Els suïcidis: pandèmia de salut pública

Un milió de suïcidis cada any al món. 3000 suïcidis al dia. Un suïcidi cada 40 segons, sovint amb rerefons socioeconòmic.

Símptomes que s'associen a pensaments suïcidis neixen amb la depressió, la desesperança, la incapacitat per a continuar la vida quotidiana, sentiments de soledat, manca de vincles socials, patiment i dolor interminables per la malaltia física, pensar que la mort és mes desitjable que la vida... molts d'aquests símptomes s'han multiplicat per la situació socioeconòmica d'atur estructural, manca de perspectives de futur i creixent exclusió social.

I la població ocupada, pateix efectes similars, angoixes i ansietats per la por a perdre la feina, que comporten creixents malalties mentals, derivades de l'àmbit laboral, no reconegudes com a malalties professionals. En els casos més extrems, poden derivar en suïcidi. Cal recordar que el Tribunal Suprem ja ha dictat sentència on reconeix com accident laboral el suïcidi al seu propi domicili.

Segons dades de l'OMS, cada any se suïciden gairebé un milió de persones, el que suposa una taxa de mortalitat "global" de 16 per 100 000, o una mort cada 40 segons.
En els últims 45 anys les taxes de suïcidi han augmentat en un 60% a nivell mundial. El suïcidi és una de les tres primeres causes de defunció entre les persones de 15 a 44 anys en alguns països, i la segona causa en el grup de 10 a 24 anys, i aquestes xifres no inclouen les temptatives de suïcidi, que són fins a 20 vegades més freqüents que els casos de suïcidi consumat.

S'estima que a nivell mundial el suïcidi va suposar el 1,8% de la càrrega global de mortalitat el 1998, i que el 2020 representarà el 2,4% als països amb economies de mercat. Encara que tradicionalment les majors taxes de suïcidi s'han registrat entre els homes d'edat avançada, les taxes entre els joves han anat en augment fins al punt que ara aquests són el grup de major risc en un terç dels països, tant al món desenvolupat com als països en desenvolupament.

Els trastorns mentals (especialment la depressió i els trastorns per consum d'alcohol) són un important factor de risc de suïcidi a Europa i Amèrica del Nord, en els països asiàtics, però té especial importància la conducta impulsiva. El suïcidi és un problema complex, en què intervenen factors psicològics, socials, biològics, culturals, ambientals i sovint de naturalesa socioeconòmica.

És evident que la prevenció del suïcidi requereix també la intervenció de sectors diferents del de la salut i exigeix un enfocament innovador, integral i multisectorial, amb la participació tant del sector de la salut com d'altres sectors, com ara els de l'educació, el món laboral, la justícia, el dret, la política i els mitjans de comunicació.
De fet s'ha institucionalitzat el 10 de setembre, el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, per tal de conscienciar d'aquesta pandèmia global, i es fomenten a tot el món compromisos i mesures pràctiques per prevenir els suïcidis. Cada dia hi ha de mitjana gairebé 3000 persones que posen fi a la seva vida, i almenys 20 persones intenten suïcidar-se per cadascuna que ho aconsegueix.

Una guerra de destrucció massiva silenciosa, i massa sovint silenciada, que ens hauria de fer reflexionar dels valors d'ajuda mútua, del treball comunitari i les condicions d'economia de mercat que impulsen l'exclusió social, i en darrer terme, poden induir també al suïcidi.

Tenim exemples recents en els moviments socials com la Plataforma d'Afectats de les Hipoteques, on l'aïllament individual n'evita el risc de suïcidi en determinats casos pel treball d'empoderament social dirigit a la lluita de la PAH pel dret a un habitatge digne, o els treballs comunitaris de grups d'afectats per addiccions com l'alcohol, el joc, les drogodependències, etc. Sovint són fugides endavant, quan el que assenyalen és un problema estructural de model de societat, es digui BCN World, es digui consumisme compulsiu, on el model d'economia de mercat imposa unes normes d'exclusió social a qui no té capacitat econòmica de consum, que cada cop deixa més persones s'aboquin a buscar respostes de fugida ràpida, que provoquen ludopaties i danys psicosocials que deriven en trastorns mentals i de comportament, que agreuja l'aïllament social i posterior exclusió social.

Fins i tot ja es quantifica que els problemes de salut mental poden representar el 4% del PIB d'un país, i la depressió es podria convertir el 2020 en la segona causa de discapacitat al món. Inclús a Catalunya, la Federació Catalana d'Associacions de Familiars i Persones amb Problemes de Salut Mental ha volgut reclamar a l'administració que no disminueixi els recursos destinats a aquest àmbit, ja que ha xifrat en 156 milions d'euros el cost directe que té la depressió a Catalunya, i 580 milions d'euros el cost indirecte d'aquesta malaltia, amb el perill que es retiri els recursos que treballen les problemàtiques de salut mental a Catalunya. I aquí el conseller Boí Ruiz hi té una responsabilitat directa. Cal la millora de la detecció a l'atenció primària, per exemple, pot ser una bona eina per fer-hi front, amb recursos humans i econòmics.

A Catalunya des del 2007, a l'inici de la crisi, els suïcidis no han parat de créixer, fins al punt que en el col·lectiu d'homes d'entre 30 i 44 anys, aquesta és la primera causa de mort i la segona en la franja de 15 a 29 anys .

Les darreres dades a Catalunya són escruixidores: el 2011 van suïcidar-se 478 persones (355 homes i 123 dones). A l'Estat espanyol es van suïcidar-se ni més ni menys que 3.180 persones el 2011.

Una pandèmia social, que supera l'accidentalitat de trànsit, que cal fer surar en el debat públic, que és un problema de salut pública de primer ordre, que té efectes colaterals en l'entorn familiar i social prou devastadors, i com a societat ens hauria de fer reflexionar i actuar des dels poders públics i des de la societat civil, perquè del dret a viure en dignitat, ningú en quedi exclòs i evitem més suïcidis innecessaris.

En un futur no molt llunyà, caldrà que la Cort Penal Internacional, com ja va utilitzar durant els Judicis de Nuremberg (1945 al 1949), ampliï com a crim contra la humanitat els actes d'assassinat massiu en els danys de lesa humanitat, els suïcidis d´arrel socioeconòmic com atemptat contra la humanitat. I l'austericidi social de les retallades té responsables amb noms i cognoms de sobres coneguts, perquè siguin els primers encausats i fer que la por canviï de bàndol.

* Moisès Rial és Secretari de Comunicació CGT Catalunya. Article publicat al núm.152 de la revista Catalunya.