L’economia espanyola, al capdavant de què?
Després de desvivir-se per ser convidat a la cimera del G-20, Zapatero va arribar a Washington amb la idea de mostrar la banca espanyola com exemple a seguir. L'autor analitza la fragilitat del sistema espanyol.
En un article recent, el geògraf David Harvey assenyalava a Espanya i al Regne Unit com els dos països europeus que han participat amb major vigor en el cicle immobiliari a escala global que està entrant en crisi. Harvey assenyalava que aquests dos països són els que més se semblen al model de creixement nord-americà. Fins a la seva caiguda, aquest model s'ha basat en un creixement hipertròfic de l'endeutament de famílies i empreses suportat pels preus ficticis dels actius immobiliaris i financers que ha disparat els nivells de consum amb el suport d'una decidida intervenció pública per a sostenir i estimular aquests efectes-riquesa.
El creixement espanyol no només s'ha ajustat a aquest model, sinó que l'ha “perfeccionat”. Mentre en el Regne Unit el boom immobiliari ha consistit en un fort augment dels preus de l'habitatge, a Espanya, a més de la pujada de preus, s'han batut records d'habitatges nous i s'ha procedit a una intensa reestructuració territorial amb la construcció d'infraestructures.
Països ‘reals’ i ‘financers’
Efectivament, durant el període 1997-2007 L'Estat espanyol ha estat un dels països europeus que ha servit de laboratori del que es pot definir com la fase dirigida de la financiarització econòmica. No obstant això, aquestes noves pràctiques polítiques han succeït sota el domini hegemònic dels interessos dels països centrals de la UE, principalment Alemanya i, en menor mesura, França.
Aquests països tenen en les exportacions industrials d'alt contingut tecnològic el seu motor econòmic i, per extensió, el de tota la UE. La complementarietat d'aquests dos models es va basar en l'aparició de nuclis d'alt consum en la perifèria europea, Espanya i Regne Unit, que, sense entrar en competència directa amb les línies centrals de producció, han generat forts pols de demanda per a aquests mateixos sectors centrals, sobretot francesos i alemanys. Aquest fet ha alleujat temporalment els efectes de l'excés de capacitat productiva mundial en la manufactura a causa de l'aferrissada competència a nivell mundial que s'arrossega des de mitjans dels anys ‘70.
A l'aparèixer els primers problemes en el flux de crèdit es va produir una contradicció oberta entre els interessos de l'una i l'altra forma de govern dels processos econòmics, que es va saldar immediatament amb un replegament de la política de tipus d'interès del Banc Central Europeu cap a les posicions dels sectors manufacturers exportadors, representades per Alemanya. Això ha obert un conflicte polític amb els puixants sectors constructors i financers de perifèria hiperfinanciaritzada, amb Espanya i Regne Unit al capdavant, cada vegada més incrustats en unes estructures estatals que han centrat els seus objectius polítics en l'extensió dels interessos d'aquests sectors a regions cada vegada més àmplies de l'espai social a costa d'enormes costos socials i ambientals.
Isidro López, Laboratorio Metropolitano
www.diagonalperiodico.net/spip.php?article6874