No ens poseu a tots al mateix sac

Resulta alarmant la lectura i anàlisi minuciosa dels diversos baròmetres i estudis d'opinió que, periòdicament, arriben al nostre coneixement, tant dóna que ho elabori el CIS com Metroscopia o qualsevol altra empresa que realitzi enquestes, sondejos, estudis d'opinió, investigació de mercats,… el resultat s'assembla massa: “els sindicats” són una de les institucions pitjor valorada, participant d'aquest trist privilegi amb partits polítics i govern. Per contra, el moviment 15M segueix comptant amb amplis suports de la ciutadania a 2 anys de la seva aparició i continuen irradiant simpatia i confiança a 6 de cada 10 espanyols o com el 78% opina que tenen raó en el que diuen i pel que protesten, mostrant el seu ascendent significativament entre el 69% dels joves i el 53% de la gent gran.

Alguna cosa no estarem fent bé perquè l'entorn tingui aquesta percepció o, potser sigui que, els entrevistats no fan distinció i col·loquen en el mateix sac a totes les organitzacions. A tot el món li agrada sortir maco en la foto i ens importunem al conèixer la veritat i la rebutgem. Resultat, ens contraria aquesta imatge que els altres poden tenir de nosaltres, potser fruit de la nostra incapacitat de convicció o de la desconfiança que suscitem.

No obstant això, sense fer massa soroll, gairebé a la callada, les nostres representacions en nombroses empreses, petites, mitjanes, grans, multinacionals,… que més dóna la grandària i la procedència, aguanten estoicament les agressions dels empresaris, com no podia ser d'altra manera, molt menys en l'actual crisi que no hem creat, però, en massa ocasions, també es veuen violentats per l'assetjament dels “sindicats”, aquest bisindicalisme institucionalitzat causant per una banda important de la deterioració sociolaboral que els assalariats venim sofrint, essencialment des que van oblidar que la seva obligació i raó d'ésser és la defensa dels drets dels treballadors.

El desencantament amb l'activitat dels sindicats entre la classe treballadora és evident i irrefutable, massa decepcions, actuacions injustificades, acceptació sense oposició de les propostes empresarials, lluites que s'acaben abans d'arribar als objectius, exclusiva protecció afavorint als seus afiliats, corrupció sindical,…

Per aquest motiu, no és just ni de rebut que se'ns fiqui en el mateix sac als uns i els altres, o que, només siguem notícia quan es desencadenen altercats. Però alguna cosa està fallant, en alguna cosa ens estarem equivocant, alguna cosa hauríem de fer referent a això per a invertir aquesta imatge desfigurada de la nostra existència.
Com hem repetit en anteriors ocasions, sí es pot, únicament falla la voluntat, podem i volem ser el referent de la majoria dels treballadors i treballadores actius, desocupats i desocupades, estudiantes, pensionistes,… persones que defensen alts ideals i que no es deixen entabanar pels cants de sirena.

Per tot això, convido que expandiu la idea, traslladeu les vostres justes lluites, que no oculteu la vostra afiliació, que convideu al vostre entorn a incorporar-se decididament a aquest el nostre Sindicat, un dels pocs bastions que queden i que sabria ser capaç d'enfrontar-se al sistema si comptés amb el suport decidit de la societat, en definitiva, recuperar el que vam ser en un passat no massa llunyà, una organització de masses que va tenir la capacitat i voluntat d'aportar un model de gestionar la societat i dels resultats de la qual hem d'aprendre.

És hora de que ens coneguin millor, al cap i a la fi som gent com ells, que no romanguin de braços creuats davant aquesta estafa ja que una altra forma de fer sindicalisme és possible.

* Pepe Berlanga és militant del sindicat de Banca de CGT Barcelona. Article publicat al núm. 151 de la revista Catalunya.