CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Sobre la «crisi aèria» i qui va segrestar a qui

Dijous, 9 desembre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Aquest passat cap de setmana, hem vist com els mitjans de comunicació aplaudien la militarització dels aeroports i com la gent demanava l'acomiadament i la supressió total de drets dels controladors aeris. El propòsit d'aquest article no és discutir sobre qui té la raó en el pols entre govern i controladors, sinó analitzar què és el que hi ha darrere d'aquesta situació i com ha arribat a passar, així com les seves possibles conseqüències.

El conflicte sorgeix en plena negociació d'un conveni col·lectiu per als controladors aeris. El dimarts anterior al pont, tant el govern com USCA (Unió Sindical de Controladors Aeris) van presentar les seves propostes de conveni en la taula de negociació. La principal discussió sobre aquest conveni eren les hores de treball, ja que els controladors exigien que les hores sindicals, les imaginàries (guàrdies), les llicències, les baixes per incapacitat laboral i les reduccions de jornada s'incloguessin en el total d'hores treballades.

No obstant això, tres dies després, el Govern dicta un decret en el qual es deneguen les exigències sobre les hores de treball que exigeix USCA, i els controladors responen deixant de treballar. El més curiós, és que el Govern dicta el decret en el moment que els controladors tenen poder de fer més mal (i cabrejar més a la població) i, sobretot, en un moment extraordinàriament convenient per al govern.

D'aquesta manera, la ’crisi aèria’, desplaça d'una posició de merescut protagonisme a les filtracions de WikiLeaks en les quals la diplomàcia nord-americana diu coses com que «Zapatero ha mostrat que quan hi ha un assumpte de particular importància per al Govern d'EE UU, pot ser dòcil per a treballar amb nosaltres malgrat l'oposició interna», i dóna mostres de l'obediència del Govern d'Espanya davant EEUU en temes com els vols de la CIA, les causes judicials sobre Guantánamo i el caso Couso o la llei antidescàrregues. Tot això en un moment en el qual, a causa de la seva gestió de la crisi i les retallades socials i laborals, el Govern està perdent el suport de la seva base electoral.

El desenllaç del conflicte ja és ben sabut. Per primera vegada des de la Transició, el Govern declara una espècie d'estat d'excepció denominat ’estat d'alarma’ en el qual se suprimeixen una sèrie de drets i es posa a treballadors públics sota el comandament de "l'Autoritat" militar. Aquesta mesura obliga als controladors a tornar als seus llocs de treball sota l'amenaça de ser acusats per sedició i desobediència als comandaments militars que van prendre el control de la navegació aèria.

Els controladors s'han equivocat, i probablement ells ja ho saben. El Govern els ha llançat una provocació (posant-los en safata paralitzar els vols del país durant el pont) i els controladors han entrat al drap perdent (encara més) el suport de l'opinió pública i fent-li el joc al Govern al desplaçar de l'escena mediàtica diferents assumptes (WikiLeaks, crisis, privatitzacions, etc.). De passada, el Govern ha aprofitat per a penjar-se la medalla d'haver solucionat la situació en 24 hores portant a terme inquietants mesures de control social com és militaritzar a un sector de la societat per a jutjar per sedició a qui es negui a treballar.

I, per a completar la jugada, els mitjans de comunicació ha contat la seva versió propagandística sobre com els controladors ’segrestaven’ al país gairebé com un capritx i el Govern rescatava la situació, mentre gran part de la població aplaudia acríticament.

>>> Article extret del web Insumissia:

www.antimilitaristas.org/spip.php?article4744

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció