CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Productivitat i renda

Dilluns, 11 abril, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El següent article de Vincenç Navarro (publicat en el periòdic Público) assenyala com el creixement de la riquesa en els Estats Units i a Espanya, conseqüència de l'augment de la seva productivitat, no s'ha distribuït equitativament entre tots els sectors de la societat, sinó que s'ha concentrat en els sectors més rics.

El que va ser ministre de Treball durant l'Administració Clinton, Robert Reich, acaba de publicar un article –“How Democrats Can Become Relevant Again” (“Com poden els demòcrates tornar-se altra vegada rellevants”, 02-03-11)– que té gran transcendència no només per a les esquerres nord-americanes, sinó també per a les espanyoles.

Robert Reich assenyala que, des de la implantació del model neoliberal a principis dels anys vuitanta, quan es van iniciar les polítiques liderades pel govern de Reagan, el salari per hora a EEUU s'ha mantingut pràcticament estancat. Avui, un treballador de 30 anys rep el mateix salari per hora (després de descomptar la inflació) que fa 30 anys. El 90% de la població a EEUU guanya ara només 280 dòlars més que quan l'Administració Reagan va iniciar el seu mandat, el que suposa un increment de menys d'un 1%. Les famílies, no obstant això, han aconseguit augmentar els seus ingressos com a conseqüència de la incorporació de la dona al mercat de treball, amb un nombre major de membres treballant ara que llavors.

Aquestes dades són sorprenents. Com pot ser que els salaris del 90% de la població laboral hagin crescut tan poc quan el PIB s'ha més que doblat durant aquests 30 anys? Si la riquesa total del país ha augmentat més del doble, com pot ser que el creixement salarial hagi estat tan escàs? (Aquesta pregunta hauria de fer-se també a Espanya.) On ha anat a parar tot l'increment de la riquesa, si no ha anat als assalariats (que són, per cert, els que van crear tal riquesa)?

Robert Reich ho mostra clarament. Ha anat a la població més rica d'EEUU. El 1% de la població d'aquest país, que té la major renda, ha doblat, per exemple, el percentatge de la seva renda, passant de representar el 9% del total de la renda nacional (en 1977) al 20% ara. En realitat, les rendes superiors (0,1% del 1%) han triplicat la seva renda. Aquest petitíssim grup de la població (150.000 declarants de renda) guanya més que 120 milions de treballadors d'EEUU. Com pot ser això?

La resposta és molt fàcil, encara que tot just apareix en la literatura econòmica. L'increment de la productivitat, que explica el gran creixement de la riquesa del país, no ha repercutit en els treballadors, sinó en els propietaris dels mitjans on treballen i en els centres financers que manipulen, especulen i gestionen tals diners. I tot això ha ocorregut amb el suport de l'Estat federal nord-americà, les polítiques fiscals del qual han facilitat aquesta enorme concentració de les rendes. La gran concentració de les rendes ha incrementat enormement el poder polític dels super rics i dels rics, que, a través de la seva influència política i mediàtica, han reduït espectacularment els seus impostos.

Des de la Segona Guerra Mundial fins a l'any 1980, la taxa de gravació fiscal dels més rics havia estat del 70% de mitjana. En realitat, en època del president Eisenhower, un president republicà, havia arribat fins i tot a arribar al 91%. A partir de 1980, no obstant això, aquest percentatge va començar a caure en picat. Durant Reagan va baixar al 28%, durant Bush pare va pujar lleugerament al 36%, durant Clinton va pujar un poc més, al 39%, i durant Bush fill va baixar de nou al 36%, 55 punts menys que durant el republicà Eisenhower!

Aquests descensos han anat acompanyats de la pràctica eliminació dels impostos de les grans propietats (que afecten només al 2% de la població) i una baixada molt notable de l'impost de societats (que són les majors fonts d'ingrés del 1% de la població). Aquest últim impost, que havia estat del 35% en els anys setanta va passar a ser només un 20% durant l'època Clinton i ara és només un 15%.

Les polítiques neoliberals han estat causa de l'enorme bonança per als super rics i rics a costa de la majoria de la població. Aquesta enorme concentració de les rendes ha contribuït enormement a la crisi econòmica. Ja que els rics estalvien més que consumeixen (tenen tants diners que ja no necessiten més), això vol dir que el 20% de les rendes posseït pel 1% de la població s'ha extret del món del consum. I això implica un enorme forat, doncs no hi ha suficient demanda per a estimular l'economia.

Per altra banda, l'estancament salarial porta a un enorme endeutament de la població, que, al col·lapsar el crèdit (conseqüència de l'activitat especulativa dels super rics), ha creat l'enorme crisi que estem vivint. A Espanya existeix una situació semblant. El salari mig (mesurat en euros constants) era pràcticament el mateix el 2008 que el 1995. L'augment de la riquesa, resultat del creixement de la productivitat, s'ha anat concentrant en els super rics i rics de manera que Espanya és, segons el Luxembourg Income Study (el centre de dades sobre distribució de renda més creïble), un dels països desenvolupats amb majors desigualtats de renda. El coeficient Gini (que és l'indicador de desigualtat) d'Espanya és 0,315, una xifra només lleugerament inferior al d'EEUU (0,372).

I una de les causes han estat les polítiques fiscals regressives dels successius governs espanyols des de 1995. (El tipus màxim impositiu ha baixat 13 punts durant el període 1995-2010, la baixada més gran en la UE-15). Per aquest motiu les propostes que Robert Reich fa per a les esquerres nord-americanes siguin aplicables també a Espanya. Haurien de revertir-se les polítiques fiscals, exigint que els impostos dels super rics i rics augmentessin molt marcadament, no només per raons d'equitat (en si un argument suficient), sinó també per raons d'eficiència econòmica. L'enorme desigualtat és la causa silenciada de l'enorme crisi que estem sofrint.

* Vicenç Navarro és economista.

>>> Article extret del web http://iceautogestion.org/

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció