CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Quatre notes d’humor sobre la crisi… o no

Dijous, 14 abril, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El Govern dels millors (lladres del món) ha començat i incrementat l'espoliació que ja anunciaven quan encara no manaven. La banda executa el seu guió amb timó, currículums inventats per semblar més del que són i presidents d'associacions empresarials que fan la feina bruta de vendre-s'ho tot a ells mateixos a preu de saldo mentre ostenten excel·lentíssims càrrecs de consellers. En tenien ganes, tan acostumats com estaven quan manava el pare de l'Oriol a fer transvasaments de diners d'una butxaca a l'altra. Els del PSC-ERC amb alguns desacords d'ICV convenientment propaganditzats per la premsa del règim que ara també podrem llegir en català, ja els havien aplanat el camí. I tan pla estava que no els ha calgut fer cap esforç per trobar la drecera de la cova d'Alí-Babà. Ara, a més, tenen la gran excusa per fer el que vulguin mentre nosaltres els deixem: la crisi.

I davant la més gran ofensiva contra les persones donada a l'Europa Occidental, després de la Segona Guerra Mundial, què fem nosaltres? Com ens oposem a això que anomenen “retallades” i que s'entendria molt millor si diguéssim “robatoris”? Perquè és clar que ells fan el que els toca: enredar i robar. Però i nosaltres? Doncs no res, tot i que ens caldria continuar tenint clar que tenim raó, que la teníem i que no sabem si la tindrem o no però el que pensem no dependrà dels diners que ens paguin ni del poderet que ens donin. Ni ahir ni ara ni mai.

Les companyes i els companys de feina, de llit, de sofà, d'aula, de carrer, de pis, de bar, de cap de setmana i d'entre setmana... quan entenen mínimament el que està passant es miren el món amb més por encara de l'habitual i comencen a suposar on pot portar aquest increment fins a l'infinit de la por a demà que ens venen arreu com a normalitat: anem de cap als forns crematoris d'Auschwitz... convenientment 'tunnejats', això sí, d'acord amb l'estètica del segle XXI. Per a aquesta drecera ens hi van preparant quan repeteixen vint vegades -o més- que davant la crisi i per reduir l'atur només tenim l'opció de treballar més (i de fer fora els “indesitjables” que no portin corbata, expliquen en veu baixa...). El treball ens farà lliures, i ser més dur que ningú altre amb els altres pobres ens farà... caps i cossos més de suro. Ens hi han preparat tant que nosaltres diem que sí, que tenen raó, alhora que llencem a la brossa les quatre regles matemàtiques, sobretot la divisió, que ens van ensenyar a l'escola primària o abans i tot.

Sabeu què podem fer davant la crisi, sense caure en les seves trampes? Doncs somiar (he dit somiar!) que, enmig d'una pel·lícula que no sigui de la Guerra Civil (perquè al final sempre acabem perdent) som persones conscients, que sabem de què va el món i, igual que treballem, també ens movem, protestem i ens indignem. Així que ja en sabeu el gènere: la ciència-ficció. No? I podem continuar somiant que, un cop indignats, fastiguejats i farts de perdre cada dia una mica més, ens dediquem, quan no ens vegin i només per passar l'estona, a trinxar caixers, rebentar les portes dels bancs, no creure l'amo ni treballar gens, alhora que l'advertim que no ens acomiadi i executem les amenaces teòriques si ens fa fora. També, per entretenir-nos més, de tant en tant, cal cremar les cases dels rics, fer impracticables i insegurs els seus barris i tancar amb silicona i cadenes les escoles dels seus fills per aturar la cadena; sí, la de muntatge també. Podem deixar-los sense aigua i que no es puguin rentar, ni cuinar, ni... El que sigui abans del que fem ara, que és... no res. El que sigui abans d'engolir com engolim i de les frustracions que es veuen arreu. El que sigui abans que acumular resignació i veure com la policia, els jutges i els bancs fan tan bé la seva feina al servei dels rics que els nostres es queden sense feina, sense casa, sense res que no sigui misèria...

Serien tot mesures per riure, o per fer riure. Perquè d'enfotre-se'n de nosaltres, de totes i tots, ja ens n'hem atipat una mica massa. I potser ja n'hi ha prou de resignació i males cares, no?

* Jordi Martí és afiliat a la CGT de Tarragona i al Col·lectiu Tramuntana

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció