La consulta

El Partit Nacionalista Basc (PNB) és l'única formació política que manté una incompatibilitat estatutària entre el càrrec de lehendakari i el de president del partit. Això explica la freqüent tensió, que altres diuen política pendular, amb que acostuma manifestar-se el partit fundat per Sabino Arana. De fet, ja gairebé és una tradició que el cap del Govern penebista tingui una dimensió política que no coincideixi amb la del primer responsable del seu partit. Inclòs, aquest aspre posicionament va provocar una escissió quan els protagonistes eren el lehendakari Garaikoetxea i el president Arzallus. Avui l'aposta en el front intern s'entaula entre Ibarretxe i Urkullu, el primer en actitud sobiranista-rupturista i el substitut d'Imaz al comandament del PNB postulant la via pactista-reformista, en senyal abertzale el primer i en concomitància centralista el segon. I en aquesta clau cal interpretar el debat que ha esclatat entre els partidaris de la “consulta” i els seus detractors del “desafiament”.

La consulta del lehendakari Ibarretxe potser serà anul•lada per imperatiu legal, però és legítima i democràtica. De la mateixa manera que el referèndum de la Constitució europea era legal, legítim i democràtic però va ser descartat a posteriori pels governs europeus a canvi d'un acord (el Tractat de Lisboa) que és tan antidemocràtic i il•legítim com de curs legal. La consulta d'Ibarretxe la planteja un govern sortit de les urnes, tripartit plural i no monocolor; serà exposada al dictamen previ del parlament on estan totes la forces polítiques representatives, i després serà sotmesa a l'opinió de tots els ciutadans, que com va dir Aristòtil és un concepte que engloba als que tenen la facultat de governar i ser governats. Cap major grau de participació política en una democràcia a l'ús!

Tampoc la naturalesa de les dos preguntes encadenades de la papereta es pot considerar un disbarat. No va més enllà del que, segons totes les informacions fiables, va constituir la base de les recents conversacions entre ETA i el Govern. A més, aquella, encara que es feia amb el suport del parlament (com Ibarretxe ara) per a donar una sortida negociada al conflicte basc, va tindre un plantejament menys exigent. Es va parlar de Navarra, cosa que Ibarretxe no fa, i la “consulta de Zapatero” es va dilatar clandestinament després de dinamitar ETA la T4 assassinant dos persones. D'aquí que ara, l'acusació de claudicació davant d'ETA que el Govern i els seus aliats de la dreta llancen contra Ibarretxe suposi un acte de gran cinisme polític.

Però la campanya contra la iniciativa del Govern Basc tira pel dret: l'objectiu és tombar-la abans de nàixer. Sobretot ara que, en un gest quasi inèdit entre els inquilins del poder, Ibarretxe ha compromès el seu càrrec a una acceptació de la consulta per la cambra de Vitòria. La consulta, que no referèndum, ha sigut titllada de “desafiament” per a criminalitzar-la nominalment i de Lizarra bis, quan el veritable “desafiament” es produirà si al final la societat basca li dóna suport majoritàriament, tret de participació democràtica que marca la diferència amb Lizarra, que va ser un acord extraparlamentari entre notables de partits i organitzacions socials firmat no per casualitat, compte!, en la localitat navarresa de Lizarra (Estella). Un complex panorama que, ben manufacturat, pot vindre de perles al Govern i els poders fàctics per a tapar la crisi econòmica-social que neguen impúdicament. Convertir en diana la legítima i democràtica consulta sobre el conflicte evita retre comptes per les mentides contingudes en les promeses electorals del 9-M (horitzó de plena ocupació, el rebost ple, el PIB més alt de la UE, integració de l'emigració, estabilitat hipotecària enfront del tsunami de les subprime, desacceleració immobiliària controlada, etc.).

