Rafael Cid. De Memòria i Resistència (el cas Scala, per exemple)

Més enllà del temps i les generacions, està la memòria. La memòria que és experiència contrafàctica de l'oblit perquè comporta duració. Per això hi ha un interès exagerat, o sigui més enllà de l'intel·lectualment raonable, de catalogar-la com una dimensió exclusivament individual. Els poders fàctics, el sistema establert, la ideologia dominant que s'ambiciona com a pensament únic, pretenen encotillar-la, fer d'ella un acte íntim, en la lògica del monadisme que tants rèdits està proporcionant al neoliberalisme.

Lògicament això és una fal·làcia, pura trágala política, una impostura des de Maurice Halbwachs i la seva incommensurable obra Els marcs socials de la memòria sabem que la memòria existeix socialitzada, aquest és el seu oxigen. Naixem en el si d'una família, en un entorn, amb una llengua com a eina de comunicació i en unes coordenades espai temporals, i això transcendeix a la memòria del seu bressol, del seu locus vernacle. Són els marcs socials els que fan del procés memorialístic un fenomen col·lectiu, interactiu i solidari.

Després, la ruptura d'eixa cadena tròfica antropològica que pretenen els heralds del mercat i les seves filials, significa una derrota històrica del projecte humà concebut com a realització de la plenitud de les persones en llibertat. Tornant a Halbwachs, que va morir d'inanició en el camp de concentració hitlerià de Buchenwald, sense memòria com a afany col·lectiu, entregats només a l'arqueologia dels nostres referents més privats, al món li costaria avui recordar el que van suposar les set plagues de l'Holocaust nazi i el Gulag estalinista. I les noves generacions, intoxicades amb la memòria mentida (el “plàcid” franquisme de Mayor Oreja), serien presa fàcil de recautxutatges despotismes i tiranies globals.

Perquè el que està en qüestió quan es publicita la dimensió unidimensional de la memòria, rebutjant el seu perfil social, és l'experiència, la humana experiència en convivència. Reduïts a mers alvèols per unes lleis de mercat que exciten el costat més egoista de l'individu, delmant-lo de transcendència solidària, l'experiència és l'última empremta a què aquest nàufrag es pot agarrar per a resistir, és a dir per a re-existir. I l'experiència assumida, l'emulació que la mateixa comporta, és el que enceba la consciència per a l'acció.

D'aquí la importància que en la recuperació de la memòria llibertària es tingui en compte la necessària dosi alíquota de resistència. No hi ha memòria llibertària sense resistència ni resistència sense memòria llibertària. I això perquè l'acció que aquesta experiència promou és acció directa, sense intermediaris, pròpia, transformadora, sense que hi hagi ningú que ens expliqui com va passar. En aquest sentit hi ha una diferència notable entre història i memòria, i pot aventurar-se que la història és el nínxol de la memòria, perquè la història comença quan la memòria s'extingeix per mort natural. Som història quan el cicle vital que experimentem existint caduca.

Memòria llibertària, resistència i acció directa són vectors subversius d'un procés d'autodeterminació, d'autoorganització, d'autodemocràcia inclús, i en aquesta difícil literalitat cabria pensar que la trepanació d'aquesta memòria llibertària el que perseguix és eradicar el sentit profund de veritable democràcia en llibertat que està instal·lat en l'AND de la nostra primera naturalesa. Instint bàsic que la reeducació a què ens sotmet el procés civilizatori (Norbert Elias) muda en conformitat, inhibició i resignació fins a conformar una segona pell en la qüestionable deriva que Freud va atribuir al malestar de la cultura. En suma, una catarsi repressiva per insolidària i insolidària per repressiva. Reprimits arribem al tiberi de la societat de consum i espremuts l'abandonem quan el nostre valor de canvi s'ha esgotat.

Els continus reclams que les distintes postures i interpretacions sobre la Llei de Memòria Històrica a favor de “no remoure el passat” han de valorar-se com l'homeopatia placeba que es ven des dels nous púlpits per a culminar un procés de servitud voluntària que habiliti la governança de la globalització sense traumes per al Capital i l'Estat. En aquesta catequesi preventiva hi ha implícit un adéu a tot això que han sigut els valors cardinals de la il·lustració: l'individu com a zoom politikon i la demo-kratia com la seva esfera d'expressió. D'allà l'oportunitat d'una memòria i resistència llibertària que, fent de la necessitat virtut, incideixi en la conjuntura oferint davant els estralls de l'oblit programat pels poders el potencial transformador de l'anarquia com la més alta expressió de l'ordre.

