Una ullada anarquista a la conjuntura llatinoamericana i del govern Lula
La conjuntura llatinoamericana és dura com sempre però no caben alarmismes. És dur des de Brasil apuntalar una possibilitat de cop de tipus oligàrquic en el país o una intervenció directa dels ianquis nord-americans. Els riscos que correm són altres. Els pobles de l'Amèrica Llatina estan empenyent els límits d'aquesta falsa democràcia de mercat, on cada partit que entra ha de repetir tot el que la canalla anterior va encertar. L'imperialisme que opera a Amèrica Llatina avui s'associa als governs que es diuen “d'esquerra” i governen per la dreta.
El clar exemple és que la 4a Flota de la Marina ianqui i la seva política del “Big stick” ("Bastó llarg") segueixen. Volen les nostres reserves d'aigua, l'Amazònia, el patrimoni de la biodiversitat i els hidrominerals. Sufoquen la unitat llatinoamericana, omplint les nostres orelles amb les estupideses de les transnacionals operadores de telecomunicacions per satèl·lit i proveïdors d'internet. Complint el trist paper de bomber de l'Imperi estan Lula i Bachelet. A Xile, el nivell repressiu és major. La concertació opera com a hereva dels Chicago Boys i fins avui prohibeix la majoria de les marxes i actes del carrer!
Si aquests són els bombers, la punta de llança del Comandament Sud dels ianquis està a Colòmbia governada pel narco i paraco Álvaro Uribe i el seu equip de paramilitars. Seguint de prop la narco república està l'actual govern del Perú. Just en el país on va saber l'anarquisme aproximar les arrels indígenes a la lluita obrera urbana, a través de l'obra magistral de González Prada|Manuel González Prada a la wikipedia, el president Alan García, que té en el seu registre nivells repressius absurds en la guerra interna dels '80, busca el Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb Estats Units i Xina.
És precís ressaltar que hi ha resistència, tant dels insurgents com de la lluita popular organitzada, intentant per totes les formes impedir els TLCs i la militarització de la societat en aquests països. Reconeixem que el cas brasiler és el més greu i tractarem d'això més endavant. És important dir que el neoliberalisme no s'en va sortir en alguns països on el poble es va alçar en els últims deu anys i va fer la democràcia de mercat insostenible.
El desafiament d'anar més enllà que les urnes i la votació de tipus burgés és el tema de fons en el Continent. Per al poble paraguaià, és el moment d'avançar l'organització social, tenint en compte la tasca de trencar el TLC i ultrapassar les dolces paraules del bisbe Fernando Lugo amb el subimperi de Brasil. La punta de la lluita està en la zona andina però s'ofereix amb la cristal·lització de líders de tipus carismàtic, la qual cosa quasi sempre genera desorganització de la classe. Els millors exemples de Llatinoamèrica vénen de l'Equador de la CONAIE heroica que va enfonsar tres presidents; de Bolívia del aixecament dels pagesos del Xapara, de les guerres de l'aigua i del Gas; i a Veneçuela del Caracazo i del contra cop d'abril del 2002. En aquests països germans, la dreta i l'imperialisme juguen dur i les esquerres breguen per dos projectes diferenciats. Un d'ells, actualment victoriós, és el d'un govern nacional-popular capitanejat per un Executiu fort. Disputant pam a pam amb els oficialistes, el concepte de Poder Popular es materialitza en barricades, ràdios comunitàries, fàbriques ocupades, economia cooperativista i moviments populars que de tan orgànics poden passar a formar una milícia. Això ja va ocórrer amb la Coordinadora 23 de gener de Caracas i avui, en aquest exacte moment, es dóna en la Bolívia dels Ponxos Vermells.
