CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Tres opinions al voltant de la pel·lícula “Caracremada”, sobre la vida de l’últim maqui català, l’anarcosindicalista Ramon Vila Capdevila

Diumenge, 9 gener, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Per fomentar el debat i veure la diversitat d'opinions existent, publiquem tres articles d'opinió sobre la pel·lícula, extrets del diari Avui, del setmanari Directa i de la revista llibertària El Pèsol Negre:

La solitud del darrer maqui

Lluís Galter estrena ‘Caracremada', un film presentat a Venècia i Sant Sebastià, i seleccionat per nou festivals més

10/12/10 - AVUI - Bernat Salvà

“Fer aquesta pel·lícula ha estat com tirar a terra una torre d'alta tensió”. El cineasta Lluís Galter (Figueres, 1983) compara així el procés de producció del seu primer llargmetratge, Caracremada, que arriba avui als cinemes després d'un espectacular periple per diversos festivals, tenint en compte que és una opera prima de baix pressupost: va passar per la Mostra de Venècia, Sant Sebastià i quatre certàmens més (l'Inquiet de València el va distingir com a millor llargmetratge de ficció), i en té cinc en agenda (a Munic, Göteborg, Praga i Corea del Sud).

La història que l'ha portat a voltar per mig món és una aproximació als darrers dotze anys de la biografia de l'últim maqui català, l'anarcosindicalista de la CNT Ramon Vila Capdevila. Conegut com a Passos Llargs i Caracremada, entre altres sobrenoms, Vila va continuar en solitari la seva lluita contra el franquisme des del 1951, quan la CNT va ordenar la fi de les accions armades contra el règim, fins a l'agost del 1963, quan va ser mort a trets per la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages.

“M'identifico amb ell; si no fos així, no m'hauria interessat fer aquesta pel·lícula. Però és una identificació des de sota, des de l'admiració a algú a qui no em puc acostar”, explica Lluís Galter en un bar del Paral·lel, a Barcelona, just quan acaba d'arribar del Festival de Tessalònica.

Una de les activitats a què es va dedicar va ser a atemptar contra torres de línies d'alta tensió. El punt de partida de Caracremada és “la imatge i el so d'ell sol al bosc, serrant una torre”. A partir d'aquí van sorgir la resta d'imatges i sons d'una pel·lícula gairebé sense diàlegs, que s'interessa per detalls que prenen un significat simbòlic. “La primera imatge t'ajuda a trobar una coherència en el fons i la forma, determina com seran les altres imatges i el fet que hi hagi pocs diàlegs”. No ha pretès “aprofundir en la psicologia del personatge”, sinó “fer una aproximació més simbòlica” a un home que va exercir “una resistència precària, gairebé transformada en treball quotidià, en l'ofici d'un home pobre”. L'actor Lluís Soler interpreta el protagonista, malgrat la intenció inicial de treballar amb actors no professionals. “El motiu és tan senzill com que em va venir al cap i em va semblar el més adequat; era absurd imposar-me restriccions”, afirma Galter.

Ofici filosòfic

Lluís Galter també defineix la lluita de Passos Llargs com “un ofici quasi filosòfic, en el sentit de Camus”, amb “una relació d'hostilitat entre l'individu i el món, que és un lloc sense sentit amb el qual no et pots reconciliar, amb el qual mantens una tensió constant”.

La pel·lícula forma part de l'onada de films, llibres i altres iniciatives sobre
la Guerra Civil i la postguerra, però Galter no es considera un capdavanter de la recuperació de la memòria històrica. “El meu objectiu no és explicar la història –hi afegeix–, que és feina dels historiadors, sinó aportar un granet de sorra parlant d'un personatge que no és gaire conegut. Caracremada encarna l'essència del que eren els maquis”.

>>> Article extret del diari Avui

Sobre una rebel·lia existencial

"Caracremada ens explica les qualitats humanes i personals dels darrers quinze anys de Ramon Vila com a guerriller

Manel Ros - Directa núm. 209 - 15 desembre 2010

"Caracremada" - filmació seleccionada per l'edició 67 de la mostra de cinema de Venècia- és l'opera prima del jove realitzador català Lluis Galter. El llargmetratge ens explica la història tràgica de Ramon Vila Capdevila (1908-1963), militant anarcosindicalista als anys 30, membre de la resistència francesa contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial i que, més tard, va passar a formar part dels maquis i va ser l'últim guerriller que va lluitar contra el règim de Franco.

L'any 1951, la CNT - de la qual formava part Ramon Vila- va decidir que era l'hora de retirar els seus guerrillers de les muntanyes per continuar la lluita contra el franquisme a través d'altres mètodes. Va ser en aquell moment que Caracremada - molt ben interpretat per Lluís Soler a l'obra- va decidir amagar-se i continuar la lluita contra el règim de la mateixa manera que havia estat fent fins llavors, malgrat les ordres del seu sindicat.

Precisament, les qualitats del personatge que es ressalten a la pel·lícula són les d'un rebel incondicional que, per davant de qualsevol altra consideració, entenia la lluita com una manera de viure. La seva condició de rebel es materialitzava fins i tot dins la pròpia organització llibertària, amb la seva negativa de retirar-se i l'aposta per continuar l'acció directa en solitari i amb uns mitjans totalment precaris.

Lluís Galer ho deixa clar quan afirma que la imatge més poderosa és la "d'un home sol amb una serra de metall sabotejant torres elèctriques enmig del bosc". La història ens mostra que Caracremada no entenia la lluita com una cosa puntual, sinó com un acte fonamental per entendre la pròpia existència.

Però més enllà de qüestions polítiques - força òbvies, per altra banda -, la pel·lícula tracta de captar la part més personal de Ramon Vila i, sobretot, intenta comprendre les raons per les quals aquest maqui va decidir continuar amb el seu mètode de lluita, tot i que fins i tot ell mateix s'adonava de la dificultat d'aconseguir els seus objectius.

El film no esdevé una simple crònica del personatge, sinó que intenta mostrar les qualitats humanes i personals dels seus darrers quinze anys com a guerriler. Amb això, el director no només parla de la lluita d'aquest guerriller, sinó que la fa servir per parlar de la seva condició humana, a través de personatges que en tot moment sembla que actuen i viuen a remolc del que passa al seu voltant i no tant de la seva pròpia voluntat. Així, es fa un retrat més general d'aquelles que actuen seguint el seu instint de rebel·lia, més enllà dels objectius perseguits.

>>> Article extret del núm. 209 del setmanari Directa

Caracremada o «l’home que menjava patates»?

Roseta panotxa, Berga, desembre de 2010 - El Pèsol Negre núm. 50

Fa uns dies vaig anar al cinema. S’anunciava una pel·lícula basada en la vida d’un personatge nascut a Peguera. L’home en qüestió li deien en Caracremada i havia estat un resistent a la dictadura del general Franco.

Jo però, no en sabia massa més detalls de la seva vida, i com la majoria,
només coneixia la seva història explicada pels vencedors. Contenta i esperant
conèixer una altra versió, em vaig dirigir al cinema.

La sala estava plena de gom a gom; fins i tot em va costar trobar un bon
seient. La projecció de la pel·lícula era tot un esdeveniment i havia arribat
l’hora de saber el què, en acabar la guerra, havia passat a les muntanyes
que envolten Berga.

La cosa, però no va començar gaire bé. La puntualitat no és el punt fort
de la gent de la ciutat i va passar mitja hora abans no van començar els parlaments de presentació. La regidora de cultura de l’Ajuntament esmentà
que esperava que la pel·lícula estimulés «l’interès del turisme per conèixer
els bonics paratges» de la comarca del Berguedà. Res no va dir del qui
semblava havia de ser el protagonista. En el seu torn el director i guionista i
el productor, van donar les gràcies a uns i altres i digueren que havien estat
tres anys fent el rodatge, investigant sobre la vida d’en Caracremada i que
esperaven haver-ne estat fidels. La sala quedà a les fosques i començà la
projecció. Silenci expectant.

A cinc minuts de sessió: bonica la fotografia! — vaig pensar.

Deu minuts de pel·lícula: sembla que han mort a algú! —em vaig dir.

Quinze minuts més tard: llargues estones d’una mateixa imatge. Cap diàleg.
Quiets —segur que arribarà l’acció— vaig suposar.

Mitja hora després: imatges, imatges i imatges de torres elèctriques
modernes, de cases ensorrades i d’un home que, amb una petita serra a la
mà no semblava tenir cap altra dèria que anar amunt i avall de la muntanya
i serrar, serrar i serrar. Serrar el que no era possible de serrar amb aquella
serra. —Per què vol serrar tant aquest home?— em preguntava.

Trenta cinc minuts: l’home per agafar forces per serrar, menjava patates
i en plantava una en un clot. Desprès tornava a menjar patates, perquè segurament —vaig pensar— no li devia agradar res més; perquè escenes desprès hi sortien unes arengades penjant d’un fil i l’home de les patates no va fer mai cap gest per menjar-se-les.

I desprès d’una llaaaaaaarga estona va succeeir alguna cosa més: En Caracremada estava menjant patates en companyia d’algú! Una noia que no parlava —potser era muda i sorda? —No va respondre res quan a ell li va dir que aquell any no plantarien, tot i que abans havia aclarit que l’any anterior sí que ho havien fet.

Aquest únic monòleg de la pel·lícula em va permetre entendre d’on treia
aquell home les patates que menjava. Així, imatge rere imatge, em vaig
adormir a la meva butaca i en adonarme’n, em vaig aixecar i vaig marxar
del cinema.

Mentre anava cap a casa però vaig continuar rumiant què tenien a veure
els paisatges amb «l’home que menjava patates», en Caracremada amb els
turistes de la regidora, els turistes amb les arengades, la noia amb les torres
elèctriques modernes... i les cases ensorrades amb...

Paisatges, patates, torres, serres, arengades, turistes.... Ai! Em faig gran!!
Potser el cinema modern no està fet per a mi.

Definitivament prefereixo el cinema de sempre. Aquell en què hi ha acció
o si més no aquell que entenc què es vol explicar i hi aprenc coses noves.

L’endemà mentre esmorzava a la cuina de casa, li vaig dir al meu marit:
T’imaginaves que el fet més important de la vida d’en Caracremada fos que
li agradaven molt les patates i que es passava la nit serrant torres elèctriques
sense motiu aparent?!

Si més no, això és el què explica o s’entén de la pel·lícula.

>>> Article extret del núm 50 d'El Pèsol Negre, publicació llibertària de l'Alt Llobregat i Cardener

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció