Entrevista a l’activista anarquista alemany Horst Stowasser, impulsor del Projecte A

L’escriptor alemany Horst Stowasswer (*1951), impulsor del Projecte A i llibertari de tota la vida, ha publicat desenes de llibres àcrates, que es distingeixen pel seu estil entretingut I el seu llenguatge estrictament popular. L’últim, titulat “Anarquia!”, va saltar immediatament al número u en el rànquing alemany de llibres de no ficció, tot i tenir més de 500 pàgines.

En el seu penúltim títol,“Anti-Aging für die Anarchie?” (“Li cal a l’anarquisme un tractament antiarrugues?”), presentat a la Fira del Llibre
de Frankfurt, 2007) relata la seva última visita a Barcelona. És un dels responsables de l’arxiu-biblioteca Das AnArchiv.

En aquests moments conjuntamnet amb altres companys i companyes
han iniciat la Fase B del Projecte A, que consisteix en una experiència de
convivència de gent entre 2 i 76 anys en una casa comú.

Per parlar-nos de tot plegat en una sèrie de xerrades i participar en la
Universitat Lliure d’Estiu ens va visitar aquest passat mes de juliol a l'Espai Obert de Barcelona. El dia 23, va fer la xerrada “El Projecte A i la seva Fase B” (amb membres del Projecte A de Neustadt); el dia 24, “Anarquisme i cooperativisme”, amb membres del Projecte A de Neustadt i membres de cooperativas autogestionàries catalanes; i el dia 25, “Anarquisme i municipalisme”, amb membres del Projecte A de Neustadt i amb membres de grups de
debat sobre municipalisme llibertari.

-Poc et puc dir de l’abast, ja que no va
ser ni una organització ni un moviment,
sinó un llibre llançat al món, fa un quart
de segle, per tal que de les seves idees
sen servís qui volgués. Em sembla que
ha inspirat –i continua inspirant– llibertaris
de tot el món.

Això sí, la idea com a tal és molt senzilla:
sortir dels infecunds guetos anarquistes
i tornar a plantar les idees àcrates
un altre cop dins la vida quotidiana.

És a dir:muntar projectes llibertaris pràctics
que puguin presentar alternatives i
donar resposta als problemes reals –tant
nostres com de la gent que ens envolta.
Models actius i accessibles també per a
la gent sense adscripció política. Estructuralment
és el mateix plantejament
que dóna l’anarcosindicalisme clàssic:
una resposta llibertària i radical en el
món laboral mitjançant un sindicat combatiu
però “apolític”, obert no només als
anarquistes sinó per a tot treballador que
vulgui canviar la seva condició.

La nostra idea no va ser la de muntar
un sindicat, sinó adaptar la idea base a
altres camps. El que ens interessava era
reunificar els tres sectors de la vida:
guanyar-se el pa, gaudir de la vida i canviar
la societat. O en altres paraules: el
sector econòmic, el privat i el polític. El
que va sorgir a Neustadt, la ciutat on
visc, va ser una xarxa d’empreses autogestionades,
comunitats de convivència i
iniciatives culturals i polítiques, tot això
amb un fort compromís ecològic. Això
s’anomenavaWespe, que vol dir vespa.

Va començar amb molt d’entusiasme,
vam muntar l’Ökohof, una antiga fàbrica
convertida en un focus de les més diverses
activitats, vem estar presents en
més de dues dotzenes de cases i tallers
en tota la regió, participant-hi fins a 200
adults. Crec, que vem aconseguir molt
impacte en la població i s’hi va apuntar
molta gent nova. No s’ha d’oblidar que
Neustadt és un poble de 50.000 habitants.
Va ser una lluna de mel, que va
durar uns quatre anys.

- Però després vau tenir una crisi. Què
va passar?

-Simplement ens vam barallar, el que
passa sempre. Clar que el projecte va
atreure els anarcopuristes com les mosques
i venien de totes bandes a
instal·lar-se i a criticar. No venien a treballar,
venien a comprovar que estàvem
equivocats. Volien imposar les seves línies
dogmàtiques i al final van aconseguir
rebentar tota l’estructura i apagar
qualsevol sentiment comú. Van muntar
una típica provocació per qüestions del
“political correctness”. Ens vam dividir en
fraccions i la gent que acabava d’entrar
en el món llibertari el va abandonar fastiguejada.
Jo també vaig marxar.

Però el que és interessant és que les
bases del projecte com a tal van sobreviure
a aquesta profunda crisi. Avui en
dia, quinze anys després, la Wespe segueix
existint i també una sèrie d’empreses
i iniciatives. I tot i que el pla polític del
projecte A a Neustadt mai no es va acabar
de desenvolupar com estava previst,
pensem que ara es pot donar aquesta
fase B, encara que sigui amb molt enderreriment.

- Quina vinculació va tenir el projecte
A amb Catalunya i particularment
amb Barcelona?

-Home!, tu potser ho sabràs millor que
jo! Me’n recordo molt bé de les teves visites
a Neustadt a principis dels anys 90.
Va ser en aquella fase de la “lluna de
mel” quan vas venir amb els teus companys
de la cooperativa Món Verd i quan
vam destapar els vins ecològics catalans
que vas portar a la comunitat Malatesta,
quina nostàlgia!

Parlant seriosament: des que el projecte
A es va presentar al 84 a Venècia i
el 86 a Melbourne, va causar molt interès
en el món llibertari de molts països,
però Catalunya es va destacar des del
començament de manera particular. Durant
anys ens van visitar individus, grups
i fins i tot delegacions de col·lectius. No
eren anarcoturistes ni simplement curiosos,
sinó gent seriosa, que realment
–com nosaltres- volia aconseguir alguna
cosa.

I ja que ells també ja havien muntat les
seves botigues i tallers, les seves cooperatives
i col·lectius, ens vam entendre
perfectament, ja que no només ens dedicàvem
a xerrar, sinó que intercanviàvem
experiències concretes. No sé si me’n
recordo de tots, però sé que la gent de
Biciclot i Trèvol, Tralla Records, Món Verd
i el Lokal van establir relacions directes
amb els nostres col·lectius respectius.
Crec que per una temporada força llarga,
l’itinerari Barcelona-Neustadt es va
convertir en un circuit permanent en
ambdues direccions. Vam assistir a
col·loquis, debats i manifestacions a Barcelona
i recordem amb molt afecte les
fantàstiques festes de l’autogestió. Dels
catalans vam aprendre com es fan les figues
amb taronja (i altres coses més serioses),
mentre que nosaltres els ensenyàvem
com es prepara el ‘saumagen’.

Però el que més em va cridar l’atenció
eren les diferències entre un poble com
Neustadt i una metropoli com Barcelona
–sobretot quant a la qualitat de vida i la
problemàtica de l’habitatge.

- Quina imatge et vas endur de la teva
última visita a Barcelona, respecte a
l’anarcosindicalisme actual i les experiències
autogestionàries a Sants?

-L’anarcosindicalisme sempre ha estat –i
serà– fort, quant aconsegueix unir les
dues cares de la seva identitat una mica
esquizofrènica: la “radical” i la “sindical”.
En altres paraules: l’anhel de subvertir la
societat i la tasca gremial, cultural i econòmica
quotidiana –la cara deconstructiva
i constructiva. No és això cap contradicció,
sinó la base de les seves
sinèrgies. És de l’equilibri d’ambdues facetes
que neix el seu poder per plantejar
no només un moviment de defensa i protesta,
sinó el seu potencial per crear una
altre món millor.

A mi el carnet de la CNT me’l va lliurar
la Federica Montseny el 1973 i vaig militar
durant l’Espanya de Franco i entre els
immigrants econòmics d’Alemanya durant
molts anys i sempre amb orgull.
Però el que vaig veure en la meva última
visita a Barcelona quant a la CNT em va
donar una mica de vergonya: baralles,
escissions, acusacions, exclusions mútues
i polèmiques sense aturador entre
ells mateixos, quan al mateix temps els
propis sindicats es van fonent-se com el
gel al sol. He vist una CNT reduïda a un
moviment de protesta i nostàlgia històrica,
i una altra totalment amargada per
aquestes baralles internes, ambdues
sense visions ni estratègies clares sobre
els problemes de la societat moderna.Ni
comparació amb la situació de fa quinze
o vint anys!

Per altra banda, a la CGT he vist moltes
coses interessants i prometedores.
No sóc jo qui hagi d’emetre un judici
sobre si la CGT representa o no la flor i
nata de l’anarcosindicalisme d’avui
–però em dóna la impressió de que
estan buscant alternatives als desafiaments
d’avui en dia amb fantasia i seriositat.
Són experiències que també són
d’interès per a la FAU, organització anarcosindicalista
alemanya, a la qual pertanyo.

