Manifest. Català, gallec, basc: les nostres llengües comuns

Assistim en aquests dies a una nova onada de nacionalisme lingüístic espanyol de la qual el principal botó de mostra és el "Manifiesto por la lengua común" que ha promogut una vintena d'intel·lectuals de prestigi. El text en qüestió s'assenta en certeses que neixen d'allò que, pel que sembla, no pot sotmetre's a discussió, com ocorre, d'altra banda, en molts àmbits de la vida d'un Estat que presumeix de la seva condició democràtica.

En les disputes corresponents adquireix singular relleu la Constitució de 1978, producte d'un pacte en el qual, en àmbits sensibles com aquest, es van imposar normes sense recaptar l'opinió dels afectats. Àdhuc en el cas que acceptéssim la condició inequívocament democràtica del referend constitucional d'aquell any, caldria preguntar-se si tres decennis després no és legítim reclamar, en sentit ben diferent del que invoquen els promotors del manifest esmentat, una revisió de les normes llavors instituïdes. Les coses com siguin, és significatiu que la nova onada de nacionalisme lingüístic espanyol prefereixi amagar que les regles que fa seves no són precisament neutres.

Crida poderosament l'atenció que les mateixes persones que afirmen amb particular insistència —i enfront de tota evidència, tal com ho revelen les lleis que afecten entre nosaltres a les llengües— que els drets no acompanyen ni a aquestes ni als territoris, sinó a les persones, no apreciïn problema algun en l'enunciat que s'ha convertit en guia principal del "Manifiesto por la lengua común": el que, mentre tots els ciutadans espanyols estan obligats a conèixer el castellà —això no és, pel que sembla, una imposició, sinó un fet la consistència del qual, sense més, "se suposa"—, els parlants d'altres llengües gaudeixen, sense més, del dret a emprar aquestes últimes.

Si sobren les raons per a concloure que semblant enunciació contradiu palmariament el que afirma l'article 139.1 de la Constitució en vigor —"Tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions arreu del territori de l'Estat"—, més inquietant és que en l'Espanya d'avui es doni per demostrada, pel que sembla fins al final dels temps, l'adhesió popular a regles com la invocada, en un escenari en el qual es fa valer una oposició cerril al desplegament de mecanismes que permetin conèixer si la ciutadania acata aquestes regles o, per contra, les repudia.

Per al nacionalisme lingüístic espanyol la llengua castellana és superior, còmoda, fàcil i útil, virtuts totes elles que són sempre el producte de circumstàncies naturals, mai de la imposició i la repressió. Les llengües dels altre són, per contra, molestes, arcaïques, antieconómiques i francament prescindibles. Al mateix temps que la defensa del castellà s'ajusta per definició a un impuls democràtic, la de les restants llengües respon —cap entendre— a espuris i cavernaris interessos marcats per aquesta felonía que identifica el "Manifiesto por la lengua común"; si en les segones es revelen per tot arreu els espasmos negatius dels nacionalismes, per darrere de la primera no hi hauria, en canvi, cap signe de nacionalisme.

L'estratègia principal —no ens enganyem— apunta a ratificar la situació d'incòmoda marginació i minoria de les llengües no castellanes, i a fer-lo de la mà de mesures que tenen un caire visiblement asimètric. Serveixi com botó de mostra el recordatori que els signants del manifest que ens ocupa entenen que, àdhuc sent recomanable que en les comunitats "qualificades de bilingües" la retolació d'edificis i vies públiques es registri en les dues llengües, de cap manera podrà realitzar-se en exclusiva en la llengua pròpia del país en qüestió, sense que, per omissió, cal entendre, es rebutgi la possibilitat que la retolació es produeixi únicament en castellà.

Als ulls dels nacionalistes lingüístics espanyols, la llengua comuna no s'imposa per la força —tal horitzó és ontològicament inimaginable—, enfront del que ocorre, pel que sembla, amb les llengües no castellanes. Mentre es rebutgen determinades polítiques encoratjades pels governs autonòmics –-que es limiten a reclamar per a les llengües respectives les mateixes prerrogatives de les quals gaudeix el castellà a Madrid, a Sevilla o a Valladolid—, es prefereix oblidar com, en el passat i en el present, mesures aplicades sovint amb ferotgia i violència han beneficiat de sempre al castellà i expliquen, si més no parcialment, la seva condició de visible preeminència contemporània.

Mentre es manipulen i magnifiquen, en suma, els problemes que els castellanoparlants puguin trobar en alguns llocs, s'esquiva tota consideració quant a la delicada situació en la qual es troben el català, el gallec i el basc, i això sobre la base de la increïble afirmació que els objectius de dignificació d'aquestes llengües ja han estat, pel que sembla, satisfets. No consta que els nacionalistes lingüístics espanyols, de sempre interessats a defensar en exclusiva la seva llengua, s'hagin pronunciat en cap moment en favor dels legítims drets dels parlants de les llengües no castellanes.

Que en els fets el principi de lliure elecció lingüística en el sistema educatiu només es postula per als castellanoparlants ho certifica l'absència, dramàtica, de tota consideració en el que pertoca a aquest principi aplicat, per exemple, en les persones dels parlants de català, gallec i basc que resideixen fora dels territoris en els quals les llengües corresponents són oficials. Sembla obligat concloure que aquestes llengües no són percebudes com pròpies, circumstància que fa inviable, de passada, qualsevol projecte creïble de bilingüisme: cridaner és que, mentre els nacionalistes lingüístics espanyols es desemboliquen orgullosament com unilingües en castellà, es rebutja que els parlants de català, gallec i basc puguin comportar-se com unilingües en les llengües respectives. El que en els fets es reivindica —un ulingüisme de facto— és percebut en canvi com un afront quan se sobreentén que és l'aposta dels governants de les comunitats autònomes que disposen de llengües pròpies.

El "Manifiesto por la lengua común" configura, en fi, una curiosa defensa d'una llengua que semblaria no tenir a la seva disposició cap tipus de suport. Per a certificar el contrari aquí estan la maquinària de l'Estat, el sistema educatiu, un sens fi de ràncies institucions, el gruix dels mitjans de comunicació, bona part de la jerarquia de l'Església catòlica, el suport d'intel·lectuals de prestigi i, en fi, les pròpies forces armades. Per si poc fos, i a to amb els temps, el manifest que ens interessa recapta per als seus promotors la doble condició de lluitadors pels drets humans i de defensors dels desheretats. Llàstima que, per molts esforços que es facin, el text no encerti a amagar la defensa obscena de privilegis tan imposats com assentats, i la ritual demonització, també a to amb els temps, dels qui dissenteixen, paradoxalment titllats, sovint, de feixistes i totalitaris. Que semblant campanya sigui atiada, en suma, des de mitjans de comunicació i capelletes de la dreta més retrògrada i cavernària diu molt del seu sentit més profund.

Carlos Fernández Liria, Montserrat Galcerán, Pedro Ibarra, Juan Carlos Moreno Cabrera, Arcadi Oliveres, Jaime Pastor, Carlos Taibo

www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article23314