Perquè no es superarà la crisi ?
Aquesta crisi que ens han muntat, financera, és producte d'una suma de circumstàncies. Evidentment que la raó principal és l'especulació capitalista realitzada per part de qui tenen en les seves mans el control de les grans fortunes i especialment les grans borses de diners estalviats per part dels treballadors i treballadores bé sigui en fons de pensions (els pocs), bé en excessos de recaptació (S.S.) bé sigui en fons d'inversió (els utilitzats majorment per les grans fortunes), a Espanya es van inventar les SICAV.
Partint de la base que les borses de capital es generen mitjançant l'increment de consum que comporta un increment de producció de béns de consum tant peribles com imperibles i d'immobles, aquesta mateixa producció efectuada per nosaltres mateixos i consumida per nosaltres mateixos, genera una acumulació de beneficis empresarials alhora que, i gràcies al cobrament de salaris, un estalvi generalitzat potser no tant en les butxaques individuals però si en els elements col·lectius bé sigui de l'Estat (llegeixi's Seguretat Social) bé en diverses formes que fomenten l'estalvi –per exemple l'adquisició d'una segona residència o casa de poble-.
Doncs bé aquestes borses de diners estalviats i/o generats per allò produït necessiten retribuir-se (dintre del concepte capitalista que els diners s'autoengrandeixen), per a això necessita adquirir qualsevol bé, dóna el mateix que sigui tangible o intangible, compra o adquireix un bé per un determinat preu per a vendre'l mes endavant amb un benefici ja que, per efecte de la demanda puja de preu. Aquest procés es desenvolupa en espiral fins que la demanda de col·locar un capital o borsa de diners es para o desapareix.
Perquè no es generen més diners?. Doncs si la demanda de béns baixa, bé sigui perquè existeix un excés de béns fabricats (2milions d'habitatges buits a la fi del 2008) o bé sigui perquè la franja de consumidors nats es redueix per efecte del descens de la natalitat després dels 80. Dóna el mateix el motiu o, ambdós alhora, automàticament la demanda deixa d'existir i allò que tenia un hipotètic valor, ja no ho té. Per aquest motiu el castell de naips s'enfonsa.
Si la població que tira del consum es mantingués en els mateixos nivells que anys anteriors encara podria mantenir-se el status obtingut pels capitals, però com la població que té i la que tindrà una edat compresa entre els 18 i els 35 anys anirà descendint a poc a poc fins a ser menys de 2 milions d'aquí 5 anys amb referència a l'haguda avui, amb aquestes dades podem concloure que poc es va a poder recuperar el consum. Tot el contrari no farà falta ni construir tantes cases ni tants cotxes perquè en primer lloc de cases si ja hi ha 2 milions buides i els hipotètics compradors no tenen treball perquè no tenen res que fabricar, com es poden embarcar a comprar habitatge?, Quant als vehicles, si hi ha menys primers conductors/consumidors perquè construir tant vehicle? Quin i quant ha de construir-se/fabricar-se? I com podran pagar-lo?.
Ens plantegen que la solució és l'estalvi en costos socials, és a dir si vols sanitat que no vagi a càrrec de l'erari públic, si vols educació que la pagui qui tingui fills. Tot això seguint la pauta de qui alguna cosa vol que alguna cosa li costi. Així podràs escollir lliurement, sobretot “lliurement”, la sanitat que prefereixes, l'escola dels teus fills, tot això se't permetrà a “tu lliurement” sense haver de suportar al veí i per a acabar-lo d'arrodonir la solució final: que les pensions de jubilació siguin el fruit de l'estalvi individual que any rere any mentre estiguis en actiu hagis generat, i que dir ha de quant mes tard et jubilis, moltíssim millor.
Per aquesta part podríem dir seguint aquesta estructura: Qui vulgui monarquia que se la pagui, qui vulgui església que la pagui, qui vulgui exèrcit i policia que els pagui i qui vulgui polítics que se'ls pagui. Com és la solució? Evidentment ha d'haver-la, serà difícil trobar-la i no serà del grat de tots, però ha d'existir i per descomptat no pot ser el destruir-lo tot per a refer-lo de nou amb els que quedin. No solament és un problema d'aquest país és un problema molt mes global, seguint la globalitat de l'economia i els mercats.
Totes aquestes hipotètiques solucions que ens donen, ni unes ni unes altres beneficien per res a ningú, per això la solució solament cap pensar que ha de passar pel repartiment del treball i de la riquesa. Quantificar com és la demanda que de cadascun dels béns: casa, cotxe, educació transport, etc.. es té en aquesta societat i planificar qui l'ha de realitzar. Ha d'haver un compromís de coparticipació en decisions i acabar plantejant que aquest risc i ventura amb que es premia al capital, ja no existeixi.
Joaquim Garreta