Viure sense llar. Causa i conseqüència de l’exclusió social

Rodamón, transeünt o vagabund, son paraules que tradicionalment s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva, traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap de les dues vies essencials per a construir un estil de vida acceptat i coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge. La línia que separa la gent sense llar del conjunt de la ciutadania és una frontera imaginària feta de prejudicis i fonamentada en la idea que quedar-se al carrer és impossible per una “persona normal”, i que el que hi va a parar té problemes amb l’alcohol, les drogues o ha portat una mala vida.

Més enllà de les etiquetes

Cal apropar-se a la realitat quotidiana de qui pateix el carrer amb ganes de veure més enllà de les idees preconcebudes per descobrir la diversitat que s’amaga darrera de les etiquetes. Els camins que han seguit les persones sense llar per arribar a la situació en que es troben són molt diversos. I viure al carrer és alhora una conseqüència de l’exclusió social però també n’és causa.

No es tracta només de no tenir un lloc per dormir. Viure sense llar significa no disposar d’un espai on guardar les pròpies pertinences, on desenvolupar les relacions personals i íntimes, on descansar amb certa sensació de seguretat. És viure amb una sensació constant de provisionalitat, sense generar relacions socials estables, sense rutines, sense adreça i amb molt poques possibilitats de reconstruir una xarxa de suport i de solidaritat.

Una realitat agreujada per la crisi

La barrera imaginària entre la població “normalitzada” i les persones sense llar ha facilitat que tradicionalment es desvinculés el sensellarisme dels problemes d’accés a l’habitatge. A la societat de l’abundància i del crèdit era difícil transmetre que s’estava produint una extensió dels riscos davant de les situacions de pobresa i, per descomptat, era gairebé impossible que la “ciutadania de bé” acceptés la idea de que el risc de quedar-se sense llar s’estava estenent a capes cada cop més àmplies de la població. L’explosió de la crisi de les hipoteques i la successió d’execucions hipotecàries i desnonaments ha trencat amb la sensació d’invulnerabilitat davant l’exclusió residencial de bona part de l’opinió pública.

La situació encarnada per les persones que pernocten a l’espai públic requereix la fallida de molts més elements de protecció social que el propi accés a l’habitatge i és cert que una família que pateix un desnonament no té perquè esdevenir sense llar de manera immediata, però l’empobriment generalitzat de la població i les tensions socials que s’acumulen a les llars i les xarxes familiars i de suport, estan contribuint a un increment constant de les persones que necessiten ajuda per no trobar-se dormint en un portal o en un caixer automàtic.

L’exclusió de l’habitatge no és un fenomen nou ni té el seu origen en l’anomenada “crisi de les hipoteques”. A Catalunya, l’accés a l’habitatge va esdevenir un privilegi fora de l’abast d’una part important de la població molt abans de l’esclat de la crisi. L’any 2006, el relator especial de les Nacions Unides sobre el Dret a un Habitatge Adequat, Miloon Kothari, va visitar l’Espanyol i va emetre un informe en el que arribava a la conclusió que el dreta a l’habitatge havia estat vulnerat sistemàticament amb la col·laboració i connivència de les Administracions Públiques. Com expliquen Ada Colau i Adrià Alemany a Vides Hipotecades, l’informe del relator denunciava de forma explícita la mercantilització extrema a la que s’havia sotmès el parc d’habitatge estatal.

Sense habitatge digne

Un accés al crèdit hipotecari extremadament fàcil i unes polítiques públiques (com l’aplicació de la “Ley de Arrendamientos Urbanos”) que potenciaven el mercat d’habitatges de compra i convertien el lloguer en una opció insegura i poc rentable generava rellevants problemes d’accés. Les capes de població amb menys ingressos no podien plantejar-se fer front a les exigències d’una hipoteca per moltes facilitats que oferissin les entitats bancàries. Entre aquests grups socials estaven molts i moltes joves que ja patien en la seva pròpia trajectòria personal el deteriorament de les condicions laborals i persones adultes amb itineraris laborals inestables o en situacions de desocupació recurrents. Entre aquests segons, les dificultats per estabilitzar la seva situació residencial s’afegia a altres factors d’exclusió social i incrementava el risc de trobar-se sense llar. Si al 1997, les llars que contreien un deute hipotecari dedicaven un 37,6% dels seus ingressos a satisfer les quotes de la hipoteca, el 2007 la proporció s’havia incrementat al 51,2%

L’any 2008, l’informe “Itineraris i factors d’exclusio social”, impulsat per la Síndica de Greuges de Barcelona va analitzar les trajectòries personals cap a l’exclusió social de més de 300 persones de ciutat. La investigació evidenciava que les persones que patien formes severes d’exclusió social s’havien trobat constants barreres per a l’accés a un habitatge digne durant la seva vida degut a la seva escasa capacitat financera i a no disposar de suport o de patrimoni familiar per accedir a una propietat immobiliària. Si la pobresa pot portar a una persona a no accedir a un habitatge, no poder tenir una llar en condicions pot condemnar-la a l’exclusió més severa.

Un 50% més de persones sense sostre

Segons l’informe publicat a finals de juny per la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona, la nit de l’11 al 12 de març de 2013 s’estima que dormien als carrers de la ciutat unes 870 persones, un 47% més que l’any 2008. En assentaments i estructures precàries, el que en altres temps havíem anomenat barraques, l’estimació era de 595 persones, bona part de les quals sobreviuen en naus industrials abandonades del Poblenou, recuperant i venent ferralla. En els recursos de les entitats socials i de l’Ajuntament dormiren aquella nit 1.468 persones, un 23% més que el 12 de març de 2008.

Per fer front a aquest increment, les entitats socials i l’Ajuntament han incrementat les places disponibles en recursos residencials. A nivell municipal, a més, existeix una xarxa d’atenció que aposta per la qualitat i per la diversitat de modalitats d’atenció a les persones sense llar. Però l’exclusió residencial és un problema que requereix intervencions que superen l’àmbit municipal. Si bé el nostre sistema de serveis socials deixa en mans de l’administració municipal gairebé totes les competències en matèria de serveis a les persones, les polítiques d’atenció a les persones sense llar sobrepassen molts cops l’àmbit administratiu i geogràfic municipal. Factors clau per comprendre les situacions d’exclusió que viuen les persones sense llar es troben en les polítiques migratòries, el disseny de les prestacions no contributives de la seguretat social, els serveis sanitaris, o la regulació del mercat de l’habitatge.

Una realitat amb cares noves

Les anomenades “polítiques d’austeritat” i la conseqüent retirada o reducció d’ajudes i subsidis a la població més vulnerable, la rèmora d’unes nefastes polítiques d’habitatge i una recessió a la que encara queda molt recorregut per davant, fan preveure un constant fluxe de noves persones que s’hauran d’enfrontar al sensellarisme. Al mateix temps, les perspectives de sortida del sensellarisme i l'exclusió es compliquen sense accés a rendes del treball i sense ajudes ni rendes mínimes.

En la trajectòria cap a la situació de sense llar cada cop prenen més importància els problemes econòmics i la incapacitat de fer front al pagament de l’habitatge. Aquest fet i les experiències europees recomanen repensar el plantejament dels processos d’inclusió social. La realitat diversa de les persones sense llar requereix diversitat en les aproximacions socials i educatives. Quan la necessitat més important d’una persona és l’habitatge, s’han de cercar mecanismes que posin per davant d’altres intervencions facilitar-li un lloc per viure i per reconstruir la seva vida social amb uns mínims de privacitat i autonomia.

* Albert Sales i Campos. Professor de Sociologia i de Criminologia a la UPF i la UdG. Publicat originalment al Setmanari La Directa, número 324.

http://albertsales.wordpress.com/2013/07/10/viure-sense-llar-causa-i-consequencia-dexclusio-social/#more-1968