CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Reforma salarial

Dijous, 8 agost, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Salaris més baixos i menys treballadors. Aquests eren els objectius inconfessos d'una reforma laboral que se'ns va imposar airejant unes necessitats i adduint unes pretensions que no tenien res a veure amb la seva verdadera motivació. Mai es va intentar crear ocupació, com tampoc alleujar el suposat excés de rigidesa del marc regulador. No cal dir que la reforma no va tenir mai la voluntat de desactivar la perniciosa dicotomia entre un sector d'assalariats als quals impúdicament es qualificava de sobreprotegits i privilegiats davant la massa desvalguda de treballadors precaritzats. Si alguna cosa es va proposar alterar en aquest àmbit va ser mitjançant l'extensió generalitzada de la precarietat, de­mocratitzant radicalment la desprotecció.

Salaris més baixos i menys treballadors. Aquest és l'alfa i l'omega de la reforma laboral, idèntic al de l'empresa anteriorment en els espeternecs finals de la seva gestió per l'executiu socialista.

L'estadística revela l'extraordinària eficàcia de les mesures adoptades. Efectivament, hi ha menys treballadors. Molts menys. I els sous són, tal com es desitjava, més baixos. Molt més baixos. I encara més baixa, si és possible, la renda disponible, ja que als nostres salaris minvants hi hem d'afegir l'increment de la nostra renda que destinem a cobrir les desercions de l'Estat en matèria de prestacions i protecció social.

¿Com hem arribat a aquesta situació? Ho apuntàvem al principi. La reforma laboral ha estat el principal instrument per conduir-nos a aquesta situació de pèrdua generalitzada de poder adquisitiu dels assalariats amb l'objectiu, il·lusori i esquiu, d'incrementar la competitivitat de l'economia i, amb això, el volum de les nostres exportacions.

Els nostres salaris disminueixen perquè les empreses disposen de renovats instruments per des­vin­cular-se de les condicions (salarials, però també d'ordenació general del treball -jornada, horaris) fixades en els convenis sectorials. És a dir, per traslladar la negociació des d'aquest àmbit, on les organitzacions sindicals tenen més capacitat negociadora, a l'àmbit de la mateixa empresa, la immensa majoria pimes on la presència sindical és menor -si no inexistent- i la negociació es desenvolupa en un cos a cos condicionat per la familiaritat i la proximitat.

Fins i tot en els casos en què no es dóna aquest desarrelament respecte al conveni, la reforma laboral també ha previst la manera d'amplificar la capacitat de l'empresari per recórrer a les denominades clàusules de desvinculació. O el que és el mateix, queda habilitat per ignorar el que es va pactar argumentant la disminució dels ingressos o la concurrència de perspectives econòmiques negatives, tinguin relació o no amb els salaris dels seus treballadors.

En altres ocasions, la pressió salarial adquireix el to de la simple amenaça. És habitual presentar davant la plantilla l'esglaiadora disjuntiva de triar entre reducció salarial o acomiadaments. Els casos són nombrosos i alguns de ben coneguts, pensin per exemple a la Nissan. En ocasions, l'amenaça no se sustenta sobre la necessitat de reduir plantilla, sinó que s'utilitza com una oportunitat d'aconseguir rebaixar els seus costos salarials. Amb l'atur en xifres de màxims històrics i qualsevol perspectiva de millora velada per les evidències que ens assalten, és obvi el poder dissuasori d'aquestes amenaces. No és difícil imaginar-se com acaben molts d'aquests processos mal anomenats negociadors.

La coerció també s'abat sobre els convenis nous. Hi ha moltes empreses que pressionen els seus treballadors perquè recolzin nous i regressius convenis esgrimint la limitació a un únic any del període d'ultraactivitat dels convenis expirats. Els diuen que transcorregut aquest any, i si no hi ha conveni col·lectiu sectorial a què acollir-se, quedaran sota el mínim mantell protector de l'Estatut dels Treballadors, i perdran les condicions salarials i laborals que recollís l'extint conveni. Una amenaça efectiva, però d'escàs fonament jurídic. Difícilment els tribunals permetran aquesta taula rasa de drets. Però sense oposició, aprofitant el temor dels assalariats, de moment aconsegueixen el seu anhel de precarietat i rebaixa salarial.

Davant d'aquesta situació, els treballadors han de mostrar renovada unitat i fermesa per no ser, en exclusiva, els pagadors i garants d'aquesta devaluació interna pavimentada sobre el seu patiment. Desgraciadament, hem de reprendre lluites als centres de treball i als jutjats que crèiem superades. Alçar la veu en l'exigència de salaris dignes i protecció davant l'arbitrarietat perquè sàpiguen que no tolerarem que aquesta crisi sigui només la nostra.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció