Presentació del llibre: “Història d’un sindicalista” de Salvador Seguí
Sabadell: Dijous 21 de febrer a les 19:30 al Casal Pere Quart (Rambla)
Amb els companys Emili Cortavitarte i Pau Juvillà.
Escola de rebel·lia. Història d'un sindicalista
Salvador Seguí
Pròleg d'Emili Cortavitarte
Edicions El Jonc
L'editorial El Jonc ha editat recentment el llibre "Escola de rebel·lia, història d'un sindicalista" en que es repassa la trajectòria del dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí, més conegut com el Noi del Sucre.
El llibre, prologat per l'historiador i sindicalista Emili Cortavitarte, recull una novel·la de l'autor titulada "Escola de rebel·lia" així com la traducció de diferents discursos i entrevistes a aquest personatge cabdal del moviment obrer català.
L'obra, que forma part de la col·lecció Muixeranga d'aquesta editorial radicada a la capital del Segrià, ha estat traduïda per Pau Juvillà, membre de la CGT
Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ha estat amb poca mena de dubtes, una de les figures més rellevants del moviment obrer català del primer terç del segle XX i, alhora, la seva imatge ha quedat fixada en la nostra memòria col·lectiva com la de la lluita de la classe treballadora per la seva emancipació. Tot i així, però, l'obra escrita de Seguí ha esdevingut pràcticament inaccessible per als lectors, ja que en els darrers trenta anys aquesta ha merescut poca atenció tant per part d'historiadors i estudiosos com d'editorials.
Escola de rebel·lia recull, d'una banda, una petita novel·la escrita per Seguí i publicada originalment el 1923 a la col·lecció «La Novela Social» de Madrid i, de l'altra, tot un seguit de conferències i entrevistes realitzades pel Noi del Sucre entre el 1918 i el 1919. La novel·la de Salvador Seguí ens permet apropar-nos als diversos aspectes de la vida diària dels sindicalistes catalans, i les conferencies pronunciades per Seguí als congressos de la CNT i a l'Ateneu de Madrid el 1919 ens mostren l'activitat organitzadora i el pensament sociopolític de Salvador Seguí en la seva totalitat.
Salvador Seguí, més conegut amb el sobrenom del Noi del Sucre, va néixer a Lleida el 1887 i fou assassinat pel pistolerisme patronal el 10 de març de 1923 a Barcelona. Fill únic de treballadors assalariats establerts a Barcelona, ben aviat començà a intervenir en les lluites socials i obreres de la ciutat. A partir de 1908 participà en les activitats del moviment Solidaritat Obrera, on destacà en el seu combat contra el lerrouxisme, i també en l'organització del congrés fundacional de la Confederació regional Solidaritat Obrera. Fou, però, a partir de 1910 i 1911, en el moment de la creació i de la constitució de la CNT, quan Seguí s'incorpora plenament a les tasques directives del moviment sindicalista fins a esdevenir un dels dirigents més carismàtics del moviment obrer català. El Noi del Sucre desenvolupà com a dirigent sindical una important labor propagandística i organitzativa, participant en diversos conflictes socials i laborals com la vaga general de 1915 o la més coneguda vaga de la Canadenca el 1919. Un any abans, Seguí fou escollit secretari general de la Confederació Regional de Catalunya i entre el 1918 i el 1920 fou empresonat i sofrí el primer intent d'atemptat. Arran de l'onada repressiva desplegada pel governador civil de Barcelona, Martínez Anido, el 1920 Seguí tornà a ser detingut i desterrat a Maó i un cop retornà a Barcelona la seva incansable activitat propagandística i militant fins que fou assassinat el març de 1923, tot just dos anys després de l'assassinat del seu company Francesc Layret.
Salvador Seguí i Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Tornabous (Urgell, Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.
Anarcoefemèrides
