Creuar l’Ebre setanta anys després

Del dijous 24 de juliol al dissabte 26, Móra d’Ebre ha estat seu del Congrés Internacional de la Batalla de l’Ebre, organitzat per l’entitat Terra de Germanor i per la Universitat Rovira i Virgili.

Durant tres dies, experts de tots els camps han fet aportacions molt diverses sobre la Batalla de l’Ebre, sobre les conjuntures polítiques que van desembocar i es van donar durant el conflicte, sobre el determinant context internacional i sobre com la batalla va somoure les societats que vivien a prop de la zona on es donaren els fets d’armes.

El Congrés ha comptat, al costat de la part científica, amb molt diversos actes complementaris que han fet participar molta gent de Móra i del voltant del record i del relat dels fets que es van donar a l’Ebre entre un quart d’una de la matinada del 25 de juliol del 1938 i el 15 de novembre d’aquell mateix any. El Congrés, tal com s’han encarregat de remarcar els organitzadors i han corroborat tots els mitjans d’informació, ha estat un autèntic èxit tant de public –amb 550 congressistes inscrits- com pel nivell de les intervencions, fet que constata que aquest és un tema que interessa i que necessita encara molts treballs específics per tal d’entendre en la seva totalitat.

Personalment, en el Congrés he constatat un cop més la meva ignorància sobre molts dels temes que s’hi van tractar. Mai m’han apassionat especialment els conflictes bèl·lics malgrat que entenc i constato la seva importància, una importància per a la vida social de les persones resumida en una frase d’un informant que l’historiador Sánchez Cervelló va recollir en una entrevista en el sentit que abans de la Guerra, als pobles de les Terres de l’Ebre les portes estaven sempre obertes i tenien la clau per fora i, acabada la guerra, les portes es tancaven i mig poble no es parlava amb l’altre. Semblen obvietats però suposen l’explicació gràfica d’una realitat difícil d’entendre fora del seu context específic.

En el Congrés crec haver-hi après coses diverses, algunes que ja sabia i que se m’han constatat i altres que m’han arribat de nou. Per exemple, he constatat la importància de les ajudes italiana i alemanya a l’exèrcit franquista i els recels de feixistes i nazis a l’hora de tenir com a referent a l’Estat espanyol un militar com Franco, qui molts cops veien com a inepte militarment parlant. Alhora, hi he pogut conèixer quin era el significat exacte de la paraula ‘Cruzada’: l’anihilament, la destrucció i la mort de l’enemic resumit en la frase “No quiero prisioneros”.

De les causes de la derrota (jo, en la Guerra del 36 al 39 tinc un bàndol i no em crec aquests discursos tan políticament correctes que ja només s’atreveixen a fer els polítics professionals), me n’han quedat novament incògnites, ja que es va parlar molt de la manca de comandament únic i de la culpa dels anarquistes en aquesta mancança però tenint en compte que el moviment obrer s’havia construït a si mateix com a antimilitarista aquest fet és ben lògic, tot i que els militars-historiadors també és lògic que no ho entenguin així. L’altra causa apuntada, l’abandonament de les democràcies occidentals, sí que em sembla cada cop més repugnant, cada cop més fastigosa i cada cop més clarament una causa de fons, costat de la migradesa armamentista. No entenc, ni que m’ho tornin a explicar, com la Societat de Nacions, els estats britànic i francès, van poder deixar sol un règim democràtic davant d’uns colpistes militars que l’únic que buscaven era fer desaparèixer qualsevol signe de modernitat en la societat catalana i espanyola i fer-les retrocedir cinc-cents anys enrere.

Llibres, llibres...

El Congrés, com sempre, també ha tingut la seva utilitat bibliogràfica. La parada que es trobava en la sala de recepció n’ha estat un dels punts més concorreguts. El primer dia hi vaig poder adquirir “Diari de la caiguda de Catalunya”, un llibre del periodista Josep Pernau dedicat per ell mateix i publicat el 1989 a Edicions B. Es tracta d’un relat periodístic sobre el que el seu títol indica, amb abundant material de mapes i gràfics d’una estètica discutible. El llibre recull els articles que el periodista va publicar a “El Periódico de Catalunya” coincidint amb els cinquanta anys de l’acabament de la Guerra. El relat és amè, alhora que conté molt diverses dades i testimonis recollits ara fa vint anys. Em sembla curiós constatar que vint anys després la majoria d’informants que Pernau va entrevistar per farcir el seu llibre ja són morts.

El segon llibre que hi vaig comprar va ser “Els brigadistes entre nosaltres” d’Angela Jackson, subtitulat ‘Pròleg i epíleg a l’última gran batalla de la Guera Civil Espanyola’ i publicat per l’Editorial Cossetània. L’autora és historiadora, de procedència anglesa i des de fa anys viu al Priorat, a un mas de Marçà. Des d’allí, ha escrit diversos treballs sobre la Guerra a la zona, algun dels quals publicat com la monografia sobre la cova hospital del Montsant o aquesta mateixa visió sobre l’estada dels internacionals al Priorat, amb abundant material fotogràfic que descobreix un Priorat completament desconegut. L’Angela, a més, és una de les impulsores de l’associació No Jubilem la Memòria, l’entitat mes destacada entre les que tracten la memòria històrica a les comarques del Camp i les Terres de l’Ebre.

El tercer llibre és “La libertad, Sancho..”, del brigadista Juan Miguel Mora, publicat per l'editorial mexicana Edamax Cultura para Todos. El Juan Miqguel Mora era un nen quan va participar en al Batalla de l’Ebre i va fer una de les xerrades més emotives i literàriament ben plantejades del Congrés. Ja sé que potser no va ser tan “científic” com la resta però, sense cap mena de dubte, a mi em va arribar molt més. I què voleu? Jo, que llegeixo història i m’interessa, continuo sucumbint davant d’un relat ben travat i construït, evocador i no simplista, contundent i no dogmàtic (en la mesura que és possible), com el que va fer el Juan Miguel de Mora i com el que, ampliat pel temps que l’escriptura reposada dóna, conté el llibre d’aquest vell professor de sànscrit que alhora que va condemnar el nazifeixisme i hi va assimilar el nacionalcatolicisme espanyol, va ser capaç de fer-nos notar què és la guerra amb una descripció estremidora sobre les seves vivències i, amb els anys, no acceptar que fos necessari lloar Stalin per ser antifeixista.

Jordi Martí Font

blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/101720