CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’extorsió i l’agonia de la UE

Dimarts, 3 gener, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Aquesta anàlisi interpreta la proposta de Merkel i Sarkozy d'incloure l'anomenada unió fiscal com un intent dels països centrals per recuperar el control sobre els països perifèrics de la Unió Europea.


A primera vista, la crisi financera europea sembla una contínua repetició de si mateixa: un cicle d'extorsió financera permanent apuntaladt en seqüències de rescat, austeritat i privatitzacions. No obstant això, els recents cops d'estat ‘tous’ a Atenes i Roma –per a posar governs ‘tecnocràtics’ que implementin sense queixar-se els plans d'ajustament–, podrien ser la part més visible d'un canvi d'escenari polític. Fonamentalment, aquest canvi tindria el seu origen en l'acceptació, a contracor, que el problema financer de la UE té a veure amb una crisi bancària galopant i, només de manera derivada, amb els comptes públics.

Aquesta nova orientació va ser aprofitada per Grècia per a amagar amb convocar un referèndum llargament reclamat pels moviments. El referèndum podria haver donat llera a les aspiracions de la població grega de decidir sobre els termes de l'impagament des d'algun paràmetre, almenys, proper a la sobirania popular. La batalla va acabar amb el gest autoritari més brusc i visible de la civilitzada Europa en els últims trenta anys, la supressió fulminant del referèndum grec. Des de llavors, Grècia ha entrat en un default gestionat per la UE en representació dels seus creditors internacionals, majoritàriament grans agents financers transnacionals i bancs europeus.

És extraordinàriament important no confondre aquesta operació amb altra cosa que no sigui una presa de control sobre l'economia grega per a garantir beneficis financers que s'haurien esfumat en el cas d'un impagament dirigit ‘des de baix’. Aquests arranjaments per al control de l'impagament grec han fet bascular les formes d'obtenció de beneficis financers cap a un model diferent.

En la fase anterior, els fluxos de capitals especulatius es movien entre el nínxol segur dels bons alemanys i els nínxols d'alt benefici dels països perifèrics. La desaparició, temporal, del pol d'alts beneficis trastoca aquest esquema i torna el centre de les operacions d'extorsió sobre el deute públic cap a economies molt més grans que la grega. Com la italiana i l'espanyola, que oferixen tipus d'interès menors que els petits països perifèrics però molta major seguretat i, en termes absoluts, enormes sumes de diners.

En aquest moviment canvien les relacions de competència que mantenen entre si els diferents deutes nacionals i, d'un cop de ploma, s'exigeixen majors rendibilitats al deute dels països centrals: França i Alemanya. Tot això és un assumpte relacional i que, en gran mesura, deriva de la sobirania de les finances per a decidir els nivells de rendibilitat de cada emissió nacional de deute, és a dir, el deute alemany ha estat tan ‘segur’ com ‘insegur’ era el deute grec, per una decisió unilateral dels propietaris dels diners, acceptada i reforçada per Alemanya que, en aquest escenari, es trobava amb un avantatge comparatiu que li permetia finançar-se sense sobresalts.

A partir d'aquesta reclassificació dels deutes nacionals sorgeixen diverses preguntes que poden determinar el futur immediat de la crisi del deute. La primera d'elles afecta al règim de rescats: Quin tipus de rescat és necessari per a pagar els deutes a curt termini d'una economia com la italiana que és gairebé sis vegades més gran que la grega?

Evidentment no es tractaria d'un rescat ‘a la grega’ per al qual, molt probablement, no hi hauria acord donades les magnituds que es requeririen i la seva, més que possible, explotació populista en contra dels governs dels països que posessin diners, per part de les seves oposicions. Més aviat es tractaria de l'engegada d'algun fons de rescat o via de finançament permanent, que possiblement tindria els mateixos efectes que un rescat; però que no permetria aquesta eficaç dramatització política del moment del rescat que d'un cop obre les economies nacionals als interessos de les finances, fonamentalment en forma de privatitzacions d'actius i béns públics rendibles.

El mateix podria dir-se de les operacions de compra de deute del BCE: escalonen la despesa i transfereixen recursos als agents financers però no porten aparellat massa grau de control sobre les economies nacionals. Les demandes alemanyes per a una harmonització fiscal, és a dir perquè els països centrals supervisin els pressupostos europeus, han de llegir-se en aquest sentit, com una estratègia per a recuperar el poder econòmic directe sobre les economies perifèriques.

Una altra preguntar a plantejar-se té a veure amb la manera que els països centrals, França i Alema­nya, reaccionaran a la sobtada deterioració de les seves condicions competitives. Aquí hi ha pocs dubtes que de per aquí pot venir algun canvi polític de cert pes. És molt poc probable que França accepti passivament que se saquegi els seus diners públics sense almenys intentar un canvi en la regulació. Aquesta notícia seria bona si no fora perquè, ara per ara, aquest canvi regulatori sigui molt possiblement un moviment estratègic dels països centrals per a recuperar els seus avantatges competitius a costa de la perifèria europea. Per posar un exemple, els reclamats eurobons podrien convertir-se en emissions franco-alemanyes de deute.

Sens dubte, el que està morint a una velocitat de vertigen és la ideologia de l'Europa com model civilitzatori de benestar, prosperitat i modernitat. Aquest model ideològic que a Espanya, en concret, ha funcionat durant dècades com el gran cant de sirenes per a les classes mitjanes i que ha fet que fins a fa ben poc “ser europeus”, sense importar en quins termes, fora una qüestió del màxim consens. En el seu lloc apareix, en tota la seva duresa, un metaEstat amb potestat per a exercir alts nivells d'autoritarisme contra les seves poblacions a través de decisions aparentment tècniques. Amb l'agreujant que el fet d'haver estat l'únic experiment d'integració nacional construït des de la dogmàtica atlantista neoliberal fa que hi hagi molt pocs contrapesos institucionals i jurídics.

Però el que fa la situació extraordinàriament complicada és que la sortida formal de la UE està lluny de garantir un escenari allunyat d'aquest esquema de poder financer. Co­mo bé saben els Estats postcolonials, la mera retirada formal d'un poder econòmic depredador no és garantia d'una menor dependència, sinó que en molts casos simplement manté els ressorts del control colonial negant drets als colonitzats. La Unió Europea, dirigida per Alemanya en representació dels poders financers, està jugant la vella tàctica de la utilització de les fronteres nacionals com contenidors de la crisi i línies de descàrrega de costos. Qualsevol política que intenti recuperar i reforçar aquestes fronteres, incloent les monetàries, té tots els aspecte de reforçar, fins i tot a a curt termini, aquesta estratègia.

* Isidro López és membre del Observatorio Metropolitano. Article extret del núm. 163 de la revista Diagonal

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció