Democràcia? Llibertat per al Franki!

Ens trobem davant de La Colomera responent a la demanda de solidaritat d’una colla que, caminant pel carrer dels Ferrers de Tarragona, han estat aturats i escorcollats per uns policies fortament armats i advertits que els identificaven perquè tenien sospites que al concert “per la llibertat dels anarquistes presos” que es faria al centre social hi farien cap traficants de droga i d’armes. Surrealista però real. Tan real com que mentre anem sumant gent i indignació, el pare d’una de les noies habituals del centre social hi passa pel davant i, entre bromes divertides sobre què ha de fer la filla si la detenen, es mira una pancarta que penja d’una de les parets i ens diu que ell també estava contra Franco. L’arronsada d’espatlles de no saber de què parla és general.

-Un noi de Terrassa detingut i empresonat sense proves, acusat de despenjar una bandera espanyola.

El “pare” ens mira i diu que no pot ser, “despenjar?, si nosaltres les cremàvem”. Li diem que en aquest cas només “despenjar i sense proves que ho hagués fet”. Insisteix que no pot ser. I és veritat, no pot ser...però és. I el més greu de tot és que no és una història inventada sinó el relat d’uns fets reals. Al 2008, a l’Europa Occidental, als Països Catalans, a Terrassa...

El pare resumeix que potser Franco no està tan mort com ell es pensava i que si el que li di és veritat potser el que van fer ells aleshores no va servir per a res. Per a res.

Alhora que recollim ràbia, sumem respostes i més respostes en cada una de les accions de suport al Franki, algunes reprimides sense solta ni volta per una policia que es diu democràtica (quin contrasentit!), altres permeses però silenciades per qui decideix què és notícia.

Mentrestant, ens continuem preguntant qui té la culpa de l’empresonament del Franki? I la resposta, tot i que soni a pamflet barat, ens corrobora en el que pensem de fa temps. No és un error, no és una equivocació. És la mateixa essència del sistema la que es mostra quan el tanquen a ell. Res més que això. L’explicitació de la necessitat del culpable segons un sistema judicial que treballa a les ordres del manteniment de l’actual ordre de coses.

Al costat de la repressió desbocada hi trobem, però, espurnes de dignitat i d’esperança en veure que cada dia som més, que les nostres parets no callen el que la gent d’ordre sembla oblidar, en defensa de les llibertats més elementals, dels drets més bàsics.

Deia Raimon fa anys a la tele, citant algú de qui no recordo el nom, que la diferència entre una democràcia i una dictadura és que en la segona, quan truquen a la porta, pot ser que no sigui el venedor de llet i aixo comporta sempre tenir por. Partint d’aquest concepte, cada cop dubto més de com anomenar això que estem vivint.

Jordi Martí Font