28 d’Abril: dia mundial de la Seguretat i Salut en el treball. El treball també ens mata
Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT Catalunya
28 d’Abril: dia mundial de la Seguretat i Salut en el treball
El treball també ens mata.
Ja farà una mica més de 100 anys que es va instaurar la jornada laboral de 8 hores, fet que va permetre regular un factor clau en l’àmbit de la salut en el treball: el temps de treball. I va ser Catalunya el primer indret en lluitar i aconseguir aquest dret.
Des del començament de la industrialització, les treballadores i treballadors han lluitat per reduir les jornades laborals abusives que no baixaven de les 15 hores diàries. Durant la segona meitat del segle XIX, sindicats apolítics i anarquistes van impulsar la lluita per la jornada de 8 hores amb el lema “8 hores de feina, 8 hores de descans i 8 de lleure” que avui gaudim.
La reivindicació de les 8 hores a Catalunya va començar al segle XIX, durant la Primera República, quan es va regular per primera vegada el treball infantil. El 1903 es va crear l'Institut de Reformes Socials, que va promoure la regulació del treball femení, infantil i activitats perilloses. El 1904 es va aconseguir el descans dominical i el 3 d'abril del 1919, gràcies a la vaga de la Canadenca (la més important de la història d’Espanya), va arribar finalment el Decret de les 8 hores. Així, per la pressió exercida des de Catalunya, Espanya es va convertir al primer país que va aconseguir aquest avenç clau de la salut en el treball.
Però els canvis en el món laboral i mitjans productius segueixen necessitant cada vegada més de la lluita de la classe treballadora per defensar els seus drets. A dia d’avui encara hi ha factors de risc presents en el treball que continuen matant persones.
Cada any moren al conjunt del planeta 2,78 milions de treballadores i treballadors en accidents laborals. Això son més de 5 treballadors/es cada minut. També cada any, més de 370 milions de treballadors/es resulten ferits/des com a conseqüència d’accidents laborals no mortals. Xifres que proporcionen les estadístiques de l’Organització Mundial del Treball. Si considerem molts treballs i moltes malalties i patologies derivades del treball que encara no es reconeixen, aquesta escandalosa xifra encara és més alta que les estadístiques.
Sigui com sigui, el treball i el capitalisme maten. Un veritable genocidi que patim el conjunt de la classe treballadora i, de manera especial, els treballadors i les treballadores més precàries.
El treball és un factor clau en la diferència de mortalitat entre països i, sobretot, entre classes socials. Els rics viuen més, en gran part pel simple fet que els seus treballs (en el cas que “treballin”) són molt menys penosos, menys perillosos i menys lesius que els de les treballadores i treballadors amb salaris més baixos. Només a Catalunya, la diferència entre l’esperança de vida entre els districtes de renda més alta i els de renda més baixa és d’uns 10 anys.
A Catalunya els accidents de treball van augmentant any rere any. El seu increment és paral·lel a l’augment de la precarietat laboral, del poder dels empresaris de fer xantatge als i les treballadores, i de l’extensió de la subcontractació, que cada vegada es normalitza més. Entre l’any 2017 i el 2019, segons les estadístiques oficials, hi va haver un augment del 9,25% en el número d’accidents que van provocar la baixa del treballador/a o la seva mort. Concretament, l’any 2019 es van superar els 99.600 accidents amb baixa, més de 270 cada dia. La xifra de morts també va creixent.
La declaració de successius estats d’alarma des del març de 2020 va reduir tant la mobilitat com el treball presencial a bastantes empreses, ja sigui per l’adopció de teletreball o per tancament de l’activitat. Tot i això, l’any 2020, 79 treballadores i treballadors van morir en accidents laborals. Un 21,5% més que a l’any 2019. L’increment acumulat respecte el 2017 és de més del 46%.
A més, aquesta dada augmentaria de forma significativa si es computessin els treballadors/es morts o malalts degut a la Covid-19, una malaltia que en moltes ocasions hem contret a la feina o en els desplaçaments cap el nostre treball en uns mitjans de transport massificats. Encara tenim molt present les imatges de moltes empreses a molts sectors que van tardar mesos a proporcionar equips de protecció individual i de garantir mesures de seguretat als seus treballadors/es. Tot plegat davant el silenci còmplice de les inspeccions de treball i, en general, de les administracions.
Les morts provocades pel treball tenen responsables directes. Les empreses, de forma general, intenten reduir les despeses en prevenció, en formació i en mesures de seguretat per avarícia. Sovint ens imposen ritmes de treball salvatges i jornades maratonianes que provoquen accidents i una mala qualitat de vida. De la seva mà, les administracions tanquen els ulls o, directament, en són còmplices promovent per activa i per passiva mesures que donen carta blanca a tota mena de desviacions en la matèria.
Per commemorar aquest dia entre la classe treballadora, citem el llibre d’un prestigiós professor de la Universitat d’Stanford expert en el món del treball anomenat “Dying for a paycheck” (Muriendo por un salario) que exemplifica el retrocés que s’està produint en aspectes clau del treball: el temps de treball, a fi de visualitzar que no només com vam fer a Catalunya, cal assolir drets, sinó també mantenir-los. Hi relata una cas d’un home de 42 anys que va morir d'un atac de cor al seu escriptori. Treballava 75 hores a la setmana i demorava prop de dues hores per arribar a l'oficina. Just abans de morir, havia treballat 40 dies seguits sense parar i la seva vídua va declarar que estava excessivament estressat.
Aquest és només un de molts exemples del que segueix fent actualment el capitalisme arreu del món.
La no aplicació dels Coeficients Reductors a l'edat de jubilació, en alguns sectors, està elevant les xifres de mortalitat i accidentalitat als rangs d'edat més elevats, al mateix temps que està augmentant el número malalties professionals en aquests sectors.
Contrarestar els seus abusos insalubres impulsats per l’avarícia, només depèn de nosaltres, la classe treballadora.
