1r de maig 2017. Passem a l’ofensiva

Com diu el títol d’aquest petit article, com a mínim la CGT aquest 1r de maig no sortirem al carrer per queixar-nos. Com estem de malament els i les treballadores ho sabem perfectament tots i totes. Els nostres sous no han parat de perdre poder adquisitiu.

Cada vegada som més els/les que no parem d’encadenar contractes o se’ns imposa una situació d’interinitat a la feina. I això els que “tenim sort” de tenir contracte, quan realment és indignant el fet de veure com una fortuna tenir un contracte precari. Fins i tot els que tenim una feina fixa vivim també molt més de prop l’amenaça dels acomiadaments fàcils o de la degradació de les nostres condicions laborals.

Tot això conviu amb l’apartheit quotidià que pateix un percentatge considerable de la població a qui les lleis d’estrangeria continuen negant drets bàsics de ciutadania. També podria esmentar els milers de desnonaments per enriquir els bancs o les polítiques repressives contra els i les que lluitem contra tantes injustícies. Ho sabem. Ho vivim. Ho patim. Però aquest 1r de maig no parlarem de tot això. No. Volem parlar de nosaltres. De les nostres lluites. De fet, més que parlar, volem fer.

Els darrers anys el sindicalisme de combat i els moviments socials alternatius hem travessat una època certament convulsa. Per una banda, el miratge de la institució sovint ha facilitat la il·lusió d’alternatives a unes lluites de carrer i a la feina que no acabaven d’arrencar.

Per l’altra, hem sentit de vegades com des de les mateixes institucions s’apropiaven de referents i discursos que sempre havien sigut els nostres. Hem vist pancartes de “volem acollir” a molts ajuntaments que, per la seva banda, seguien perseguint la venda al carrer per part de persones migrants. Hem escoltat promeses de remunicipalitzar serveis mentre se’n subcontractaven per la porta del darrere a empreses multiservei.

Hem assistit perplexes a la reivindicació de l’anarcosindicalisme per part de persones que, en la seva pràctica política, se situen en un extrem diametralment oposat. Talment com si l’anarcosindicalisme fos una peça de museu mancada ja de vitalitat.

Jo diria que, no obstant, aquesta fase ja l’hem superat. Els darrers mesos veiem, com si d’una primavera avançada es tractés, com les protestes al món del treball han anat rebrotant aquí i allà. Una vaga en una empresa d’autobusos del Baix Llobregat. Una altra en personal de neteja externalitzat d’una institució pública. Novament una altra a transports d’una gran ciutat, en cambrers i cambreres dels trens l’alta velocitat, a hospitals privats, a l’ensenyament, al telemàrqueting o en una important asseguradora. Conflictes que també s’expressen en manifestacions i assemblees en cotxeres de camions o tallers de trens, per esmentar-ne algunes. Símptoma d’aquesta nova realitat és la recuperació de les hores de vaga i del nombre de vaguistes a Catalunya i, molt especialment, a les comarques barcelonines. I, en general, a tots aquests conflictes la CGT hi ha sigut ben present.

Quasi quaranta anys de sindicalisme de delegació i concertació ens han mostrat els límits del model sindical construït de la mà del Règim del 78. A cops de reforma laboral dictada pel govern de torn, de sentència judicial i d’atacs a escala de cada empresa particular hem vist com aquest model sindical, gairebé sempre a la defensiva, ha fallat a l’hora d’evitar l’imparable degoteig de la pèrdua de drets. Un fracàs que és inevitable quan hom busca espais d’acord amb qui ocupa una posició de força, com és el cas de tot empresari en una relació laboral capitalista, i és ben conscient de la seva posició.

Aquest 1r de maig possiblement representa una nova fase dins del moviment sindical. El temps de la professionalització del sindicalisme, de la delegació i de la concertació està arribant a la seva fi. De manera encara tènue, un sindicalisme diferent està prenent cos i recuperant espai. És un sindicalisme que reprèn el conflicte, no com un fetitxe, sinó com una eina efectiva per aconseguir conquestes per a la immensa majoria de la població que som la classe treballadora. Que sap que la burgesia, que té el poder econòmic i polític, no cedirà en els seus interessos si no pateix una força que l’obligui a fer-ho.

És un sindicalisme que, a més, entoma aquest conflicte a partir de la força que ens dóna el fer-lo entre totes i tots. Sense institucionalitzar la delegació, cercant la participació col·lectiva a través d’espais horitzontals i assemblearis. També és un sindicalisme que és conscient que la seva força ve, a banda de la col·lectivitat, de l’acció directa entesa com tota actuació a partir d’ell mateix, dels seus propis mitjans i en funció d’uns objectius també propis. I que això implica trencar els límits de cada empresa, o la separació entre el carrer i la feina, per construir aquesta acció col·lectiva sobre la base del suport mutu i la solidaritat.

És per això que des de CGT diem que el temps de la queixa s’ha acabat. Que ens posem en moviment. I que és en aquest moviment que iniciem que ens enfortim també com organització. Nosaltres com a sindicat i els moviments socials com altres espais d’articulació d’accions col·lectives. El camí es fa caminant i en aquest caminar aspirem a obrir petites lluites aquí i allà. Lluites per guanyar, lluites que potser no ocuparan grans titulars a la premsa però que aspiren a obtenir victòries. És per això que diem que, contra el capital i l’explotació, però en canvi a favor de la vida en ella mateixa, passem a l’ofensiva.

* Emengol Gassiot és Secretari General CGT de Catalunya. Article publicat al Diari del Treball
http://diaritreball.cat/1r-maig-2017-passem-lofensiva/