1 de maig del 2007. La força d’existir: infectació!!!

La força d’existir: infectació!!!

S’ha acabat el temps del plany, s’ha acabat el temps del “no hi ha res a fer”. Ara sabem i podem afirmar que hem estat capaces de resistir, que hem estat capaços de crear espais de dissidència, que hem estat capaces de dir “no” quan ha calgut, que hem estat capaços de dir, en veu alta, que el futur serà de totes i tots o no serà.

Malgrat sindicats domesticats, partits d’esquerra gestionadors del capital, projectes fracassats i utopies verbalitzades i no realitzades, ens enfrontem al poder en cada una de les seves realitzacions, començant pel poder que nosaltres mateixes creem. I davant hi tenim el capital, la patronal, la banca, els exèrcits, les esglésies (començant per les nostres) i la nostra mateixa incompetència.

Som les que vam dir prou a la Selva Lacandona al 1994, les que vam cridar que amb l’exèrcit sí que es podia a Barcelona el 1936, els que van continuar el combat després d’Almansa fa tres-cents anys, les que vam creure en la ruptura al 79... i assumim la nostra història, les nostres derrotes i victòries, alhora que no en fem ni en farem monument funerari del futur, però sí record i memòria.

- Som els qui no ens vam creure el final de la història que anunciaven els ultraliberals dels EUA, per això hem decidit avançar.

-Som les que vam celebrar la caiguda del mur de Berlín i lluitem per tirar a terra els que queden a l’Estret de Gibraltar, a Belfast, a Palestina...

-Som les que no volem ni exèrcit, ni policia, ni presons, i no ens creiem els mentiders que parlen de terrorisme i de delinqüència per assegurar el contol militar del planeta i el control policial de les nostres ciutats.

-Som els qui volem casa, sanitat, cultura, educació, transport, cures per a tothom, comunicacions i alegria.

-Som les qui continuem la lluita per la igualtat de gènere, la lluita del feminisme, perquè sabem que malgrat les lleis el masclisme, a voltes disfressat però encara assassí, continua essent norma social.

-Som les qui creiem en la llibertat de les persones, en la llibertat dels pobles, en els drets de les minories i en la llibertat d’expressió.

-Som els qui rebutgem la guerra i les armes, a Iraq i a Palestina, a Nova York i a Bilbao, a Txetxènia i a Tarragona.

-Som els qui no deixarem de parlar català i defensarem el dret a l’existència de totes les llengües minoritzades, començant per la nostra.

-Som les que no tenim casa, les okupem, creem zones autònomes i establim relacions horitzontals per la transformació social.

-Som les alternatives, sempre en plural: les cooperatives, els bancs ètics, les ONG pel desenvolupament, els cooperants internacionalistes...

-Som els qui vivim sexualitats dissidents, religiositats dissidents, formes de vida dissidents... i les volem motor d’alliberament social.

-Som els qui no ens volem subdits de cap rei, de cap Déu, de cap líder, ideòleg o patum.

-Som vent, terra, treball, cultura, sentiment i no concebem l’odi com a motor de res, perquè aquest sempre porta als filats d’Auswitch o la Verneda.

-Som els qui defensem la presumpció d’innocència i no acceptem ni ara ni mai els estats d’excepció de cap tipus. Llibertat Núria Pòrtulas!, llibertat Laura Riera!

-Som les qui assenyalem l’industrialisme i el capitalisme com a culpables de la destrucció del planeta i per això els volem aturar i els aturarem.

-Som les qui no acceptem la dictadura ni quan aquesta pren forma i estètica democràtiques.

-Som els qui treballem, les imprescindibles, els explotats, les precaritzades, els subcontractats, les sense contracte, la classe obrera... dones i homes motors de la història que els empresaris volen esclaus... i mai ho hem estat.

-Som els qui reclamem l’autogestió de l’economia, de la nostra vida, subordinades sempre al respecte per la natura i a les necessitats no incentivades de la majoria.

-Som a les fàbriques, als sindicats, als centres de treball, a les agrupacions polítiques, a les organitzacions solidàries, les antirepressives, a les cooperatives, a les universitats, a les cases okupades, als ateneus, als centres d’estudis, als casals populars, als instituts, als mitjans de contrainformació, als carrers, a les oficines i arreu, i no acceptem els objectius econòmics que ens tracten com a números i prou.

Ho volem tot i ho volem ara, totes i tots, perquè renunciar-hi per prudència o responsabilitat només ens pot portar, com sempre, a ser imprudents i irresponsables.

Visca la Terra!
Visca l’Anarquia!
Igualtat, Llibertat, Justícia!!!

Jordi Martí Font, secretari general de la CGT del Camp de Tarragona