La CGT mateixa admet els seus
propis problemes, però com a mínim és
una organització anarcosindicalista que
practica un sindicalisme amb sindicats.
La meva impressió és que a la CGT precisament
li falta aquell element radical,
que s’ha retirat dins de CNT com una
tortuga enfadada en la seva pròpia closca.
Penso, que és necessària una reconciliació
anarcosindicalista general dins
d’una única i gran confederació, com la
que es va donar a Saragossa el 36. Però
bé, de tot això tracta el meu llibre de les
antiarruguetes. Provarem de traduir-lo!

El que més em va agradar, sense
dubte, va ser el que vaig poder veure
dins la Barcelona alternativa.És a dir, els
grups de base, les cooperatives, les
cases ocupades, col·lectius autònoms,
iniciatives de cultura, empreses autogestionàries
i moviments de barri. Allí vaig
veure fet realitat en gran part les idees
del Projecte A quan es refereix a l’intercanvi
d’allò econòmic amb allò polític.

Vida llibertària quotidiana i lluita directa;
gent de totes les edats, capes socials i
afiliacions diverses unides en un anhel
comú: resistir i canviar aquesta societat
per alguna cosa millor, que neix directament
de la seva pròpia cultura diària.
Sense oblidar-se del gaudi, de l’oci i de
l’alegria de viure. Això si que és del meu
paladar àcrata!

El que més alegria em va donar va ser
el barri de Sants, on vaig poder veure
que les utopies que tu i jo i tants d’altres
vam estar incubant en el Projecte A fa 15
anys han fet arrels i han donat llavors. I
això literalment. Estava molt emocionat
quan vaig conèixer la teva filla Milena, ja
gran, portant la seva pròpia cooperativa
amb altres companyes, vivint a Can Vies,
lluitant en el barri i òbviament gaudint de
la seva vida.

Això sí que és el que jo anomeno passar
una idea a la segona generació!

- Parlant de generacions, explica’ns
una mica més sobre la fase B del projecte
A.

-Són dos corrents les que nodreixen
aquesta segona fase. Per una banda, en
els últims anys, s’ha produït el desenvolupament
d’una nova generació de llibertaris,
independentment del que quedava
del Projecte A: gent d’una altra provinença
política, generalment més jove, amb
altres inquietuds i que no han viscut el
desencantament i les frustacions de la
Wespe. En canvi, sempre hi havia relacions
entre totes dues i aquests nous
grups i individus utilitzaven els locals i les
instal·lacions de la Wespe.

L’altre factor és més banal: ens estem
adonant, que els llibertaris també envellim...
Encara que ens sentim joves d’ànim
i encara que no ho volguem: se’ns
planteja –com a tothom- la qüestió de
com viure una vellesa amb dignitat.Conseqüentment,
vam buscar una resposta
llibertària, que per suposat no pot consistir
en separar els vells i aïllar-los en
llars d’avis.

Aquests dos corrents actualment
estan desenvolupant-se, confluint en
tota una sèrie d’activitats i iniciatives, que
al seu temps semblen despertar als vells
pioners del Projecte A.

- Pots concretar el significat polític
d’aquest desenvolupament?

-En el Eilhardshof de cop es torna a cristalitzar
la vella idea del Projecte A, on
conflueixen anarcos de tota la vida amb
gent fins ara totalment apolítica en una
visió llibertària comuna.Gent entre 2 i 76
anys, que no només construeixen un
model de convivència per a tots, sinó
que també es manifesten cap a fora, surten
junts al carrer per a respondre als
nazis, etc. I que realment aconsegueixen
muntar un projecte de no menys de dos
milions i mig d’euros.

El simple fet que s’està aconseguint
aquesta suma de diners de forma solidària
entre molta gent de tota la població i
llibertaris de tot el món, com també les
mobilitzacions contra el G8 a Heiligendamm
i molts altres fets, demostren, que
el moviment llibertari a Alemanya està
qualsevol cosa menys paralitzat i té un
gran potencial. El ressó de la fase B del
Projecte A és sorprenent. I la pujada general
del moviment també ho demostra,
per exemple, el gran interès que està
avui dia reguanyant la literatura anarquista
i els meus llibres, entre altres.

