La doble privatització del SOC
La doble privatització del SOC
El Govern de CiU segueix impulsant polítiques de privatització dels serveis públics amb el Projecte de Llei d’Ordenació del Sistema d’Ocupació i del Servei d’Ocupació de Catalunya.
El Projecte de Llei d’Ordenació del Sistema d’Ocupació i del Servei d’Ocupació de Catalunya està fent els darrers tràmits parlamentaris. El text presentat pel govern de CiU suposa un pas més enllà en la privatització de les polítiques d’ocupació en dues direccions. Una és l’apuntada perl’Organització Internacional del Treball que recomana les agències privades de col·locació. L’altra, l’Estratègia Europa 2020 de la Comissió Europea, que estableix unes polítiques d’ocupació basades en les necessitats de les empreses.
Fer negoci amb els aturats i aturades
La proposta de llei del SOC estableix un sistema semiprivat de concertació del SOC amb institucions i agències privades de col·locació. Fins fa poc, la cessió de treballadors era il·legal perquè no ofereix cap servei ni a empreses ni als treballadors i treballadores, i constitueix una mena d’extorsió a aquelles persones que volen treballar. A poc a poc, el prestamisme laboral ha anat sofisticant-se i legalitzant-se, primer amb les ETTs i després en les agències privades de col·locació que l’Organització Internacional del Treball va reconèixer –i recomanar-, i la contrareforma laboral de Zapatero va legalitzar. L’any passat, van arrencar els convenis del Servei públic d’ocupació estatal amb les agències de col·locació, i Catalunya va ser una de les comunitats pioneres. Amb diners públics, l’Administració paga a les agències un import per cada aturat i aturada que els assigna, i un incentiu d’entre 300 i 3.000 per cada contractació, depenent de la dificultat d’inserció laboral. Per si no fos prou vergonyós, està previst que les agències rebin una comissió per delatar els i les demandants d’ocupació que rebutgin les seves ofertes de feina.
El SOC s’ha buidat de contingut perquè no hi ha ofertes de feina ni diners per a formació
El SOC ha funcionat relativament bé dins d’unes limitacions que cada cop són més estretes. Com denuncien les associacions d’aturats, el SOC s’ha buidat de contingut perquè no hi ha ofertes de feina, tampoc hi ha diners per a formació, i cada cop compta amb menys plantilla. Per als lobbys de les empreses de col·locació, ha arribat l’hora de la seva privatització. El capitalisme té l’habilitat de convertir tota activitat, legal o il·legal, privada o pública, en un àmbit de benefici. El mercadeig amb els aturats i aturades n’és segurament un dels exemples més deplorables.
La governança empresarial
L’altre pilar de la reforma dels serveis públics d’ocupació és l’anomenada “governança”. El disseny de les polítiques públiques passa a ser una tasca compartida entre agents públics i privats, i les empreses passen a jugar un paper central. Seguint l’Estratègia 2020, l’objectiu és l’ocupabilitat de les persones aturades. La política d’ocupació, i els serveis que l’impulsen, no persegueix que hi hagi prou llocs de feina sinó influir sobre la força de treball per a què compleixi les característiques que demanden els empresaris. Responsabilitzen el mateix aturat i aturada i busquen la seva activació, és a dir intensificar la seva recerca de feina i rebaixar les reticències a acceptar qualsevol contracte. No es vol ocupar persones, sinó estalviar-se prestacions d’atur i satisfer les demandes dels empresaris.
Aquestes polítiques mai han funcionat per a crear ocupació, que és un fet que requereix un conjunt de mesures molt profundes i en una direcció completament contrària. Però sí que han ajudat a fer més dòcil la força de treball, a precaritzar les condicions laborals i a criminalitzar la persona aturada. Alhora, s’indulta al sector empresarial de qualsevol responsabilitat de l’atur. El cert és que a Catalunya, la força de treball és massa “ocupable”. Com a conseqüència de l’atur massiu i la debilitat dels ingressos no laborals (prestacions, estalvis, suport de les famílies...), la gent treballadora es veu obligada a estar disponible per a treballar en qualsevol feina. La taxa d’activitat a Catalunya el 2013 era del 63% mentre que la mitjana de la UE se situava el 57%. Si Catalunya tingués la mateixa taxa d’activitat que la mitjana de la UE, hi hauria un 26% menys de persones aturades. Per tant, no ens cal més “ocupabilitat” sinó un replantejament a fons del repartiment del treball i la riquesa.
Elena Idoate és membre del Seminari d'Economia Críica Taifa.
FONT: LADIRECTA.CAT