CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Xerrada sobre consumisme a l’Ateneu Santboià

Dimecres, 19 desembre, 2007

Tertulia a l'Ateneu Santboià, c/Maria Girona 2, Sant Boi de Llobregat (junt estació FFCC)

Divendres 21 de desembre a les 19:30 h

Es parlarà sobre:

"EL CONSUM IRRACIONAL"

I es projectarà el vídeo: "LA GRAN SUPERFICIE"

Organitzen: Ateneu Santboià, CGT i Col·lectiu Llibertari de Sant Boi


Nadal és, sens dubte, el moment de l'any en què som, gairebé per damunt de tot, consumidors. Els carrers s'omplen de músiques i llums celestials i els aparadors de colors que atreuen les nostres mirades cap a coses que moltes vegades no necessitem. Totes les caixes són una mica més grans per Nadal, tot porta una capa més de cel·lofana i fins i tot a la llonganissa se li pot posar un llaç de colors.

Se suposa que per Nadal es tracta de celebrar la humilitat, la pau i la fraternitat, però ni recordem els humils, ni pensem en tots els llocs on hi ha guerra, ni ens preocupem per aquells que mai no rebran una cistella plena d'ampolles i torrons. De sobte tots som més rics del que érem i comença la gran festa del consum. No ens importa malgastar.

Tot això és insostenible ambientalment perquè, si el model de consum dels països del nord s'estengués a la població mundial, serien necessaris 3 planetes com la Terra per atendre tal demanda. Mentre, la generació d'escombraries augmenta, triplicant-se en els 30 últims anys (la meitat, embolcalls i embalatges). I és també socialment insostenible, perquè només un 12% de la gent que viu en Norteamérica i Europa occidental és responsable del 60% d'aquest consum, mentre que els que viuen al sud-est asiàtic o a l'Àfrica subsahariana representen no-més un 3,2%.

Una dada més: les grans cadenes alimentàries tenen una embo-gida cursa per baixar costos i augmentar els seus beneficis, per la qual cosa busquen, de cap a cap del planeta, quins recursos naturals i quins treballadors es poden esprémer millor per treure-n'els profit. Així els productes d'un dinar tradicional de diumenge a Anglaterra hauran recorregut l'equivalent a dues voltes al món (patates d'Itàlia 2.447 Km, mongetes de Thailandia 9.532 Km, pastanagues de Sud-àfrica 9.620 Km, vedella rostida d'Austràlia 21.462 Km, nabius de Nova Zelanda 18.835 Km, bròquil de Guatemala 8.780 Km, maduixes de Califòrnia 8.772 Km) abans d'arribar a la taula. A part del malbaratament energè-tic que això implica, els aliments produïts a gran escala per a llunyans mercats mundials requereixen gran quantitat de conservants i additius i s'exposen a una infinitat de riscs de contaminació. Tot això en perjudici de la seva qualitat.

Per si fos poc, som la cultura que ha demostrat més signes de fàstic i infelicitat. Això es deu, en part, que creiem que per obtenir èxit social és imprescindible tenir una feina amb què accedir a un alt nivell de consum, malgrat que en realitat aquest treball no ens satisfaci. En realitat, la tercera part dels consumidors adults europeus té problemes de descontrol en la compra o en la despesa i gairebé la meitat dels joves europeus presenta una preocupant tendència consumista i d'ad-dicció a la compra.

I per recolzar aquest malbaratament total, els governs de tots els països avançats disposen d'un indicador macroeconòmic "sagrat": l'Índex de Preus al Consum (IPC) que, valorat segons els seus mèto-des, demostra que l'augment dels preus està controlat i que, no és certa aquesta sensació que "amb l'euro som cada vegada més po-bres". Tenint en compte que l'IPC serveix per determinar els augments salarials i de les pensions, és clar que tant al gobern com a les empre-ses els interessa mantenir-lo a baixos nivells. Però, actualment, a tot el primer món, es comença a considerar que el càlcul de l'IPC no té res a veure amb la realitat. Vegem algunes causes d'aquesta afirmació.

Un dels mètodes per recopilar la informació de l'IPC és l'Enquesta Contínua de Pressuposts Familiars (ECPF). La seva deficiència és la mateixa que tenen totes les enquestes, que la gent no acaba de dir la veritat. Algunes preguntes poden envair la intimitat o desvetllar secrets i més en un país on el 23% de l'economia està submergida. A més, l'IPC, en usar una cistella base definida per a un període fix, no té en compte les substitucions de béns que realitzen els consumidors com a resposta a canvis de preus, no incorporant-se nous béns fins que s'efectua una actualització de l'esmentada cistella de productes.

Per altre part, l’IPC exclou del seu còmput alguns impostos, taxes pagades a l’administració pública, multes o recàrrecs. Curiosament, tots són pagaments a l’Estat. Encara que els pugin, l’IPC resta igual. Però les rebaixes sí són tingudes en compte. I encara que pugui semblar increïble, tampoc comtempla la major preocupació de gairebé tots els espanyols: l'habitatge de propietat, ja que aquesta es considera una inversió i no una despesa. Cosa molt convenient per al govern ja que el preu mig de l'habitatge es va disparar des de l'entrada de l'euro més d'un 150%. Organitzacions de consumidors, com la CEEACU han arribat a la conclusió que, des de l'entrada de l'euro, els preus han pujat un 60%. Segons el govern, un 17,5%.

Cal, doncs, altre model de consum on l'eix no sigui l'optimització dels beneficis empresarials a costa de sistemàtiques injustícies socials, la polarització de la riquesa, la dependència del consumisme i la des-trucció dels recursos naturals. Des de fa més de 15 anys, una àmplia xarxa de grups i col·lectius socials en tot l'Estat espanyol, promouen el Dia Sense Compra (23 de novembre), semblant a un dia de vaga del consumidor, una operació de boicot no contra un producte o una multi-nacional concreta, sinó contra la societat de consum en general, que promou un model de consum social i ambientalment insostenible.

Attached documents