Valoració del pas per Barcelona de l’exposició “100 anys d’anarcosindicalisme”
Com a anarcosindicalistes estem d’enhorabona per l’acceptació i difusió de l’exposició del Centenari de l'anarcosindicalisme duta a terme a Barcelona entre els dies 15 de gener a 15 de febrer del present any en el Museu d’Història de Catalunya, organitzada per la Fundació Salvador Seguí i la CGT.
Gairebé 9.000 visitants, una mitjana de 300 persones diàries, és una xifra impressionant, la qual cosa demostra l' interès suscitat per conèixer l’anarcosindicalisme i la seva història. El propi Museu s’ha sorprès d’aquesta xifra que ha superat amb escreix la d’altres exposicions. Un disseny nou i el material original presentat, pensem que han estat els causants de l’èxit obtingut.
En el llibre de visites habilitat, perquè poguessin expressar les seves opinions, moltes persones han reclamat la pròrroga de l’exposició, que no ha estat possible en estar ja tancat la programació en el calendari.
Per configurar el projecte es va efectuar una selecció d’imatges, contextualitzades amb documents originals en vitrines, que podrien haver estat un nombre més ampli, però que es van haver de reduir per acoblar el projecte a l’espai expositiu.
Publicacions com L'home i la terra de Reclus, així com llibres de Bakunin, Proudhon, Kropotkin, Netlau o Faure, entre altres, són lectures que van forjar als joves militants; el carnet de Joan Peiró acreditant-ho com a director del periòdic Catalunya; el carnet confederal de Cipriano Mera, en l’exili; les grans capçaleres de la premsa: La revista Blanca, Estudis, la Soli, Forja Social, Terra i Llibertat, CNT, Llindar, Front Llibertari, La meva Revista, Cultura i Acció… més una mostra de la premsa de la clandestinitat i de l’exili; cinc cartells de la guerra civil, tres prestats per la CGT de Palència i dos per la Fundació Salvador Seguí de Barcelona; a més dels cartells històrics i actuals de la CGT, entre altres documents, estaven distribuïts entre les quatre etapes diferenciades per la seva tipografia i per colors: verd, de 1910 a 1931 (el renéixer); lila, de 1931 a 1939 (la República i la Revolució); marró, de 1939 a 1975 (la duresa de l’exili interior i exterior); vermell, de 1975 a 2010 (l’eclosió i vitalitat de la Confederació).
Cada època recull els noms de 25 militants, completant un centenar de persones que ens serveixen per homenatjar a 100 companyes i companys, en representació dels milers i milers de militants. Com a criteri per a la selecció s'ha seguit el de nomenar als secretaris generals.
Cada etapa s’obria i tancava amb grans imatges encapçalades per frases al·lusives al període corresponent:
• L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos.
• Contra la ignorància, Escoles, Periòdics i Llibres; contra la misèria, l’Associació.
• No hi ha paraules revolucionàries, només els actes són revolucionaris.
• La CGT és una associació de treballadors i treballadores que es defineix anarcosindicalista i per tant: de classe, autònoma, autogestionària, federalista, internacionalista i llibertària.
Els cartells descriptius dels documents emmarcats s’integraven perfectament en la paret a l'ésser de la mateixa tonalitat. Detalls, entre altres, que sumats han fet que l’exposició es beneficiés en el disseny.
També es va muntar una recreació d'un local sindical de 1937, amb la seva taula, màquina d'escriure, centraleta telefònica, fitxer, guia de telèfons…, i en les parets una bandera, un tauler d'anuncis, un calendari i reproduccions de dos cartells de SIM: una miliciana i un agricultor col·lectivista. Però la peça protagonista era una cadira de 1919 amb les sigles CNT gravades en el respatller.
En l' espai de la recreació es projectava contínuament un muntatge audiovisual de 12 minuts amb imatges representatives del passat i present de la Confederació acompanyades per la música de les Barricades, La revetlla anarquista i el Cant d’utopia de Ramón Muns. 100 anys de lluita i il·lusions, sense oblidar homenatjar als companys i companyes veritables protagonistes de la història de l’anarcosindicalisme.
Una impremta clandestina “vietnamita”, una maleta fidedigna d'un militant exiliat… formaven part l’exposició, però, si haguéssim de destacar alguna cosa, tasca gens fàcil, seria el bust de Bakunin, realitzat expressament per a l’ocasió, que rebia als visitants convidant-los a entrar i realitzar el recorregut expositiu. I els dos vinils: l 'obrer conscient amb la premsa confederal sota el braç, que semblava que se sortia de la paret, i un altre obrer manifestant-se per la llibertat dels presos socials, eren dos elements de gran impacte visual.
La nota simpàtica va estar en el “fotomatón confederal” amb el qual concloïa la mostra, que possibilitava emportar-se una foto com a record.
Fent una crítica constructiva cal reconèixer que les dimensions de la Sala del Museu, uns 200 m2, han limitat i dificultat poder desenvolupar més els continguts, havent d’optar, per força, per seleccionar els elements que descrivien un discurs gràfic, impedint incloure tot el material seleccionat prèviament de la Fundació Salvador Seguí.
El dia de la inauguració van acudir molts periodistes el que va fer que, en dies successius, els mitjans de comunicació es fessin ressò de l'exposició, especialment la premsa digital va ser la que millor va interpretar el contingut de la mostra. La presentació del catàleg va explicar, amb la participació de Mary Nash i de Susanna Tavera, ambdues de la Universitat de Barcelona i coautores d'alguns dels textos de la publicació. Com a colofó vam tenir un recital del company Jesús Lizano que amb el seu poema Caballitos, va tancar l’acte.
…¡Ah, si todos los filósofos hubieran subido a los caballitos!
Que instalen caballitos en las cárceles,
en los cuarteles,
en los hospitales,
en los frenopáticos
y que se fuguen todos
montados en los caballitos,
Y todos los jueces a los caballitos,
¡venga! ¡venga!: ¡A los caballitos!
¡Y nada de procesos y de sentencias!
¡Ya vale de juzgar los efectos y no las causas!
¡A los caballitos!
Y que todos los funerales
se celebren montados en los caballitos
al paso silenciosos y tranquilo de los caballitos.
Es la nueva ordenanza,
es el nuevo precepto:
¡todos a los caballitos!
¡La cabalgata de los caballitos!
¡Hacia la confederación de todos los caballitos!
Hasta que todos fuéramos niños.
… Per acompanyar a l' exposició s' han desenvolupat al llarg de tots els dijous del mes, a partir de la data de la inauguració del dia 18 de gener, unes xerrades col·loqui amb la pretensió de recordar, però al mateix temps valorar, quin es el present i el futur que per a nosaltres té la idea o les idees que es mouen en i al voltant de l’anarcosindicalisme.
Es van iniciar el 20 de gener amb la participació de Teresa Abelló, amb la qual reflexionem sobre les circumstàncies sociològiques, polítiques i culturals existents en aquella Espanya de 1910, quan obrers de Catalunya funden una organització a la qual posaran el nom en els seus inicis de CGT.
Pere Joan Tous, ens va donar una visió de la incidència de les idees llibertàries en la literatura durant aquests anys, recuperant els inicis quan els plantejaments que es defensaven eren l’avantguarda de les idees, fins als valors diferents però singulars de les aportacions literàries en temes com la poesia. Sense oblidar que el llibertari està en l’arrel mateixa de la llibertat de l’art, sigui quina sigui la seva manifestació.
Les col·lectivitats una forma diferent d’entendre les relacions laborals, realitats econòmiques emmarcades en un període especial, el de la guerra, va ser el tema que va tractar Jordi Ibars. Experiència única desenvolupada en el camp i a la ciutat. Experiència que ens permet aprendre tant del positiu com del negatiu de la mateixa.
I per al tancament o clausura, quatre militants de la CGT van respondre al repte de contestar a una pregunta curta mes provocativa: QUO VADIS CGT. Mirar enrere per aprendre, posar en pràctica i intensificar valors com l’ètica i l’exemple de comportament tant en la vida professional com en la personal. La ideologia ha de ser per a nosaltres una constant vital. Valorar el present, encerts, errors i realitats dels qui som i quants en som. Adaptar i adaptar-nos, creant futur. Tot això i més van proposar Rafael Iniesta, Emili Cortavitarte, Jordi Martí i Ermengol Gassiot .
Fundació Salvador Seguí