- Et sembla que aquesta pujada és un
fenomen alemany?

-Ho dubto, encara que em falta visió sinòptica.
Per tornar a l’exemple: estem
molt sorpresos quan, fa dos anys, vam
descobrir que les idees del Projecte A no
estaven tan mortes com pensàvem,
quan vam veure a Barcelona el que allà
s’havia desenvolupat i de que entre altres
arrels, s’havia inspirat pel Projecte
A.

- Quina és la situació actual del Projecte
Eilhardshof?

-Hem currat durant tres anys i vam comprar
les cases a l’abril. Ara estan començant
els treballs de reconstrucció i al juliol
els primers pioners es traslladaran a
viure a l’obra. Esperem haver-ho acabat
dins de dos anys més.

Així que al 2010 crec que podrem tornar
a obrir la biblioteca del AnArchiv i els
seus corresponents arxius en la seva
seu definitiva. La idea és establir a Eilhardshof
també una espècie de centre
llibertari internacional, d’investigació,
debat i estratègia anarquista, intentant
fer de pont entre els països de l’est i
l’oest, per impulsar les alternatives llibertàries
en la societat moderna.

Segur, que quan obrim el AnArchiv,
muntarem una festa grossa i comptarem
amb la vostra presència...

- Com s’expliquen totes aquestes forces
solidàries amb el Eilhardshof? A veure si ens dones alguns exemples?

-Per a la gent, les idees llibertàries seguiran
sent una cosa exòtica, mentre ens limitem
a pensaments abstractes, a la
mera protesta o a gestos provocadors de
tipus inconformista. Per tant, la recepta
en si és molt senzilla: només hem de
plasmar les idees en models pràctics, en
alguna cosa concreta i palpable. I si això
es fa en un tema que ens toqui i afecti a
nosaltres mateixos i a tots els altres directament
i de forma viatal, zas!, la gent
reconeix l’atractiu de les nostres solucions.

És llavors quan també començaran
a entusiasmar-se per les idees que
es troben darrere. Els temes poden ser
tant ecològics com sindicals, la cultura o
com el nostre cas a Eilhardshof el plantejament
d’envellir amb dignitat dins una
convivència intergeneracional.

El problema de la vellesa avui dia
afecta centenars de milers de persones i
el dia de demà, milions segons el desenvolupament
demogràfic. Nosaltres simplement
oferim una alternativa llibertària
a les “solucions” de l’estat, de les immobiliàries
i dels grans consorcis cristianosocials.
Les diferències es perceben clarament.
La gent veu que la nostra casa
és propietat col·lectiva, no hi ha caps,
som solidaris, practiquem una democràcia
directa i al final s’adona que el nostre
lema és el suport mutu. Això agrada fins
i tot a les iaies. I si veuen que aquest
model a més a més serveix per a gent
sense diners i que tot allò es pot dir anarquia,
doncs molt bé. O fins i tot més que
això: per a moltes és tota una nova experiència
i comencen literalment a florir i
descobrir un altre món. Avui dia fins i tot
els pares dels joves llibertaris, que sempre
havien rebutjat les idees dels seus
fills, comencen a militar en projectes llibertaris
Però és molt important que no sigui un
xantatge polític. No forcem la gent a ser
feliç ni preguntem per cap confessió política!

- Pot recolzar-se aquest projecte d’alguna
manera?

-És clar que si!. Mitjançant els anomenats
“préstecs directes”, segons el model
dels sindicat de llogaters de Friburgo. És
un sistema que existeix des de fa 20
anys i que és similar a la idea dels famosos
microcrèdits de Muhamad Yunus,
Premio Nobel de la pau al 2006.

Del llibre »Das Projekt A« no existeix
traducció completa ni al català ni al castellà
un resum força complert es troba a :
Bookchin/Liguri/Stowasser – «La Utopía
es Posible», Tupac Ediciones, Buenos
Aires (ISBN 950-9870-01-3) i a Internet:
http://www.quijotelibros.com.ar/anarres/La%20utopia%20es%20posible.pdf

Entrevista publicada al número 99 (juliol 2008) de la revista "Catalunya" editada per la CGT de Catalunya:

www.pangea.org/catalunyacgt/Revista%20Catalunya%20-%2099.pdf

Una altra entrevista realitzada a Horst Stowasswer durant la seva recent visita a Barcelona la podeu veure al web "A las Barricadas":

www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/8246