Té solució l’atur? Opinen sobre el tema Salvador Pueyo, de l’Assemblea Decreixement, i José Iglesias Fernández, del Seminari Taifa

L’atur té solució

Salvador Pueyo

El projecte del decreixement s’enfronta a grans reptes, com ara vèncer la inèrcia cultural del consumisme, re­convertir i redimensionar l’economia a uns nivells sostenibles o repartir la riquesa i el treball remunerat. Aquest últim aspecte (el repartiment del treball) és, segurament, una de les mesures que es podrien aplicar de manera més fàcil i immediata. A més, es tracta de la fórmula més justa per respondre a les reduccions i els increments del treball necessari i, en l’actual etapa (de reducció de les hores de feina necessàries), és més necessari que mai reivindicar-lo com una solució als nostres problemes. I encara és més necessari fer-ho en el context de l’Estat espanyol, un dels països on l’actual crisi econòmica ha provocat una pèrdua més gran de llocs de treball i on s’han aplicat menys mesures de reducció de la jornada laboral.

L’atur té una solució realitzable ara i a­quí: augmentar el temps lliure de qui ja té feina perquè qui no en té també pugui treballar. Que això és factible es veu perquè ja es fa a molts llocs. Com mostra un estudi recent sobre diversos països, l’Estat espanyol destaca per ocupar la darrera posició pel que fa a repartiment del treball. Les polítiques dels països on sí que hi ha repartiment del treball tampoc no són ideals, entre altres motius, per la manca de repartiment de la riquesa, però el que deixen clar les dades que recull aquest estudi és que hi ha moltes maneres diferents de fer les coses. Fins ara, aquí és on s’han fet pitjor: per què no es pot optar, a partir d’ara, per ser el lloc on es fan millor?

Creixement versus repartiment

El repartiment del treball està absent del debat polític que transmeten els grans mitjans. Al seu lloc, el que es discuteix és quines són les millors receptes per reactivar el creixement de l’economia. Fins i tot als països on es du a terme, el repartiment del treball s’acostuma a plantejar com un pegat temporal mentre s’espera la reactivació econòmica. Podem pensar que, al cap i a la fi, el problema de fons és la manca d’activitat econòmica, no? Doncs no. El Producte Interior Brut (PIB) per capita actual de l’Estat espanyol és semblant al de 2003 i superior al de qualsevol data anterior.

Si l’Estat espanyol és molt més ric que, per exemple, a finals dels anys 90, d’on surt la percepció que ara estem molt pitjor que llavors? Doncs del fet que molta gent està pitjor efectivament, però perquè ha augmentat la desigualtat i la incertesa. Ha augmentat la desigualtat entre classes i l’atur desbocat ha fet que la desigualtat també augmentés entre la classe treballadora. A més, els impactes d’aquestes desigualtats econòmiques creixents es canalitzen, en part, en funció de desigualtats socials com la de gènere o la de lloc d’origen.

Durant molt temps, el creixement ha estat concebut com una poció mà­gica per evitar la conflictivitat social, ja que permetia augmentar els ingressos de la majoria de la població fent que les classes més benestants no únicament no hi perdessin, sinó que fossin les que més hi guanyessin. Ara, però, la poció s’està esgotant i els pactes socials per al creixement han perdut sentit (com ja havia advertit fa temps Joan Martínez Alier). A la natura, cada cop li resulta més difícil proveir recursos i assimilar residus al ritme que imposa l’economia actual.

Un exemple clar d’això és el del petroli, que constitueix la font d’un terç de l’energia primària i és la base de quasi tot el transport de l’economia globalitzada actual, a més d’emprar-se per a la fabricació de plàstics i de molts productes químics. Al ritme que s’esgoten els jaciments petrolífers actualment explotats, caldrien nous jaciments equivalents a cinc Aràbies Saudites només per mantenir el consum actual fins al 2035. Però el petroli que queda o bé és molt costós d’extreure o bé es troba en zones inestables com l’Iraq. A més, cada litre de petroli que es malversa ara és un litre menys per a les ambulàncies del futur i una mica més de temperatura global du­rant segles.

En retrospectiva, poca gent negaria obertament que hauríem d’haver desinflat la bombolla immobiliària amb cura quan hi érem a temps. En cas que encara hi siguem a temps, serà molt més greu si no desinflem amb cura la bombolla del creixement ecològicament insostenible, és a dir, si no decreixem. És clar que el projecte del decreixement s’enfronta a reptes formidables, com ara confrontar les estructures de poder, vèncer la inèrcia cultural del con­sumisme, reconvertir i redimensionar l’economia a uns nivells sostenibles i repartir el treball i la riquesa; en definitiva, al repte de canviar el sistema. Mirant tot el recorregut que te­nim per davant, no és estrany que a mol­ta gent li sembli inassolible i prefereixi mirar cap a una altra banda, però, si anem pas a pas, les coses no semblen tan inabastables. Pel que fa al repartiment del treball, ja podem anar per feina.

