Moncloa llança la seva agenda neoliberal: Les mesures del PSOE davant la crisi
Malgrat que pocs polítics i periodistes tenen clar en què consisteix l'actual crisi, se succeïxen els articles i declaracions sobre la mateixa. Analitzem les conseqüències d'aquests discursos i les mesures preses des del Govern. El Financial Times publicava recentment un article que instava al Govern a prendre mesures urgents per a la reactivació econòmica. La recepta és molt coneguda: “menors increments salarials, un major creixement de la productivitat, així com major grau d'innovació i de millora en la competitivitat exterior”.
No obstant això, hi ha un punt central d'aquesta espiral descendent que s'escapa a aquestes receptes automàtiques. El nucli de la crisi espanyola és la caiguda dels nivells de consum personal i familiar. Durant aquests anys de "bonança" econòmica i creixement desbordant del PIB, ningú desconfiava que cada vegada es consumís més mentre els salaris reals es mantenien estancats o perdien capacitat adquisitiva. La solució a aquest misteri, el nou "miracle espanyol", consistia en la conversió de l'endeutament hipotecari massiu i el creixement dels preus de l'habitatge en "riquesa" patrimonial que es traslladava, al mateix temps que pujaven els preus de l'habitatge, a l'esfera del consum en forma de compres comptants i sonants. Si a la dependència real dels preus de l'habitatge per a mantenir els nivells de consum se li suma el pànic generat per les notícies de crisi imminent –la famosa profecia autocumplida que accelera les devaluacions dels actius financers– ens podem fer una idea de la ressonància que, més enllà de la situació del sector de la construcció com a tal, té la crisi immobiliària sobre el conjunt de la vida econòmica.
Val a dir que, amb aquest panorama, demanar que es continguin els salaris encara més, equival a demanar que la crisi sigui especialment cruel amb els que menys tenen i, per si això fora poc, a deprimir encara més el consum i a allargar més la crisi. Però no hi ha problema, com també diu The Economist, si Zapatero vol contrarestar la impopularitat d'aquestes mesures "d'ajustament" –valdria més anomenar-les de desposesió– no té més que aplicar mà dura contra els immigrants per a guanyar-se el suport de l'empobrida classe mitja autòctona. És difícil explicar de manera més clara en què consisteix l'ordre polític neoliberal.
L'aire no s'escapa de la bombolla
Les brutals i ineficaces mesures que reclamen els periòdics anglesos semblen ser les úniques que els economistes ortodoxs són capaços d'imaginar a mig termini. No obstant això, com ara com ara segueix preferint-se no parlar clarament de contenció salarial, el Govern ha engegat les seves pròpies receptes per a la crisi en un document que pertany a l'àmbit del màrqueting polític.
En primer lloc es confirmen les prioritats del Govern: establir les vies de subvenció i rescat del sector de la construcció i presentar-les de manera que no sonin excessivament immorals. En aquesta categoria es troben els crèdits oficials a l'habitatge protegit i el pla de rehabilitació, també s'insisteix en la construcció d'infraestructures. Cal recordar que s'està preparant una versió ampliada del, ja enormement expansiu, Pla Estratègic d'Infraestructures i Transports (PEIT) que promet ser el major atemptat ecològic perpetrat per cap Govern espanyol.
Altres dues mesures relacionades amb el transport utilitzen les paraules màgiques del règim neoliberal: privatització dels aeroports i liberalització del transport de mercaderies per ferrocarril. En aquest últim cas sembla difícil veure com la liberalització del transport de mercaderies pot contrarestar la proliferació d'àrees logístiques a les quals no té accés la xarxa de ferrocarril i la construcció de línies d'alta velocitat només per a passatgers (rics).
Un altre dels punts ideològics forts d'aquest programa és la reducció de la despesa pública. Les fortes remors, sostingudes pel propi ministre d'economia Solbes, que en algun moment de la crisi podrien caure els criteris d'estabilitat que van sortir de Maastricht, han fet saltar totes les alarmes a Brussel·les i, des de llavors, es repeteixen les mostres d'esperit estalviador per part del Govern, sense que en cap lloc consti quant i en que es pensa gastar els diners, i si es seguirà regalant enormes sumes de diners a les constructores i immobiliàries per via de la despesa discrecional (fora dels pressupostos).
Per a completar aquest amalgama de proposicions ideològiques, aquest programa transmet una pesada ideologia de suport a la petita empresa i de reducció de les traves burocràtiques que asfixien al petit emprenedor, aquest heroi del capitalisme al que sempre convé esmentar.
Isidro López (Observatorio Metropolitano)
Article publicat al nº 82 de la revista Diagonal