Pot o ha de fer el sindicalisme una ruptura amb la lògica del progrés?

“El sindicalisme no qüestiona el model, participa de la lògica productivista i desarrollista com condició del benefici, el qual al seu torn determina la condició de l'ocupació i sustenta un discurs “lògic racional”: un model de desenvolupament sostenible”

El sindicalisme, com part i actor en la construcció de les relacions socials -no només en les de producció i reproducció- assumeix el pensament racionalista i assumeix la lògica del progrés, és a dir, aquesta lògica del desenvolupament sense fi, basat en la utopia de que “el futur sempre serà necessàriament millor”.

L'increment del benefici empresarial o la taxa de benefici del capital en cada període històric d'acumulació, s'ha convertit en la condició del creixement econòmic, doncs avui existeix consens social molt ampli (empresaris, agents socials, institucions polítiques) sobre que s'ha d'invertir en polítiques que afavoreixin la competitivitat.

La competitivitat en una economia tan globalitzada i absolutament financiaritzada, ho “sosté tot”: deslocalitzacions de capitals, regulacions d'ocupació, treball cada vegada més indecent per a milions i milions de persones, exèrcit de mà d'obra en reserva i no utilitzada cada vegada més nombrós, saqueig a través de l'apropiació (patents) dels recursos essencials per a la vida, terra, llavors, energia, absències de drets humans en totes les seves relacions.

El problema és d'origen, doncs els conflictes es generen i es gestionen dintre dels límits del primigeni objectiu del capital, que no és altre que perpetuar-se, així hagi de mutar “cent vegades”, com de fet ho ha fet al llarg de la seva història.

El triomf del mercat i de la lògica econòmica liberalitzadora condueix a la racionalitat, i en conseqüència la “utopia del progrés”, es materialitza. És com un somni, que igual que el “paradís cristià” al final d'una vida d'acord amb els designis de “déu”, apareixerà en cada persona.

El petit problema de seguir aquesta “litúrgia de la racionalitat” és que ens ha conduït al “salvi's qui pugui”, perquè “el mercat genera els mecanismes suficients perquè cada persona, perseguint els seus interessos egoistes, aconsegueixi la sociabilitat, és a dir el bé públic.” (A. Smith).

La barbàrie és que desapareix la societat, la relació social i, clar, la bipolarització d'aquesta societat entre rics i pobres, inclosos i exclosos, creix a un ritme exponencial fent desaparèixer el matalàs amortidor de la denominada en els països rics la “propietat social o Estat de Benestar”, arrossegant amb si a tota aquesta “classe mitja de propietaris”. Les fractures i les desigualtats, així com les vertebracions, són una conseqüència, no la causa del problema.

El problema, a més, és que creix, al uníson amb les desigualtats, l'imaginari de la por, la inseguretat, les víctimes es converteixen en botxins, i la lluita és entre els de baix per negar-se a no seguir en els espais socials, econòmics i polítics dels inclosos, al despertar del “somni del progrés”.

La ruptura del “somni del somni del progrés”, almenys ens ha situat en “el fer” o l'haver “de fer” i hem d'admetre que no es tracta només de qüestionar les externalitats (desenvolupament desigual, desigualtats socials, canvi climàtic, autoritarisme, etc.), com tampoc es tracta només, de situar el conflicte en la distribució, és a dir, el problema “etern” del sindicalisme del repartiment de la riquesa, i així succeeix quan el conflicte aborda només el tema del salari, del repartiment del pastís.

Els nostres límits polítics ens vénen imposats perquè coparticipem en l'expropiació de recursos, maneres de viure, maneres relacionals, quan no qüestionem global i estratègicament que, per exemple, els models de consum i els models monetaris (per exemple l'endeutament) que ens permeten aquest consum, han de deixar de basar-se en la lògica de la competència per a arrelar-se en la de cooperació.

Clar que arribats a aquest moment sorgeix la pregunta crucial, si deixem de competir i decidim models cooperatius i de solidaritat, el sistema es paralitza i es qüestiona en si mateix, doncs els fluxos comercials sobretot els financers, els intercanvis, ja no han de realitzar-se a nivells “globals” (cicles llargs) i ens endinsem en el camí de la “dis-topia”, i l'ésser humà (també a aquesta categoria pertanyem les persones sindicalistes) ha d'enfrontar-se amb la seva autonomia i fer-la valer cooperativament amb la resta d'"autonomies" en sentit polític i enfrontar les mateixes al “poder, al comandament”.

Descobrir que el mercat capitalista és una gran estafa, és un pas previ i absolutament necessari per a situar-nos en l'obligació poli-ètica de relacionar-nos social, laboral i políticament d'altres maneres. I en aquest moment i només en aquest moment, s'obre la possibilitat de fer altre món i deixarem de plorar… que ho fem molt bé.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d'Estudis de la CGT. Article publicat al núm. 264 del Rojo y Negro.