Subhastes voluntàries de treballadors: Nou esglaó en el retrocés social
El fenomen de les subhastes voluntàries de treballadors en determinats racons de les nostres ciutats era del tot esperable, però això no vol dir que sigui menys tràgic.
Cada vegada més, centenars de desocupats busquen desesperadament una feina a canvi del que sigui per poder mantenir la seva família. Disposats a rebaixar les seves pretensions econòmiques i les condicions de la seva feina fins a límits insospitats, rivalitzen a la baixa amb altres persones tan abatudes com ells. Segurament, per aconseguir una feina d'explotació en la qual potser tampoc cobraran el que s'ha acordat sota amenaça de no tenir-los en compte en futures ocasions.
Aquesta situació em recorda el petit estudi Discurs de la servitud voluntària, escrit al segle XVI per Étienne de La Boétie, en què s'analitzen els motius de la submissió voluntària a la tirania. L'autor s'interroga sobre els mecanismes a través dels quals un sol home pot arribar a imposar la seva voluntat sobre tot un col·lectiu. No és exagerat pensar que actualment ens trobem davant d'una nova tirania: la del mercat. I la pregunta torna a ser pertinent: ¿com pot ser que tants homes acceptin sotmetre's al nou feudalisme laboral?
Tenint en compte el que passa, potser és veritat que la història no és un recorregut de solucions a problemes, sinó una successió de diferents reordenaments dels mateixos problemes. Així, els conflictes de fons es mantindrien presents en tot moment i únicament s'hi trobarien solucions que s'accepten durant un temps com a provisionals. A partir d'aquest plantejament, potser es pot entendre millor que l'equilibri pactat entre els interessos del capital i els drets socials només ha estat un ordre possible entre molts d'altres, i que ara ens veiem forçats a revisar-lo.
En qualsevol cas, és imprescindible tenir clar un aspecte: la subhasta de la pròpia força de treball no és només una qüestió d'abús per part de certs empresaris, que també. No es tracta d'un problema que afecta determinats col·lectius, encara que els més fràgils siguin els més exposats a patir-lo directament. No és tampoc una situació puntual o transitòria, malgrat que ens trobem en un procés de canvi. La situació de les persones que avui se sotmeten a aquesta tirania, més enllà del drama personal, és l'expressió d'un canvi més profund. Un canvi que té a veure amb una variació en les quotes d'equilibri entre el mercat i la protecció social. Es tracta d'un canvi en les regles de joc. Un canvi que ha vingut amb la intenció de quedar-se.
S'estan establint les bases d'un nou marc que apunta cap a un augment de l'activitat econòmica no vinculada necessàriament a l'ocupació. Menys encara als drets socials. Estaríem davant d'un canvi de paradigma.
Un canvi que provocarà d'una manera progressiva que molts treballadors desocupats i desesperats estiguin disposats a dimitir dels seus propis drets per poder assegurar-se uns ingressos econòmics. Podem seguir pensant que això a nos-altres no ens passarà. Però aquesta no és la qüestió. El que ens ha de preocupar és la possibilitat que s'estiguin forçant les condicions per crear un clima social en el qual puguin donar-se noves servituds voluntàries. Un ambient de dimissió social. Davant d'aquest risc, són importants les iniciatives com ara la declaració "Ni un pas enrere!", impulsada per un conjunt de plataformes ciutadanes, en les quals s'apunta la necessitat de no permetre retrocessos que facilitin nous (des)equilibris lligats a un aprofundiment de la precarietat i la vulnerabilitat de les persones.
* Article publicat a El Periódico, extret del web de Kaos en la Red