Una reforma laboral ineficaç, antidemocràtica i antiobrera
La reforma laboral introdueix nous retalls i agressions a la classe treballadora segons es desprèn d'aquesta anàlisi que confirma que la ruta ja estava marcada pels poders econòmics davant de la la cessió del poder polític. Pel que demanem un canvi de partitura «recuperant la sobirania al carrer i en les urnes». Les mesures aprovades en la reforma es dirigeixen a abaratir i facilitar l'extinció dels contractes indefinits, per tal de crear més flexibilitat.
La Sobirania no rau en el Poble. Fins i tot sent de màxima gravetat l'atac que representa la reforma laboral contra la classe treballadora i contra l'Estat de Benestar, el més preocupant en el transcurs d'aquesta crisi econòmica és la translació del poder polític des de la sobirania popular als mercats, quedant de manifest que la ciutadania participa d'una democràcia merament formal -votar cada quatre anys- mentre que la presa de decisions i el poder material és en les esferes econòmiques.
Els sectors socials més conscients (alguns sindicats, experts crítics amb el sistema, escassos mitjans de comunicació, etc.) ja van advertir, fa més de dos anys de les greus conseqüències socials d'aquella operació.
Com es preveia llavors, i després d'aquell procés, el deute privat dels bancs s'ha transformat en endeutament i dèficit públic, donant peu a què els neoliberals, només interessats en continuar desplaçant un major percentatge de les rendes cap al capital, pressionin exigint l'aplicació de les seves receptes tòpiques, antisocials i ineficaces: retall en la despesa social, aprimament del sector públic, reforma del mercat de treball, després seran les pensions, etc.; tot això presentat, mentre mantenen entretingut el personal amb el «pa i circ» contemporani, és a dir, amb la Roja, l'ascens de la Real, San Mamés Barria..., com l'única alternativa possible, valent-se de tot l'immens aparell mediàtic.
En aquest context arriba la reforma laboral, la sisena en 25 anys, sense tenir en consideració que la desocupació és producte de la disminució de l'activitat productiva.
Dualitat del mercat de treball: una excusa per igualar a la baixa.
Un dels elements justificatius de la reforma resideix en la necessitat de corregir la dualitat del mercat de treball, és a dir, recompondre la fractura entre personal fix i temporal, que els propis neo-liberals han anat construint al llarg d'anys de reformes laborals. Es pot recordar que el 1975 l'índex de temporalitat assolia tan sols el 4% dels assalariats i ara se situa gairebé en el 30%, producte d'anteriors reformes permissives.
Ara es pretén plantejar com contraposats un col·lectiu de treballadors amb contracte indefinit, superprotegit per indemnitzacions d'acomiadament elevades, amb un altre grup, el dels temporals contractats, mancat de protecció. Tanmateix, aquesta dualitat cal matisar-la en el que fa al conjunt de condicions laborals i si alguna cosa en caracteritza uns i d'altres, més enllà de la durada del vincle laboral, és la creixent precarietat, però la reforma no ha entrat en cap moment a plantejar-se la necessitat de creació d'ocupació de qualitat.
Els fixos i els temporals, indistintament, treballen en alguns casos per a empreses principals i en d'altres per a sub-contractes, amb cadenes d'externalització cada vegada més llargues; en l'interior de cada empresa, coexisteix personal de plantilla i d'Empreses de Treball Temporal (ETT); indistintament uns i d'altres tenen contracte laboral o són víctimes, encara que treballin en exclusiva per a una empresa, d'una relació jurídica de treball autònom. Tots, més en l'Estat Espanyol però també en Euskal Herria, ocupen ocupacions de baixa qualitat i remuneració (el 60% dels assalariats són mileuristes), amb una tendència generalitzada a l'empitjorament de les condicions, especialment per als qui s'incorporen -o reincorporen després d'haver estat acomiadats- al treball. Tendència que també s'ha estès als sectors industrials més tradicionals i als nous sectors dels serveis públics i socials.
En aquest últim cas assistim a externalitzacions i privatitzacions generalitzades per les administracions públiques, amb llocs ocupats per dones que van a acompanyades d'un empitjorament radical de les condicions salarials, de jornada i d'estabilitat contractual en relació amb les vigents en la funció pública. No hi ha dubte que la intencionalitat encoberta sota el terme de dualitat i del foment de l'ocupació no és cap altra que la d'igualar a la baixa les condicions d'uns i de d'altres. Cap a aquest objectiu es dirigeixen les mesures que abarateixen i faciliten l'extinció dels contractes indefinits, encara que el Govern al·ludeix a la necessitat de «flexibilitzar el mercat de treball» per a la generació d'ocupació, desatenent els estudis de la pròpia Comissió Europea («L'Ocupació a Europa 2009») conclou que a tots els indicadors de flexibilitat externa (contractació, acomiadament i flexibilitat laboral) l'Estat Espanyol ocupa els primers llocs a l'OCDE.
Acomiadament més barat i mesures fracassades de foment de la contractació indefinida.
En aquesta línia «flexibilitzadora» les indemnitzacions d'acomiadament|comiat es redueixen dràsticament. La generalització del contracte de foment, implementat per a alguns col·lectius pel PP, el 1997, les redueix dels 45 dies per any i un màxim de 42 mesos dels contractes indefinits ordinaris a 33 i un màxim de 24 mesos. A més d'antiobrera aquesta mesura és ineficaç i fracassada, com ho constata l'experiència desenvolupada des de 1997: l'índex de contractació indefinida continua sent el 10%, és a dir, el mateix que prèvia l'adopció de la mesura. Els acomiadaments|comiats col·lectius i els «objectius», de 20 dies per any i un màxim de 12 mesos, es condicionen que l'empresa tingui una «situació econòmica negativa», amb una «mínima raonabilitat». Això suposa que passen a ser possibles els «acomiadaments de conveniència borsària», és a dir, en empreses amb beneficis, però que no arriben a la mitjana|mitja del sector fixada pels mercats financers.
Aquestes indemnitzacions de 45, 33 o 20 dies, es redueixen en tots els contractes d'una durada superior a un any en 8 dies que són abonats pel Fogasa.
Aquest Fons, previst per pagar els salaris i indemnitzacions en cas d'insolvència o concurs de les empreses, disposa en l'actualitat d'un superàvit de 3.900 milions d'euros, que ara s'utilitzen per subvencionar acomiadaments, en lloc de millorar les prestacions que s'abonen als treballadors.
De veritat volen acabar amb la temporalitat? Com gest de cara a la galeria que equilibri aquesta agressió cap a la contractació indefinida el Govern presenta mesures d'enduriment de la contractació temporal que no passen de ser operacions cosmètiques. Així imposa una durada màxima de tres anys (quatre, amb acord sindical) al contracte d'obra i incrementa, gradualment, la indemnització per fi de contracte de 8 dies per any a 12 dies per any, per a 1 de gener de 2016. Tanmateix res no impedeix que un mateix lloc sigui cobert, cada tres anys, per un treballador diferent i la quantia de la indemnització parla per si sola. Si realment hi hagués voluntat de revertir la contractació temporal massiva (9 de cada 10 contractes que se subscriuen són d'aquest tipus, en concret, el 2009, es van concertar 11 milions de contractes d'aquesta naturalesa) bastaria amb limitar els supòsits en els quals pot emprar-se, o penalitzar econòmicament la seva utilització amb quanties realment dissuasives, o reforçar la plantilla de la Inspecció de Treball i perseguir l'ús fraudulent.
També és contradictori amb la proposta governamental per l'estabilitat que la gran aposta per la contractació dels joves, un dels col·lectius més desfavorits en el mercat de treball, es dugui a terme mitjançant el contracte per a la formació («contracte escombraria»), un contracte en essència temporal, que en la seva actual regulació permetrà que els empresaris contractin joves de fins i tot 25 anys per dos anys, abonant el SMI i sense cost social.
Bonificacions, adobant el terreny per assaltar després les pensions.
Un altre desplaçament de rendes cap als empresaris es produeix amb les bonificacions de les cotitzacions socials. L'any 2010 l'import previst de les mateixes és de 2.850 milions d'euros (més que la despesa en pensions no contributives de jubilació i invalidesa, que no arriba a 2.000). De diversos estudis encarregats pel Parlament espanyol es desprèn que no tenen efecte en la creació neta d'ocupació sinó que es limiten a desplaçar unes figures contractuals per d'altres i a uns col·lectius pels altres. La reforma renuncia a imposar coactivament la contractació dels col·lectius més mal tractats laboralment -joves, dones, d'edat avançada- i continua amb aquesta política de transferència de rendes als empresaris que ara es concentra en els menors de 30 anys i majors de 45.
A totes aquestes reformes cal sumar les que obren noves finestres a l'empitjorament de les condicions de treball ja que podrien resultar inaplicables determinades condicions laborals (horari, règim de torns, sistema de treball) i salarials, conquerides en conveni col·lectiu en virtut de la nova regulació de la modificació substancial i de les clàusules de no aplicació salarial, les que atorguen nous espais a les ETT, tant en la construcció com al sector públic, en detriment de la qualitat i de la garantia d'accés imparcial en l'ocupació pública o a les Agències de Col·locació amb ànim de lucre (anteriorment prohibit) l'experiència del qual ha resultat nefasta en sectors com el del treball domèstic, on han funcionat il·legalment amb pràctiques discriminatòries.
És necessari un canvi de melodia i d'intèrprets. La crisi ha revelat que no ens trobem davant d'una manca general de mitjans materials sinó davant d'una distribució desigual i privatitzada de la riquesa: a Europa s'han destinat 3,3 bilions d'euros d'ajuda a la banca, els beneficis dels deu principals bancs van superar els 50.000 milions d'euros, el Govern espanyol ha transferit a la banca 61.000 milions, els membres dels consells d'administració de l'Ibex 35 guanyen un 15% més en plena crisi, les empreses cotitzades en Borsa van repartir 32.300 milions als seus accionistes, el nombre de rics s'ha incrementat a Espanya en 12% durant 2009.
El que tenim al davant són uns intèrprets (PSOE, PP, PNB, UPN, CiU, UPyD...), que, amb diferents instruments, tons i variacions, executen la melodia neoliberal que oblida els 85 milions de persones pobres a l'Europa dels Vint-i-set, als 4,5 milions d'aturats i la pobresa de 10 milions de persones en l'Estat espanyol i a la classe treballadora. Les innovacions tecnològiques, les modificacions en l'organització del treball, etc., no s'han dirigit cap a la millora de les condicions de vida i laborals ni cap a la redistribució de la riquesa sinó a les desregulacions, els retalls de drets laborals, la pobresa i la precarietat són els efectes de l'hegemonia del capital sobre el treball.
Tanmateix, hi ha altres partitures i melodies. Per què no es controlen els paradisos fiscals, ni s'aproven taxes sobre les transferències bancàries, s'aproven polítiques fiscals més progressives i redistributives (per començar aplicant els mateixos tipus a les rendes del capital que a les del treball), es prohibeix l'especulació sobre els deutes públics? Per què no promouen la reforma de les empreses: fomentant un treball qualificat i innovador que se sostingui en la contractació estable i ben remunerada, apostant per la innovació tecnològica, promocionant la investigació i formació, regulant les deslocalitzacions...?
Per què en la Unió Europea hi ha un important cos normatiu sobre la lliure circulació de capitals, mercaderies i persones i no s'ha avançat en la construcció d'un Dret del Treball Europeu?
Cal canviar de partitura, recuperant la sobirania, al carrer i a les urnes.
(*) Al costat de Mikel de la Fuente firmen l'anàlisi Juan Hernández, Koldo Irurzun i Isabel Otxoa, professors de Dret del Treball i Seguretat Social de l'UPV-EHU
>>>> Article extret de Kaosenlared. Font: Gara