El calat ètic d'aquest escenari leninista de quant pitjor millor es veurà si finalment el PSOE i el PP no fan admeten els vots coincidents que el PCTV pugui emetre en el Parlament basc en contra de la consulta. No seria la primera vegada en què això succeeixi sense treure les adequades conseqüències polítiques. De fet, en l'últim comunicat emès per ETA es titlla de frau (consulta-trampa) la iniciativa i s'assenyala el tema de la territorialitat com inexcusable. O sigui, que els etarres troben a faltar el debat sobre Navarra en la consulta del lehendakari, assumpte que sí que va ser previst en les frustrades conversacions amb el Govern de Rodríguez Zapatero. Per no parlar del significat real d'aquesta televisiva detenció del suposat Número 1 d'ETA que segurament encobreix una porga selectiva de la policia per a condicionar la postura que la direcció de la banda adopti sobre la consulta. Com va dir Fraga, que d'autisme moral sap molt, a vegades la política fa estranys companys de llit.

Hi ha un enorme i interessat embolic al voltant del nacionalisme que s'aprofita a destra i sinistra servint el mateix per a un trencat que per a un descosit. Si es tracta de les nacionalitats històriques i les seves pretensions d'exercitar el dret d'autodeterminació, la dreta i el Govern fan front comú amb bona part de l'esquerra i cert anarcomunisme, oblidant els arrels federals del nacionalisme espanyol, com va quedar demostrat en el suport rebut per aquest durant la Primera i Segona República. Al contrari, la dreta i el govern assenteixen complaguts davant de les experiències sobiranistes patrocinades per la UE i l'OTAN en territoris de l'antiga Iugoslàvia, mentres fan que ignoren que en la constitució de Gibraltar, l'última colònia existent a Europa, està regulat el dret d'autodeterminació, i que l'ONU porta anys reclamant el dret a decidir per al Sàhara, explaça espanyola en el Magrib lliurada al Marroc en els albors de la transició.

Però els fets són tossuts. En el nacionalisme conviuen dos ànimes: la identitària, que uneix el comú en la diferència com a imperatiu de justícia, i la classista que intenta que el fet diferencial conclogui en un privilegi tutelat per un Estat (cas PNB i CiU). El nacionalisme de base i el de classe, dos ànimes contradictòries i incompatibles. En la primera nien jaciments de democràcia de proximitat i d'acció directa i en la segona de desigualtat i dominació. Fenòmens com el de la Lliga Nord a Itàlia i els intents secessionistes en la indigenista Bolívia d'Evo Morales responen a aquesta problemàtica. Ja Bakunin deia que la llibertat sense socialisme és privilegi i el socialisme sense llibertat tirania.

Però passant del concepte a la pràctica, el cas basc és especialment fangós. Una esquerra que va aplaudir a ETA sense fre durant el franquisme, demonitza ara qualsevol idea que encobreixi el legítim i molt democràtic dret a decidir d'un poble sense importar-la aliar-se amb el seu adversari ideològic i amb l'Església més reaccionària (es vegi el pacte antinatura del PSOE i UPN a Navarra). Mentrestant, des d'aquesta mateixa esquerra, socialista i postcomunista, en el poder i l'oposició, es promouen estatuts d'autonomia que porten implícit en el seu si el virus classista del privilegi i la desigualtat territorial. Tal és el cas de l'apropiació de la conca de l'Ebre per l'Estatut d'Aragó, els entrebancs de Castella La Manxa a l'ampliació del transvasament Tajo-Segura o l'exigència de Montilla perquè es publiquin les balances fiscals a fi que les comunitats més riques reben més de l'Estat central. O sigui, quasi com a Franco, que va castigar políticament al País Basc i Catalunya per no haver secundat l'Alçament (“províncies traïdores”), mentres premiava amb Furs i Concerts Econòmics a Navarra.

Per a acabar. El Congrés del PSOE de 1977 va aprovar del dret d'Autodeterminació, encara que després el “va derogar”, mentres el Parlament Basc, en la seva sessió del 15 de febrer de 1990, donava el vist a una resolució (“Document d'Autodeterminació”), de quatre punts, reconeixent que “l'exercici del dret d'autodeterminació té com a finalitat la construcció nacional d'Euskadi”. Aquesta manifestació de voluntat dels legítims representants d'aquesta nacionalitat (art.2 CE) concloïa amb aquestes paraules: “Per tant, aquest Parlament està legitimat per proposar i definir les iniciatives que tinguessin per objecte fer possible la consecució de les aspiracions dels ciutadans bascos”.

Article de Rafael Cid extret i traduït de la seva secció "El vaivén de Rafa Cid" a la Web de la "Red Libertaria Apoyo Mutuo"