20N: la democràcia no hi és ni se l’espera
El programa econòmic de reajustament neoliberal ja està decidit pels mercats financers. La doctrina del xoc i la TINA (‘there is no alternative’) ja han tombat quatre governs de la UE els darrers mesos enmig de l'auge dels tecnòcrates.
Hi ha democràcia on manen els pobres”, escrivia Aristòtil. “No és que no tingui idees, és que, si les explico, perdré les eleccions”, va etzibar Duran i Lleida el 17 d’octubre, durant la precampanya. Ho va fer a ESADE, principal proveïdora de tècniques tecnòcrates de l’executiu (neo)convergent d’Artur Mas. Amb dos milions de pobres, 80.000 desnonaments des de 2007 i 1,3 milions de persones aturades als Països Catalans, el diumenge passat, el cronista oficial al diari del règim que sempre ha estat La Vanguardia, Jordi Barbeta, va anunciar, categòric, que només se sortiria de la crisi amb més “suor i llàgrimes” perquè el full de ruta de les retallades que vindran ja està escrit.
20-N i el que vindrà. Més enllà de la majoria absoluta obtinguda pel PP el diumenge dia 20 de novembre, les desenes eleccions generals a l’Estat espanyol des del final de la dictadura ja tenen un guanyador clar: els mercats financers. I entre el 20-N de 1975 que evoca la mort –al llit– del dictador i el 20-N de 2011, que anuncia una nova victòria de l’estratègia del capital, la tecnocràcia torna a prendre protagonisme.
De la tecnocràcia opusdeïsta que va reestructurar el capitalisme a l’Estat espanyol des de l’any 1959 a l’actual tecnocràcia bancària que copa els governs del sud de la Mediterrània, “la defunció de la democràcia” –en paraules de l’economista Miren Etxezarreta– es tradueix en governs d’emergència nacional nomenats directament pels mercats. Mercats que sempre es troben al llindar d’un atac de nervis i que ja han modulat, alterat o canviat quatre governs de la UE en els darrers mesos –dos d’ells sense eleccions.
De la Trilateral al Grup de Frankfurt
Malgrat els 36 anys transcorreguts entre ambdós 20-N, alguns noms dels tècnics de manteniment del sistema mai no canvien. La Comissió Trilateral, per exemple, el think-thankmundial creat per David Rockefeller el 1973 als tres centres de l’economia món (els EUA, Europa i el Japó) i que, reunint dirigents polítics i les principals multinacionals, consensua decisions, defineix estratègies i impulsa processos d’abast mundial. Relacionada amb el Grup de Bilderberg, que aplega les 130 personalitats més poderoses i influents del planeta, la Trilateral –que mai no va marxar– torna a la palestra.
Trilateral que és, precisament, el vincle que més uneix Mario Monti i Lucas Papademos, els dos tecnòcra tes nomenats a dit per ajustar Itàlia i Grècia als designis financers. Tots dos són membres destacats de la Trilateral. A més, Monti està directament vinculat a la Comissió Econòmica de la UE i a Goldman Sachs i Papademos, fins abans d’ahir, era el vicepresident del Banc Central Europeu i l’antic governador del Banc de Grècia.
Rere les bambolines d’una democràcia formal que es deixa en suspens, en temps proclius a la temptació autoritària on els mercats posen i treuen governs i arruïnen països sencers, també destaca el Grup de Frankfurt, rovell de l’ou de l’elit europea que aplega Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, Mario Draghi, Lagarde, Juncker, Barroso i Van Rompuy. Aquestes elits van ser les que van provocar que, el 10 de maig de 2009 i en seu parlamentària, Rodríguez Zapatero anunciés un cop d’estat financer i confirmés, en només 120 segons, les nou mesures neoliberals més antisocials de les darreres dècades imposades pels mercats. Es preveu un suggeriment semblant per a la futura cartera d’Economia de l’executiu de Rajoy: la premsa econòmica ja confirma els contactes directes entre el PP i els executius francès i alemany, que estarien suggerint el conseller espanyol del Banc Central Europeu, José Manuel González Páramo, com a titular d’Economia.
Les retallades que vindran, però, també s’impulsen des de dins. En el cas dels membres espanyols de la Comissió Trilateral, la terna és més que significativa. Segons la pàgina web oficial, avui dia, en formen part Ana Maria Botin (Santander), Emilio Ybarra (BBVA), Oscar Fanjul (Omega Capital, de les Koplowitz), Nemesio de la Cueva (Repsol), Borja Prado (Endesa) i Ignacio Polanco (Prisa). També Abel Matutes, Javier Solana o els dos únics membres que formen part de la Comissió Executiva: Antonio Garrigues Walker i Alfonso Cortina. La rectora de la Universitat Ramon Llull, Esther Giménez-Salinas, també en formaria part.
Entre el xoc i la por: del TINA al TANA
Aquesta estratègia per sortir de la crisi escanyant qui no l’ha provocada s’escau perfectament amb la doctrina del xoc denunciada per Naomi Klein en l’auge del capitalisme del desastre: aconseguir, per la via de l’enginyeria social i la cultura de la por, que “allò que és políticament impossible es converteixi en políticament inevitable”, en paraules literals de Milton Friedman, pare de l’Escola de Chicago i icona del neoliberalisme. Des del seminari d’Economia Crítica Taifa, Miren Etxezarreta adverteix en el mateix sentit: “El poder econòmic fa servir la crisi per dominar la població rebaixant les condicions de vida i de treball i aplicant el manual del reajustament neoliberal”.
Un programa d’ajustament que ja ha arribat a Irlanda, Portugal, Grècia i Itàlia i que ja truca a les portes de l’Estat espanyol per endurir-lo, sota la “inevitabilitat tècnica” aixoplugada ideològicament en l’anomenada TINA (there is no alternative), popularitzada per Margaret Thacther. “No s’hi pot fer res”, còpia calcada etzibada per Oriol Pujol, portaveu del grup parlamentari de CiU, quan es van presentar els pressupostos generals més antisocials de les tres darreres dècades. “No hi ha alternativa”, va reblar aleshores Mas-Colell, l’artífex de la tisorada.
Per fer front al TINA, però, va sorgir la TANA (there is nombrous alternatives): sí que hi ha moltes alternatives. Les xifres que no quadren d’una crisi que es perllonga ho acrediten: 50.000 milions en retallades per al període 2010-2013 a l’Estat espanyol, les pitjors des del final de la dictadura. Només l’any passat, el frau fiscal va ascendir a 90.000 milions d’euros a tot l’Estat; les 35 empreses espanyoles més importants van guanyar 47.000 milions d’euros i els bancs van embutxacar-se 15.000 milions d’euros el quart any de la crisi. En total, 150.000 milions d’euros, el triple que les retallades imposades per ZP.
Fins i tot una peça dels serveis informatius de TV3 emesa el dilluns 14 de novembre pretenia fer entenedora la particular doctrina del xoc que es viu al sud de la UE: si un avió s’enlaira i resulta que el pilot no sap conduir, es busca una experta entre la tripulació perquè el faci aterrar. La peça no aclaria qui pagava el viatge ni quin era el rumb i el destí. Una paradoxa que permet fer el símil directe amb el post 20-N, on la democràcia no hi és ni se l’espera. Qui va fer emmalaltir el malalt ara ens ven un hospital privatitzat. 21-N: Rajoy ja espera les ordres del BCE. 21-N: altres, a baix a l’esquerra i com sempre, continuen esperant Godot.
28-N: la tecnocràcia d'ESADE
Abans que Monti i Papadimos prenguessin les regnes tecnòcrates d'Itàlia i Grècia per aplicar el programa electoral dels mercats, Artur Mas ja havia triat el desembre de 2010 la versió domèstica de l'opció tecnòcrata. Rebatejada, a casa nostra, com el "govern dels millors" -en clara sintonia amb el the best and the brighest categoritzat pel periodista nord-americà David Halberstam el 1972-, CiU va encunyar el terme dels millors per omplir l'executiu d'economistes formats a ESADE (Mena), suposats científics de prestigi (Mas-Colell) i dirigents patronals (Boi Ruíz). El govern del Marquès d'Esade que s'emmirallava en el model irlandès va quedar en mans d'interessos privats, que atiaven la bona nova de la prosperitat tècnica neutral, que mai no és neutra, sinó que respon a interessos clars i concrets des del novembre de 2010. Cercle d'Economia, patronal i elits han passat a governant Catalunya de iure. Els darrers 30 anys va ser de facto.
* David Fernàndez és periodista i activista social. Article extret del núm. 250 del setmanari Directa.