Diccionari militant: Seguí, Salvador (1887-1923)

Conegut amb l´apel.latiu del “Noi del Sucre”, pel seu hàbit de menjar-se els terrosos de sucre del servei de café, va néixer en una família de clase obrera, molt pobre. Va arribar a Barcelona als dos anys. Va començar a treballar amb una edat de jove, com aprenent de pintor. Fou un autodidacta , que es va decantar per l´anarcosindicalisme. Molt aviat va sobresortir en el moviment obrer com un excel.lent orador i organitzador.

L´any 1907 es va enfrontar als lerrouxistes (populistes republicans) al míting que havien convocat al Teatre Condal. Quan Emiliano Iglesias va acusar als dirigents anarquistes de col·locar bombes als carrers barcelonins, Seguí va sortir a l´escenari per rebatre aquestes difamacions, produint-se un aldarull de bufetades, cops de puny, cadires trencades, fins que va sonar un tret que va ferir mortalment el lerrouxista Soteras quan colpejava a Seguí. Malgrat l'evidència que estava desarmat i que era el destinatari del tret, Seguí va ser empresonat durant nou mesos fins que es va decretar la seva innocència.

El 1908, es va reunir a Barcelona un Congrés Obrer, que va donar naixement a la Federació Regional Obrera Catalana. Membre de la directiva de Solidaritat Obrera, va participar activament en l'organització de la resistència dels treballadors durant l'anomenada Setmana Tràgica de Barcelona (1909). Nomenat secretari de l'Ateneu Sindicalista, durant els anys de la Primera Guerra Mundial va recórrer tot Espanya donant a conèixer el seu ideari. El 1916 va ser capaç d'acostar les postures de la CNT i del sindicat socialista UGT, que l'agost de 1917 varen convocar conjuntament una reeixida vaga general contra l'alça de les subsistències.

Al congrés de la CNT, reunit a Sants el 1918, va impulsar els sindicats únics, fórmula organitzativa que va enfortir als treballadors en les seves negociacions amb la patronal.

Va destacar en les negociacions de la vaga de la Canadenca, que va tenir lloc entre els mesos de febrer i març de 1919, en una Barcelona ocupada militarment. La seva decisiva intervenció en el míting del 19 de març a la plaça de toros de Les Arenes el va consagrar com a orador i dirigent. Enfrontat a un ambient hostil, tenia una cridòria que anul·lava a tots els oradors, va aconseguir primer que se li escoltés i després argumentar i convèncer la massa assistent de la necessitat de la fi pacífica de la vaga general, considerada com un èxit dels treballadors, perquè s'havia aconseguit la jornada de 8 hores, obtenint la promesa patronal de la propera readmissió dels acomiadats i l'alliberament de tots els presos. La posició dels més radicals volia prosseguir la vaga fins a aconseguir la immediata readmissió de tots els acomiadats i la llibertat dels presos obrers, en mans privades, fins a desembocar en un conflicte violent si no s'atenia a les seves reclamacions.

L'incompliment dels acords per part de la patronal va portar a una nova vaga general, del 24 de març al 7 d'abril, que es va saldar en un fracàs per als treballadors. L'actuació de Seguí va ser durament criticada pels partidaris de mantenir la vaga fins aconseguir tots els objectius proposats.

A finals de l'any 1919, la patronal catalana va declarar un locaut general a la ciutat de Barcelona, ​​utilitzant policia, exèrcit, guàrdia civil, sometent i pistolers a sou de la patronal contra els sindicalistes de la CNT, mentre la classe obrera barcelonina intentava sobreviure a la fam provocada per la manca de salaris.

El 1920 es va consolidar aquesta col·laboració del Govern Civil, Direcció de policia, Federació Patronal i Sindicat del Lliure (format per carlins i mercenaris) per practicar un terrorisme patronal i estatal, que tenia per objectiu l'eliminació física dels sindicalistes i la destrucció de la CNT.

A primers de novembre de 1920 el general Severiano Martínez Anido va ser nomenat Governador i el general Miguel Arlegui Cap de Policia.

El 30 de novembre de 1920, el mateix dia de l'assassinat de Francesc Layret, Seguí va ser deportat, juntament amb nombrosos cenetistes, al castell de la Mola, a Maó (Menorca), on va romandre empresonat durant molts mesos.

Després del seu alliberament, l'abril de 1922, va signar al costat de Pestaña, Peiró i Viadiu una "declaració política", que defensava la funció política dels sindicats, encara que sempre al marge dels partits tradicionals i del parlamentarisme.

Va morir assassinat per pistolers a sou de la patronal el 10 de març de 1923, al carrer de la Cadena de Barcelona, mentre passejava amb el cenetista Francesc Comas Pagès (àlies "perones"), que va resultar mortalment ferit. Seguí va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. El seu assassinat va radicalitzar a la CNT i encegar qualsevol possibilitat d'implantació a Catalunya d'un sindicalisme integrador o socialdemòcrata.

* Article publicat al núm. 151 de la revista Catalunya.