De comú entre els governs Morales, Chávez i Correa és l'absència d'organismes polítics que expressen un poder a més del carisma dels presidents i el control de l'Estat. Tots es van donar compte del límit de la Reforma Constitucional i dels perills d'una dreta esquàlida a Veneçuela de tipus colpista, aliada de Colòmbia a Equador i feixista en el cas bolivià. Els pobles també van adonant-se que construir institucions polítiques de Poder Popular Permanent és molt més avançat que el recolzar un govern nacionalista. L'últim referèndum a Veneçuela és la prova viva d'això. La temptativa de separació de la Mitja Lluna boliviana, tenint els narcotraficants, latifundistes de la soja i aliats de les empreses brasileres al front, és avui el major risc que corre el procés en la terra de les ràdios mineres i on va militar l'anarquista Líber Forti.
No seran les forces armades d'aquests països les institucions defensores d'un procés de canvi. Al contrari, com tots saben, cap força armada dretana és antiimperialista! Cap govern estatal radicalitza un procés revolucionari! Els pobles dels països germans estan trobant l'alliberament a través d'entitats de base i coordinacions populars. Falten organitzacions específiques d'intenció revolucionària, falta una referència de teoria i organització política, però tenim la certesa que aquesta via és possible i desitjada per les majories de mestissos, pobles originals, negres i treballadors de la serra, altiplà i les costes. Amèrica Llatina va trobar un camí a més del neoliberalisme i no retornarà més per la via de la mort lenta.
Per més força que Lula i el seu govern de polítics de la dictadura i banquers faci, el Continent no patirà dels mals de les polítiques de Brasil. Infeliçment, en el cas brasiler, tenim una agenda marcada pels fets de les transnacionals, els mitjans mentiders i les eleccions de tipus burgés. És veritat, politics i demagogs tenen major capacitat d'absorció de moviments i sectors per aquí. Les organitzacions polítiques amb intenció de canvi profund aposten en el llarg termini i els polítics professionals juguen en l'immediatisme.
És el que succeïx avui a l'Argentina, quan la parella Kirchner es va apoderar del Partit Justicialista, fa aliança amb sectors mafiosos del menemisme i acumula per a si la major part de la generació de piqueters. Quan perd, perd lleig per la seva pròpia estupidesa, com és el cas dels latifundistes de la soja i especuladors del Port. Ni per això el moviment popular va parar de crear noves condicions i sortides per a la lluita real. La Federació d'Organitzacions de Base (FOB) és el millor exemple que és possible una via popular i no peronista. En les províncies argentines, a més del Lock Out dels latifundistes, esclaten lluites directes per la conquista de fàbriques i la dignitat en el territori. És precís entendre que els camins més llargs són els més consistents. I que en tot moment el sistema està posant a prova dirigents i sectors organitzats. Aquesta és una de les funcions de l'organització política anarquista, la de demarcar l'objectiu finalista i l'estratègia permanent en tot moment. Perquè per a nosaltres, els fins són els mitjans, i la forma com arribem a un objectiu és com volem que aquest sigui conquistat.
Aquí, Lula ni tan sols va rebre els familiars de víctimes i desapareguts i no va obrir els arxius de la dictadura. Abans de la crisi de la hipoteques podrides (sub prime), commemorava junt amb Henrique Meirelles (president del Banc Central do Brasil i expresident mundial del BankBoston) i a Collor de Mello (que recolza al seu govern) el fet que el país va ser classificat com “inversió segura” per una agència d'especulació mundial.
No n'hi ha prou amb fer les crítiques correctes. Hem de combatre la descreença i la desconfiança en la base de les classes oprimides després de 23 anys de falsa democràcia a Brasil i traïció de classe. El president ex-metal·lúrgic va cridar que “Mai va ser d'esquerres!”, i no va ser encara. Luiz Inácio és el Lech Walesa dels tròpics. Per tant, la brega dura que la classe obrera, generant el poder del poble, la va donar en la Gdansk dels '80, cal donar-la una altra vegada. Cuidant la ruta, per a evitar una altra traïció més en el sud del món occidental.
Bruno Lima Rocha (politòleg i periodista, militant de Fau-Fag)
Gran Porto Alegre, Rio Grande do Sul, Brasil, octubre de 2008
(blr1907@yahoo.com / www.vermelhoenegro.org/fag|Web de la Federació Anarquista Gautxa)