Les batalles perdudes són les que no es donen ni si més no es plantegen, i aquesta és l'estratègia del poder i el capital per fabricar ciutadans zombis que pensin espontàniament contra els seus propis interessos. L'imperatiu de no actuar amb el marc cognitiu del contrari, que recorda el sociòleg nord-americà George Lakoff per al reduït àmbit de la baralla electoral, pot ser extrapolable a la causa de la memòria. Amb la notable diferència que aquí no es tracta només d'ideologia, d'un duel amic-enemic, aposta amb què Carl Schmitt va justificar la política totalitària. No és aquesta la percepció desitjable. El que aquí i ara es ventila és un canvi radical de l'antropocentrisme, que l'home deixi definitivament de ser la mesura de totes la coses i siguin precisament les coses els qui prenguin la mesura a l'home.

Una cosa crucial que transcendeix de la conjuntura específica que pugui significar, per important que fos, el canvi del model de producció o la dimensió a escala del mercat. La clau és identitària, cultural, el saber qui som i on som, perquè, com diu la Bíblia, si la sal es perd, qui ens tornarà el seu sabor. En aquesta cruïlla que la lluita per la reivindicació que la memòria llibertària ofereix hi ha alguna cosa d'amenaçador ecocidi. L'humà democràtic i llibertari és com un ecosistema, una cadena tròfica vital que pot cedir en algunes de les seves baules a la cobdícia dels depredadors sense que s'anul·li la seva empremta regeneradora. Llevat que l'envestida afecti zones neuràlgiques com la preservació de la pròpia memòria i els seus marcs socials. Si de l'experiència pròpia passem que ens expliquin com va passar haurem iniciat un camí de retorn difícil i costós.

Consumada l'expropiació de la política amb l'extensió de la representació (teatralitzada ) a un imago mundi virtual, la resignació davant d'una memòria vicària, contextualitzada per experts, acadèmics i historiadors, suposa jivaritzar el passat-present a la seva pròpia conveniència perquè, com afirma Halbwachs, "no estan obligats a tenir-la en compte (ja que) no hi ha por a què els desmenteixin". La premonició que sotja davant de l'ocàs de la memòria i la resistència deslliuraria confirmaria, en paraules del pensador francès mort en el camp d'extermini nazi, "com si li fos necessari esperar (a la història) que els grups anteriors hagin desaparegut, que els seus pensaments i la seva memòria s'hagin esvaït, perquè es pugui ocupar de fixar la imatge i l'ordre de successió dels fets que només ella és llavors capaç de conservar."

Posem un exemple nostre per acabar. Com tractarà la història el cas Scala del qual es compleixen 30 anys el gener de 2008 si la memòria i la resistència llibertària declinen? Com el què va ser, el resultat d'una provocació immersa en la política repressiva-preventiva de l'Estat espanyol per a desbaratar la força contagiosa d'un moviment anarcosindicalista que renaixia de les seves cendres? O com un acte de terrorisme de baixa intensitat de grups radicals antisocials? Qui ens explicarà com va passar: els protagonistes de la memòria insubmisa o els mercenaris de la veu del seu amo?

Tot això en un país on el normal és que la història dels historiadors, memòries i biografies incloses, i les de les hemeroteques siguin moltes vegades contacontes allunyats del principi de veracitat, o almenys d'una púdica objectivitat. I en un temps en què els arxius oficials o segueixen tancats, o van ser "privatitzats" per foscos interessos per alimentar el negoci del xantatge polític -si es tracta de laminar l'adversari present o venidor-, o simple i planerament han estat destruïts. Imitadors en precari en tantes lluites, sobresortim per mèrit propi en aquesta ferotge assignatura de la (in)justicia preventiva que ara executa amb sublim barra el govern Bush i els seus replicants. Dá igual que no existeixin evidències (armes de destrucció massiva a l'Iraq) o que la càrrega de la prova el desmenteixi (un Iran militarment nuclearitzat), si el guió ho exigeix s'arriba fins a les seves últimes conseqüències i la pàtria agraïda. Lo ocorregut amb Delgado i Granado és el paradigma. Van ser condemnats i vilment executat per un crim que no van cometre, està documentada a través de testimonis de càrrec la seva innocència, però judicialment, oficialment i històricament són culpables. Així s'escriu la nostra història: de la seva memòria.

Rafael Cid

Extret i traduït de la Xarxa Llibertària Ajut Mutu