En realitat, les necessitats de feina que hi haurà en el futur són incertes, ja que, en un món amb menys recursos, s’haurà de produir menys, però de manera més laboriosa. El que és clar és que el repartiment del treball és la fórmula més justa per respondre a les reduccions i els increments de treball necessari i que ara ens trobem en una e­ta­pa de reducció.

El repartiment del treball remunerat és una solució directa per a persones en situació d’atur involuntari i també per a les persones que pateixen les conseqüències físiques i mentals d’un excés de feina. A més, elimina una de les principals excuses per a la desigualtat de gènere en el treball no remunerat i dificulta l’ús de l’amenaça de l’atur com a xantatge per mantenir o potenciar activitats econòmiques que destrueixen l’entorn.

Com ho fem

De tots els canvis que hem de fer, els que impliquen una confrontació o­ber­ta amb l’l% de la població que controla el gruix del capital són els que moltes persones encara no consideren realistes, però fins i tot aquestes persones més escèptiques poden sumar-se als passos que es poden fer ja dins el sistema ac­tual. Per exemple, el repartiment del treball pot ser viable, en part, dins el sistema, com suggereix l’experiència d’altres països.

Als països on s’han dut a terme re­duccions de temps de treball com a resposta a la crisi, però, la majoria d’aquestes reduccions han estat possibles perquè les empreses han considerat que els sortia a compte mantenir personal fent feina transitòriament a mig gas, a l’espera de la recuperació de l’economia, sovint –però no sempre– amb l’ajut de subvencions públiques que han tingut la mateixa visió de provisionalitat.

Part de la situació extrema que viu l’Estat espanyol en aquest as­pecte s’explica per la magnitud dels sec­tors vinculats a la construcció, que no tenen expectatives de recuperació (és a dir, no es tracta només del que es fa malament durant la crisi, sinó també del que s’ha fet malament abans). A­te­sa la situació del planeta en conjunt i de l’Estat espanyol en particular, cal sortir d’aquest esperit de provisionalitat. En el futur, la manera normal d’adaptar-se als canvis en les necessitats de treball ha de ser el repartiment, tam­bé quan siguin canvis sense marxa enrere.

Que això és factible ho suggereix el fet que, ja abans de la crisi, hi havia països on la proporció de contractes a temps parcial (menys de 30 hores a la setmana) era molt superior a la nostra. Destaca Holanda, amb un 36,1% el 2007, davant el 10,7% de l’Estat espanyol. Segons un estudi de l’OCDE, als països on aquesta proporció era més alta, els contractes a temps parcial eren més dignes i l’atur era més baix. De la mateixa manera que en aquests països s’ha pogut difondre el treball a temps parcial, hem de promoure que les jornades completes siguin més breus.

Un dels motius pels quals el treball no està més repartit és que hi ha un seguit de costos per persona treballadora que fan que, sovint, a les empreses, els surti més a compte tenir po­ques persones treballant molt que no pas moltes persones treballant menys. És clau dissenyar una reforma tributària que contraresti aquest efecte. La candidata més evident seria un sistema de cotitzacions a la Seguretat Social que incrementés els pagaments per hora a mesura que augmentessin les hores per persona. Aquest esquema es podria aplicar independentment de si la pressió recaptadora total fos alta o baixa. De fet, part dels impostos sobre el treball es podrien reemplaçar per ecotaxes.

Alhora que es canvia l’estructura d’incentius, s’hauria de reduir la jornada laboral màxima (es poden plantejar reduccions equivalents en forma, per exemple, de temps de vacances, edat de jubilació o semijubilació o anys sabàtics, però és la reducció de la jornada laboral la que, a més, facilita el repartiment de les feines de la llar) i combatre les hores extres.

De manera complementària, s’ha­u­rien de destinar fons adequats a la capacitació efectiva per a noves activitats de les persones provinents de sectors amb un futur especialment obscur, com la construcció.

Anant més enllà

Una qüestió important és el debat sobre si hi ha d’haver compensació sa­la­rial per la reducció del temps de treball. És essencial garantir uns ingressos dignes a l’extrem inferior de l’escala sa­larial. Pel que fa als nivells mitjans, s’ha de reconèixer que no es pot pretendre mantenir la capacitat adquisitiva actual en un món amb uns recursos minvants que exigeixen un con­sum cada cop més baix, sobretot si volem repartir-lo equitativament amb els països del Sud.

No obstant això, el descens en la capacitat adquisitiva de la classe mitjana es pot i s’ha d’esmorteir controlant preus abusius com el de l’habitatge i retallant els salaris més elevats i els rendiments del capital, que algun dia fins i tot podrien arribar a quedar neutralitzats en esquemes au­togestionaris. Malauradament, però, la part d’aquest repartiment de la riquesa que es pot fer dins el sistema és força limitada. Per anar més enllà, sí que caldrà una capacitat de pressió social que encara no sembla que hàgim assolit, però que podem assolir.

Un objectiu clau, quan tinguem prou capacitat de pressió, serà desmuntar els engranatges de la globalització neoliberal. La globalització va sorgir d’un seguit de decisions polítiques que van assegurar que el capital pogués curtcircuitar qualsevol mecanisme democràtic, en donar-li llibertat per dur a terme les seves activitats als països que li posessin menys traves.

Aquestes reformes van crear l’escenari perfecte per al dogma segons el qual les polítiques econòmiques no s’han de decidir pensant a satisfer necessitats humanes sinó, abans de res, a garantir la competitivitat. Per revertir aquestes decisions, caldrà una coordinació global dels moviments socials –com ja va assajar el moviment antiglobalització– i que països o grups de països més agosarats es vagin desenganxant de la globalització.

La via dels canvis d’hàbits individuals i les petites experiències col·lectives són un complement magnífic de la mobilització, un laboratori per assajar i desenvolupar noves maneres de funcionar i una plataforma de canvi cultural.

Qui ho fa

No sembla que la majoria de la societat estigui prou convençuda per canviar el sistema de dalt a baix, però potser sí que s’engrescarà a fer passos concrets que ja es poden dur a terme dins el sistema actual; més endavant, ja veurem fins on arribem. L’acció col·lectiva no és el fort de la societat contemporània, però el repartiment del treball té qui el pot defensar. Hi ha milions de persones a l’atur que se’n beneficiarien directament i que tenen temps per dedicar-hi esforços i moltes altres que s’hi solidaritzarien. D’entrada, aquesta perspectiva pot despertar escepticisme, però, casos com el de l’independentisme català mostren que una idea pot creuar la frontera entre utopisme i possibilisme quasi d’un dia per l’altre.

Sorgirà un gran moviment autoorganitzat de persones aturades que reivindicaran el repartiment del treball? Potser en el context del moviment del 15-M, potser desvinculat? S’aconseguirà aquesta reivindicació? Servirà d’exemple per a altres països? Per co­mençar, el que podem fer és continuar documentant la proposta perquè cada cop sigui més sòlida i difondre-la.

>> Més informació:

Subcomissió Decreixement Acampada BCN

Nef

‘21 horas. Una semana laboral más corta para prosperar en el siglo XXI’

*Salvador Pueyo és Membre de l’Assemblea Decreixement

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/l%E2%80%99atur-te-solucio

Diuen que l’atur té solució, però tu què en penses?

José Iglesias Fernández

Jose Iglesias Fernandez, del Seminari d'Economia Crítica TAIFA, refuta en aquesta peça l'article de Salvador Pueyo, de l'Assemblea Decreixement, publicat als Quaderns d'Illacrua de la Directa 297 sota el títol "L'atur té solució".

"La revolució de la consciència és inútil sense una revolució en la distribució del poder". Abbie Hoffman

En un article publicat als Quaderns d’Illacrua de la Directa i signat per Salvador Pueyo s’afirmava taxativament que “l’atur té solució”. Sense dubtar de les bones intencions de l’autor, aquest proposa diferents mesures, com repartir el treball: “Augmentar el temps lliure de qui ja té feina, perquè qui no en té també pugui treballar”. Amb molt poc marge d'error, podríem afirmar que qui proposa el repartiment del treball com a solució a l'atur “desconeix” que l'ocupació assalariada conté ja un primer repartiment del treball que es realitza durant la jornada laboral i que els treballadors, obligatòriament, han de cedir als empresaris que els contracten.

De la relació de classe en el món del treball es desprèn que no pot haver ocupació digna si aquesta és la base de l'explotació del treball. És a dir, com afirmen Marx i Engels al Manifest Comunista, "la condició d'existència del capital és el treball assalariat". Llavors, si l'ocupació no és digne, tampoc el treball és digne, doncs l'explotació mai serà digna. Ja n'hi ha prou de reclamar ocupació digna, treball digne i explotació digna. Ja n’hi ha prou de proposar un “segon repartiment” del temps pagat entre els treballadors explotats amb els treballadors marginats, o expulsats del treball assalariat per part dels empresaris.

L'explotació pura i dura per part dels empresaris és l’únic objecte de l’ocupació assalariada, estigui repartida o no, i aquest fet, no l’expliquen els defensors del “repartiment” (1). Les propostes i la lluita han de ser contra el capital, contra la riquesa, i no, com permanentment ens bombardegen, de lluitar contra la pobresa. És a les relacions de desigualtat entre treballadors i empresaris, proletariat i burgesia, on resideix el poder de domini que exerceix el capitalisme.

Som milions els que patim el capitalisme com a organització social. L'atur és una peça (relació) indispensable, tant com el cor i el sistema sanguini ho són per a l'ésser humà. El recurs a l'atur és un mecanisme de poder que els capitalistes utilitzen freqüentment per contenir els salaris a nivell de manteniment i reproducció de la força de treball, la precarietat en els contractes que permetin l'ocupació a la carta, un mínim de salubritat en les condicions laborals, i controlar la capacitat de lluita potencial que pot tenir la classe obrera. Sense aquest instrument, els capitalistes haurien d'apel·lar a òrgans de repressió més dura, com són les forces de seguretat o l'exèrcit en moments d'insurrecció popular. Per tant, l'atur és una arma de repressió psicològica.

A més, cal recordar que el capitalisme es troba en un moment històric en què està transmutant les estructures sistèmiques que el conformen: concentració de la propietat privada i disseny de nous òrgans de poder, reconversió dels sistemes de producció i distribució, dels espais d'intervenció (reducció de l'àmbit públic a favor de l'àmbit privat), de la lògica d'acumulació i els mecanismes de repressió, etc. Ignorar aquestes transmutacions condueix fàcilment a pensar en solucions dins del capitalisme com les que estem avaluant críticament. El capitalisme no canvia les seves funcions estructurals, per molt que transmuti el seu model d'explotació i apropiació de la riquesa.

Em semblen inaudites les mesures que es suggereixen per eliminar (o simplement reduir) l'atur mitjançant proclames a favor del decreixement, el consum responsable, la reducció de la jornada i altres tantes propostes bastant esotèriques (2). Esotèriques en el sentit que no tenen en compte la frase d'obertura: la revolució de la consciència és inútil sense una revolució en la distribució del poder. És en base a aquests arguments el que em permeten concloure que són propostes que formen part d'un “fetitxisme totèmic”, que respecto però no comparteixo.

El decreixement, genera subconsum, i l'evolució d'ambdós elements dins del capitalisme l'únic que desencadenen és atur i totes les conseqüències que apareixen amb la pobresa. Des d'un altre angle, el de l'existència dels límits del creixement, molt utilitzat pels ecologistes i partidaris del decreixement, Elmar Altvater deixa ben clar, en aquesta entrevista, com hem d'enfocar aquest argument: "no hi ha cap escapatòria del dilema dels límits del creixement, del dilema entre l'imperatiu capitalista d'acumular i els límits que ens fixa la naturalesa.

A llarg termini és inevitable una reducció del creixement i, per tant, una economia de decreixement. No obstant això, m'inclino per dubtar que alguna cosa així pugui succeir en el si del mode de producció capitalista, ja que de-créixer significa també des-acumular capital. I això no és clar en molts dels representants de la teoria del decreixement". Contra això, i com sosté Robert Kurz a aquest article, hem de sostenir que la crisi, la crítica i la superació de l'estructura capitalista tenen prioritat, perquè la destrucció de la natura és una conseqüència, no la causa de la barrera interior d'aquest sistema.

(1) Sobre els autors i les diverses posicions del debat, veure José Iglesias Fernández. “Del reparto del trabajo al reparto de la renta”. Mientras tanto, nº 61, Primavera 1995.

(2) José Iglesias Fernández. Sobre el decrecimiento y otras rendiciones. Interpretación crítica sobre el decrecimiento y el consumo responsable (2010), i La miseria del decrecimiento. De cómo salvar el planeta con el capitalismo dentro (2011). A Ediciones Libreando/ Zambra/ Baladre.

* Jose Iglesias Fernandez és membre del Seminari d'Economia Crítica TAIFA

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/diuen-que-l%E2%80%99atur-te-solucio-pero-tu-que-penses

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/diuen-que-l%E2%80%99atur-te-solucio-pero-tu-que-penses