de l’especulació immobiliària, pesa com una llosa sobre bona part de la societat, i contribueix a dibuixar un panorama de submissió, desert de rebel·lia davant els excessos, orfe de contestació social. El poder de la banca s'ha manifestat també en l'última “reforma” de les pensions. L'interès per promoure fons de pensions privats ha pressionat decididament, a l'hora d'empobrir les pensions públiques.

En un escenari de greus retallades socials, la generositat gairebé sense límits del Govern i de la classe política, cap al capital financer i la banca, resulta escandalosa, fins i tot obscena. Davant la debilitat, submissió i generositat dels governs de torn, la bancocràcia imperant respon, de manera arrogant i immoral, encarint els serveis i tancant l'aixeta del crèdit. D'aquesta manera s'ofega l'economia productiva, amb el consegüent tancament de milers de petites i mitjanes empreses (on es troba el 80% de l'ocupació), l'augment espectacular de l'atur i l'empobriment general de la població.

Hem de reconèixer, per a bé o per a mal i mentre no siguem capaços de canviar el sistema, que els serveis financers ocupen un lloc primordial en l'economia i en l'organització social. Per aquest motiu, una Banca de caràcter públic ha de ser una de les pedres angulars del canvi social (10). En aquest sentit, la privatització de les Caixes d'Estalvis no suposa solament un expoli. És, a més, una oportunitat perduda per a desenvolupar un projecte de Banca Pública, ja que les entitats d'estalvi, amb la seva potent quota de mercat, podien haver estat la base d'aquest projecte. La seva venda constitueix, per tant, una operació política diametralment oposada als interessos i necessitats de la societat. Per això, aquesta anomenada “Reforma del Sistema Financer” tindrà unes conseqüències tant o més greus que les altres “reformes”.

Qualsevol avanç social de repartiment del treball i de la riquesa, juntament amb la reactivació de l'economia productiva, passa per trencar les regles de joc del sistema bancocràtic. És necessari acabar amb el monopoli actual de la banca privada i, en la línia de la defensa dels serveis públics, reivindicar la creació d'una banca pública de qualitat, al servei dels drets dels treballadors i de la ciutadania, sense ànim de lucre, amb un funcionament ètic, ben gestionada i controlada democràticament. És un pas imprescindible per a una sortida social a la crisi. Però també ho és per a aconseguir una societat futura més justa i igualitària.

Pep Juárez,
Secretari d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT.

Març de 2011.

(1) Des que la Reforma Laboral va entrar en vigor, al juny de 2010, l’EPA indica que en el 3er. Trimestre de 2010 va haver un augment de l'ocupació de 69.900 persones en l'Estat espanyol (degut fonamentalment a l’estacionalitat), però en el 4rt. trimestre de 2010 l'ocupació va disminuir en 138.600 persones, amb un augment, en el conjunt de 2010, de 370.100 aturats més, fins a arribar oficialment a les 4.696.600 persones, un 20,33% de la població activa.

(2) La Llei els ha obligat, fins a ara, a destinar el 50% del seu excedent, a reserves obligatòries. La resta s'havia de destinar a l'Obra Social.

(3) Fons de Reestructuració Ordenada Bancària, dotacions de diners públics que, en teoria, s'han de retornar al 7,75% d'interès.

(4) Olavarrieta (director general CECA): “La veritat és que totes les caixes [excepteCCM iCajastur] estan en beneficis a 30 de setembre. A més, s'han pres les dades de les caixes per separat, però ja estan integrades en fusions fredes o SIP, que és on cal comparar-les” (El País, 07-01-11) "Totes les caixes d'estalvis espanyoles estan en beneficis a 31 de desembre i ho estaran a 31 de març" (Gestinova Radio, 10-01-11).

(5) En l'actualitat, els bancs s'han equiparat a les caixes d'estalvi en morositat. Segons dades del Banc d'Espanya, ambdós grups d'entitats van tancar 2010 amb una morositat al voltant del 5,81%. Altres fonts parlen d'una morositat potencial (crèdits dubtosos) superior al 14% tot i que, segons Olavarrieta (director general CECA): “sobre un total de 51.800 milions d'euros de crèdits dubtosos, les caixes d'estalvis han provisionat ja 38.000 milions” (Gestinova Radio, 10-01-11).

(6) CGT no ha signat cap d'aquests pactes, ja que té acordat no avalar EROs en empreses amb beneficis. Les majories sindicals del sector (CCOO, UGT, CSICA, CIC) van pre-pactar els acords sobre EROs i acomiadaments, ocultant-los durant el procés d'eleccions sindicals en el sector d'estalvi, del qual el dia de votació va ser el 24-11-10. A partir d'aquesta data, es va anar coneixent, i aplicant, el contingut d'aquests pactes.

(7) Per entitats: Bankia, 5.775 milions d’euros; Banco Base, 1.447; Unnim, 568; Novacaixagalicia, 2.622; Banca Cívica, 847; Caja España-Duero, 463; Catalunyacaixa, 1.718, i Mare Nostrum, 637.

(8) “Moody’s creu que les caixes necessiten 50.000 milions de capital. L'agència duplica la xifra que preveuen el Govern i el Banc d'Espanya” (El País, 01-03-2011).

(9) Diari “Público”, 28-02-11.

(10) En quant a serveis financers, banca pública i caixes d'estalvis, veure els Acords del XVI Congrés Confederal de la CGT. Màlaga, 4, 5, 6 i 7 de juny de 2009, Pàg. 120 a 124.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció