Un model sindical que no funciona en absolut - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Un model sindical que no funciona en absolut
Article d’opinió d’Ermengol Gassiot, Secretari General de CGT Catalunya
dijous 17 de desembre de 2015 / Articles opinió / Visites: 1144
Menéame

Un model sindical que no funciona en absolut

Enmig d’aquest panorama, l’aposta per la concertació i el pacte del sindicalisme majoritari és clarament insuficient.

Una manera de liquidar un debat és recórrer a la ideologia. M’explico. Davant d’uns plantejaments molestos o que ens costa rebatre, podem argumentar que la disparitat de criteris respon a divergències ideològiques. En paraules més planeres, és com dir “bé, aquest és el teu punt de vista però el meu és aquest altre” i vincular-los a la concepció del món que cadascú de nosaltres tenim.

Moltes vegades, quan la gent de la CGT plantegem dubtes sobre el model sindical imperant, l’heretat del règim del 1978, basat en el bipartidisme sindical, la cerca de la concertació i la delegació i professionalització, ens trobem que sovint s’intenta desqualificar-nos fent servir aquest recurs. Se’ns presenta com a radicals, moguts en els millors dels casos per ideologies que poden ser entranyables però inaplicables actualment. És a dir, si reivindiquem la presa horitzontal de decisions mitjançant assemblees als centres de treball, ho fem motivats per una determinada ideologia. Quan plantegem que els treballadors/es han de poder implicar-se activament en la resolució del seu dia a dia, és per ideologia. Com també són ideològiques la defensa de l’acció directa com a eina d’acció sindical o situar el conflicte al centre de les relacions entre nosaltres i els empresaris. I tenen raó, ho fem de manera conscient i motivats per una anàlisi de com és la realitat i de com ens posicionem en ella.

Ara bé, també és cert que quan el sindicalisme majoritari ens acusa d’excessivament ideològics sovint cerca deixar sense efecte els nostres arguments i anàlisis. No entraré a valorar aquestes actituds que, en definitiva, consoliden models que cerquen més la gestió de la realitat que no pas la seva transformació. També hi ha una altra perspectiva des de la qual podem analitzar les virtuts i defectes del model sindical imperant a l’Estat Espanyol al llarg de gairebé els darrers 40 anys (gairebé tota una vida labora!). Ens podem centrar en els resultats que ens ha aportat als treballadors i treballadores. En fets. Mirem-ne alguns.

Per a un empresari cada vegada és més fàcil i senzill acomiadar un treballador/a. A partir de l’any 1976, quan s’introdueix la possibilitat d’acomiadar de manera improcedent, els supòsits dels acomiadaments objectius no han parat de créixer (i per tant, de decréixer els improcedents) i de fer-se més imprecisos. Per contra, les indemnitzacions han retrocedit a més de la meitat, dels 60 dies amb un màxim de 5 anualitats als 33 dies amb un topall de 2 anualitats de la majoria de contractes actuals. D’altra banda, a partir de l’any 1994, en què el PSOE el va legalitzar el prestamisme laboral no ha parat de créixer i ara mateix una gran part de la gent jove quan treballa ho fa a través d’ETT’s. I amb contractes de durada limitada, una altra novetat en el mercat de treball durant el període democràtic. Enumerar altres perles que ens han anat imposant allargaria excessivament aquest text, però no puc deixar d’assenyalar la progressiva reducció de les cotitzacions empresarials i l’increment de les bases reguladores de i dels períodes de cotització de les pensions.

Fins i tot si es vol defugir la discussió ideològica, els resultats que ens han aportat quasi 40 anys de sindicalisme del pacte i la delegació són més aviat tristos. O, millor dit, tràgics. Ho diuen els fets. La pèrdua de drets de la classe treballadora és innegable. I també la disminució de la nostra participació en la riquesa social que creem en el nostre treball. En definitiva, si els objectius d’aquest model sindical tenen a veure amb la millora de les condicions de vida dels i les treballadores, el balanç és negatiu. I si pretenen transformar el mode de producció i les relacions socials, encara més.

Algú ens podria argumentar que aquest retrocés es dóna a escala mundial i que, per tant, la situació que travessem a l’Estat espanyol no és responsabilitat del model que tenim aquí. Això no obstant, aquest argument és enganyós en com a mínim dos aspectes. El primer és que no a tot el món les condicions de treball empitjoren. Els salaris reals a gran part dels “països emergents” han crescut els darrers anys i les jornades laborals han tendit a disminuir. Són dos dels símptomes de l’explotació del treball que, tot i que òbviament no ha desaparegut, a experimentat un lleuger descens a molts llocs. I fins i tot en el marc de la Unió Europea, on les condicions de vida dels treballadors han tendit a empitjorar els darrers anys, és a l’Estat Espanyol un dels llocs on aquest procés està sent més traumàtic: la caiguda del salari real és una de les més marcades, l’increment de les desigualtats de rentes és el més elevat mentre continuem a la cua en un seguit de prestacions socials, com pensions, beques, etc.

Enmig d’aquest panorama, l’aposta per la concertació i el pacte del sindicalisme majoritari és clarament insuficient. El darrer pacte interconfederal, d’àmbit estatal, ha obert la porta a una major retallada de salaris, com ho evidencien els convenis col·lectius que aquests sindicats estan promovent a moltes empreses i sectors. L’Acord Interprofessional de Catalunya possibilitat ampliar els límits de flexibilitat en la jornada laboral que contempla, des del 2012, l’Estatut dels Treballadors. L’actual pèrdua de drets no és nova. El camí ve de lluny. I ens correspon a nosaltres, els treballadors i treballadores, molt sovint precàries i alternant feina amb llargs períodes d’atur, canviar aquest model que ens és inservible. Un reguitzell d’iniciatives a centres de treball i barris ens indiquen que això és possible i que aquest canvi segurament ja està en marxa.

* Article d´Ermengol Gassiot, Secretari General de CGT de Catalunya, publicat al Diari del Treball
http://diaritreball.cat/13067-2/

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes
  1. Entrevista amb l’escriptor i activista gallec Manuel Casal Lodeiro: ’Ja hi som dins el col·lapse i la crisi mundial és la primera etapa del mateix’
  2. Les imputades de ’Som 27 i més’ davant l’obertura del judici oral i l’embargament de 511.835,05€ per assegurar les responsabilitats civils
  3. La desindustrialització accelerada
  4. XIV Ofensiva contra l’oblit el 16, 17 i 18 de juny de 2017 a l’Alt Urgell i Cerdanya
  5. Repressió i incomunicació
  6. La FESIM-CGT convoca concentracions el 19 i 20 de maig a les portes del Saló de l’Automòbil de Barcelona
  7. Full d’afiliació CGT i quotes afiliació any 2017
  8. Directius i polítics contra treballadors al Metro de Barcelona
  9. Butlletí informatiu 153. Les pensions públiques no es venen, es defensen
  10. #25M: Concentració i assemblea a Barcelona per l’estabilització d’interines i interins docents

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid