Els perills de la beatificació policial - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Els perills de la beatificació policial
Article d’Òscar Murciano, Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
dimarts 22 d'agost de 2017 / Comunicats / Visites: 9019
Menéame

La crisi dels atemptats criminals contra la població civil dels passats dies 17 i 18 d’agost està generant diversos sotracs a la societat catalana i espanyola. Com quan cau una pedra en un estany, cada ona generada té un mateix origen però està, alhora, diferenciada de les altres. Cal, doncs, posar atenció als diversos moviments que produeix cadascuna.

Sens dubte el més potent és l’impacte emocional dels atemptats, tan colpidor i dolorós que crea el conegut efecte de shock social: durant un temps indeterminat es generalitza la confusió, l’alteració de la vida normal i tot allò que semblava tan consistent acaba sent interioritzat que, de fet, no ho era. Aquest impacte és l’objectiu primari de tot atac d’aquesta mena però, a més, esdevé una oportunitat pels governs per a facilitar la intensificació d’objectius polítics difícils d’implementar en un context de normalitat emocional. Com hem vist, també és el moment aprofitat per l’ultradreta (organitzada o la més soterrada i individual) per a estendre el racisme i el seu projecte d’odi interracial.

De tot això se’n parla i es seguirà analitzant i, en el cas concret de la CGT, combatent de forma nítida i directa. Ara bé, m’agradaria comentar un aspecte que s’ha estat desenvolupant aquests dies i que em sembla preocupant pel que pot suposar en el futur pròxim. M’estic referint a l’entronització, idealització i enlluernament que s’està creant al voltant del cos de Mossos d’Esquadra. Fa uns dies podria hiperbolitzar-se aquesta situació dient que només faltaria que es fessin samarretes. Avui no caldria exagerar, doncs se n’estan fent.

El primer que cal tenir clar dels cossos policials és un fet tan diferenciador que a vegades passa de puntetes: tenen el monopoli legal de la violència. Un segon punt és que, malgrat la suposada obediència als jutjats, la seva escala de comandament té en els esglaons superiors els responsables polítics de governs, sigui de forma directa o indirecta. Hi ha, per tant, un risc inherent a la seva utilització com a extensió de la iniciativa política del poder executiu.

Davant de la necessitat, o no, de l’existència de la policia hi ha un debat que no em sembla focal en aquest punt. Tothom té molt clar que, en cas d’haver-ne, la seva tasca ha de ser permanentment controlada i subjecta a una mirada crítica degut als dos components mencionats anteriorment.

Si aquests controls cauen, o els avisos generats són menystinguts per la població, s’estan creant les bases tant per a la impunitat policial com per al seu ús normalitzat per part dels governs, com a arma repressiva contra la dissidència política o social. Sembla que això és el que està passant en aquests moments. Voldria ressaltar dos punts.

El primer és la valoració de la tasca comunicativa i periodística en què diversos mitjans han gestionat la crisi. Com en tot moment colpidor, hi ha una allau d’informacions, rumors i falsedats, tot barrejat i concentrat en pocs moments. És feina del periodisme saber destriar el gra de la palla, contrastar les veracitats i relatar els fets a mida que es produeixen amb la màxima objectivitat possible. Ja ho analitzaran altres persones, però la impressió general ha estat bastant lamentable. Difusió de rumors com a fets, competició per veure qui ho deia primer amb el risc que suposa i posteriors rectificacions, sensacionalisme repugnant (fotos explícites, perfils de les parelles de detinguts, fotografies de curs escolar de fa anys), ús de la dinàmica del Procés en editorials manipuladors, obsessió pel clickbait... Tot això barrejat amb l’hàbil feina des del perfil de xarxes socials dels mossos, i una certa projecció de control de la situació des de les diverses rodes de premsa, ha aconseguit que la versió policial acabés sent el referent de la informació real, clara i contrastada. “Què feu explicant això, els mossos encara no ho han dit!!!”.

Si queda acceptada aquesta base pel futur, Mossos com a element de contrast del que és veraç i del que no, no només es reforçarà l’ús de les notes de premsa policial directament de la bústia d’entrada del mail del periodista a la versió impresa, sinó que tornarem uns quants anys enrere on socialment no es qüestionava cap versió oficial i era generalitzat el ‘algo habrá hecho’ tant perillós. Aquests Mossos tant veraços són els mateixos que canviaven reiteradament de versió en el cas Quintana a mida que es desmuntaven les anteriors, els mateixos que requisaven gravacions de la mort de Juan Andrés Benítez fetes per veïnes, els que van criminalitzar desenes de militants amb la invenció dels muntatges dels casos Pandora, els que van colpejar a la gent concentrada a Plaça Catalunya per ‘treure objectes perillosos’, els dels casos provats de tortures i pallisses a comissaria, els de l’informe d’ofensiva contrainsurgent amb els moviments socials del comissari Piqué...Compte.

L’altre factor de risc que crec que s’ha generat aquests dies és l’efecte “reagrupament social entorn de referències fortes”. Com bé explica Naomi Klein a ‘la doctrina del shock’, un mecanisme de protecció davant el buit, la visió del precipici, la desestabilització dels elements de seguretat de la vida normal...és el reagrupament social davant elements exemplaritzants o que ofereixin una visió clara d’algú decidit portant el timó: Això pot ser un líder fort, unes polítiques ‘sense complexos’ (ultradretranes), l’elevació als altars del fenomen del ‘local hero’ o elements semblants. A traç gruixut, durant els atemptats de l’11S van ser els bombers l’element d’orgull entorn del qual teixir la recuperació del cop moral rebut. Una vegada assegurat això, la retòrica de guerra i desballestament de drets civils van iniciar la fase de lideratge fort que marcà exactituds davant la incertesa de molta gent que va entendre que la vida pot acabar de la forma més sobtada qualsevol dia.

És prou clar que els nostres herois locals en aquest episodi són els mossos d’esquadra.

Bombers, serveis de protecció o sanitat han quedat relegats a un lloc molt secundari. Al sindicat sí sabem com es van doblar torns, sabem les condicions en què van arribar els ferits als hospitals, sabem totes les vides que s’han salvat, però, sens dubte, les accions policials en els dies posteriors (avortament de nou gran atemptat a Cambrils, persecució dels fugats, etc) han estat l’element clar de reagrupament de les incerteses de la societat catalana. En la superació del shock i cerca d’elements de referència forta, s’han sumat molts factors però em sembla determinant l’expeditiva forma de resolució matant a 6 de les persones implicades, 5 d’elles quan estaven a punt d’actuar.

La gestió operativa policial objectiva té molts clars-obscurs, però això és un altre capítol de la història per si sol. El dissabte 26 d’agost es farà una manifestació a Barcelona i és ben previsible que serà l’oficialització de tot el que es va veient per xarxes socials, declaracions de polítics o mitjans de masses: els mossos com a pal de paller d’orgull sobre el que es reconstituirà la nova normalitat i al que seguirà, molt probablement, diverses mesures legislatives regressives.

Aquesta és l’amplitud de l’ona que s’ha creat entorn de la recuperació del shock. Quins efectes produirà a mida que s’expandeixi? No ho sabem, però ho podem intuir. Els polítics sens dubte ja en són conscients d’aquest canvi de percepció social i creació de fort consens, i amb aquestes variables tindran via oberta per tirar endavant les polítiques que considerin.

Han caigut les muralles del control crític policial per part de la societat, s’ha generat, en la meva opinió, un nou paradigma i em fa sospitar que en breu veurem les conseqüències en forma de més impunitat i assumpció de veracitat en les versions policials dels fets. Hem de treballar al més aviat possible per a aixecar els murs de l’esperit crític de la societat, maó a maó, com a element de protecció del poder i l’ús que en fa dels cossos armats.

Òscar Murciano, Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
22 d’agost de 2017

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid