Una altra partida en el joc europeu de la soga
Ni França ni Alemanya es lliuren de les pressions sobre els seus deutes sobirans. Ara és la moneda única la que en teoria trontolla. Aquest article explica com funciona la pressió dels anomenats "mercats".
Rojo Vegas / Diagonal
El procés es repeteix en tota la Eurozona: tensions en els mercats secundaris de deute –on els inversors es compren i es venen el deute que prèviament va emetre un determinat Estat–, que provoquen l'augment de la prima de risc (que és la diferència entre la cotització d'un bo a deu anys respecte al bo a deu anys de referència, que és l'alemany). Amb la prima de risc pels núvols, les emissions directes de deute públic també pugen el seu preu i el país castigat (en aquest cas, Itàlia i Espanya) ha de pagar més per a finançar-se.
Però, a més, els Estats es veuen obligats –la imposició externa en el cas italià i grec no ha estat ni tan sols dissimulada– a escometre reformes per a recuperar la confiança dels mercats. Una confiança que mai retorna per més que es retalli la despesa pública, però l'absència de la qual tampoc provoca l'enfonsament definitiu d'aquests països. I és que, com s'ha dit des que van començar els problemes de deute en la UE, l'economia espanyola i italiana tenen una grandària que les fa irrescatables, a diferència del que passa amb els petits ja intervinguts (Grècia, Irlanda i Portugal).
El benefici per als que actuen així és doble. D'una banda, a l'augmentar la prima de risc provoquen un augment també dels interessos en les subhastes de deute i assoleixen més rendibilitat. I per un altre, continua la pressió que redueix el pes d'allò públic en l'economia, deixant més marge per a l'activitat privada. Però la ruptura total de l'euro no sembla probable, perquè en aquest cas sí que es generalitzarien els impagaments, un escenari que tampoc beneficia als mercats. I en aquestes es manté el Banc Central Europeu (BCE): es fica en els mercats a comprar deute de països en problemes, però sense l'energia suficient per a fer fugir als especuladors.
En les últimes setmanes, el deute espanyol, en paral·lel a l'italià, s'ha vist llançat a un encariment creixent en els mercats secundaris que semblava no tenir fi. En la setmana anterior a les eleccions del 20N va superar el 6,5% enfront del 2% en el qual, aproximadament, es manté el bo alemany. La diferència entre l'una i l'altra, que en això consisteix la prima de risc, se situa per tant entorn dels 450 punts bàsics. El deute se situa així a la vora de l'abisme: prop de l'interès del 7% que es considera insalvable i amb la prima de risc per sobre dels 400 punts bàsics, un nivell insostenible a mitjà termini i que requereix una ràpida actuació.
L'evolució de la crisi a Espanya durant els tres últims anys ha deixat marcats dos punts d'inflexió en el calendari. Al maig de 2010 la prima de risc es va disparar i el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va actuar llavors traient la gran tisora de les retallades: fi del xec nadó, congelació de les pensions, baixada de sou dels funcionaris... Tot amb només un objectiu: reduir la despesa per a obtenir la confiança que Espanya podria complir amb els objectius del dèficit fixats per la UE.
El segon cop va arribar el passat estiu, quan la prima de risc espanyola –igual que la italiana– va tornar a l'escalada. Es van superar de nou els 400 punts bàsics i el BCE va fer una crida a l'ordre en ambdós països: el president de l'entitat europea va enviar sengles cartes als Governs espanyol i italià. Berlusconi va fer públic aquest document del contingut del qual a Espanya només s'especula, perquè no s'ha donat a conèixer. Però se sap el que pretenia: constrènyer a ambdós per a comprometre's a complir amb el dèficit i, com es va fer a Espanya, que l'objectiu de dèficit públic quedés fixat constitucionalment.
Les eleccions com ‘impasse’
En aquesta tercera fase, de moment, no hi ha hagut reacció política, principalment per la situació d'interinitat que suposava la imminència de les eleccions. El Govern que configuri Mariano Rajoy després de la victòria electoral del PP serà l'encarregat d'actuar. Europa ho espera, entre altres coses, perquè dóna per descomptat que no es compliran els objectius del dèficit (6% en 2011, 4,4% en 2012 i 3% en 2013). La Comissió Europea creu que el dèficit podria arribar al 5,3% en 2013, més de dos punts percentuals per sobre de l'objectiu en aquest últim any d'ajustament.
Les tisores del PP ja estan llestes per a la retallada perquè, com ha dit Rajoy una i mil vegades durant la campanya, la prioritat serà “recuperar la confiança”. El cas d'Itàlia ha posat de manifest que la voluntat d'Angela Merkel, amb el suport de Sarkozy, és que qui tingui problemes haurà de solucionar-se'ls solament a força de reduccions del dèficit públic amb la consegüent reducció de la despesa, sigui quin sigui el seu nivell de creixement.
Silvio Berlusconi, al que ni els escàndols ni els processos judicials li havien provocat ni una esgarrapada, s'ha vist apartat per la seva incapacitat de dur endavant les retallades que li exigiria Brussel·les. En el seu lloc s'ha col·locat, sense procés cap electoral, un Govern anomenat de tecnòcrates, al capdavant del qual s'ha col·locat a Mario Monti, un economista que va ser assessor de Goldman Sachs. Es repeteix que és un Govern interí de caràcter tècnic, només nomenat per a escometre les reformes necessàries, però la veritat és que les seves receptes també són polítiques: aprofundeixen en el model neoliberal de reducció del sector públic.
Ni tan sols el caràcter transitori està del tot clar: igual que a Grècia, aquest nou executiu ja ha deixat caure que necessitarà més termini per a assolir el seu objectiu. I és que en el país helènic també s'ha executat un canvi de Govern per mediació europea. Primer es va fixar un pla de rescat, que s'ha anat executant en diversos terminis. Però la crisi de deute va continuar i va haver de fixar-se un segon programa de salvament. Per a dur-lo endavant i assegurar-se que Grècia tingués diners per a pagar als bancs europeus (principalment alemanys i francesos) es va establir una dotació de fons de cent mil milions (més altres 50.000 milions que aportarien voluntàriament els bancs).
Res de tot això ha impedit que la crisi de deute continuï: la prima de risc segueix pels núvols però la corda no s'acaba de trencar. Mantenir-la tibant és la millor via per a continuar la senda de retallades i seguir guanyant amb els interessos. És la lògica de rendibilitat màxima. La rendibilitat privada. De la pública ja ni les Administracions, ara tan tècniques, semblen preocupar-se.
* Article extret del núm. 162 de la revista Diagonal
www.diagonalperiodico.net/Otra-partida-en-el-juego-europeo.html