Casal Tramuntana: l’estratègia del camaleó
Inspirat en la feixista Casa Pound italiana, el gener de 2012 obria al carrer Independència de Barcelona el Casal Tramuntana. Des d’aleshores ha quedat més que demostrada la simpatia neonazi d’alguns dels seus membres destacats. La seva estratègia, però, passa per camuflar-se i amb un llenguatge amable i contundent alhora contactar amb la resta de l’espanyolisme.
Ultres i neonazis van tornar a celebrar el dia de la Hispanitat, el 12 d'octubre, a la plaça de Catalunya de Barcelona. A diferència de l'acte de l'any passat, on les àguiles de Sant Joan, les creus cèltiques i l'estètica neonazi es van fer ostensibles des del minut zero, enguany, espais com el Casal Tramuntana (ubicat al barri del Clot), Plataforma per Catalunya o, fins i tot, la llibreria neonazi Europa (ubicada al barri de Gràcia), han optat per una estratègia més subtil: camuflar-se.
La plataforma organitzadora, Som Catalunya, somos España, havia anunciat que no permetria que s'hi lluïssin símbols feixistes, però no va barra el pas a grups neofeixistes, que, en un escenari on l'espanyolisme era present de forma transversal, van veure una oportunitat única per atraure simpatitzants de classe mitjana conservadora o de barris obrers de la perifèria. Així doncs, un manifestant del 12-O podia entrar a la plaça i comprar qualsevol llibre de Blas Piñar o pamflets revisionistes de la Guerra Civil Espanyola o l'Alemanya nazi a la parada de la llibreria Europa i, més endavant, rebre un full volant d'un militant del Casal Tramuntana que el convidava a unir-se a la "resistència" i a estar en "primera línia de combat contra el separatisme". A posteriori, es podia fer una fotografia amb el seu líder polític preferit: Alicia Sánchez Camacho (PP), Albert Rivera (Ciutadans) i... Josep Anglada. El líder de la xenòfoba PxC es va fer un fart d'anar amunt i avall de la plaça davant l'expectació de les assistents, que primer preguntaven qui era i, després, s'hi fotografiaven amb pressa. Els ultres, doncs, hi eren, però els símbols preconstitucionals i neonazis van ser testimonials, si bé la major ales duien impresos a les samarretes o els complements.
El focus mediàtic posterior al 12 d'octubre es va centrar en el debat sobre l'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol i va deixar de banda la presència de la ultradreta en actes d'aquesta mena; i, si els ha donat importància, ha posat el focus en una ultradreta anquilosada en una simbologia i una estètica més agressiva, que enguany va tenir com a referent la plataforma de partits d'ultradreta que va organitzar i perpetrar l'atac contra la seu de la Generalitat a Madrid l'11 de setembre: España en Marcha.
Lluny del focus, però, van quedar realitats com el Casal Tramuntana, que enguany ha demostrat un creixement important respecte a l'any anterior. A la plaça de Catalunya, a banda d'un desplegament de mitjans considerable, el bloc del Tramuntana va aconseguir atreure prop de dues-centes persones mentre que l'any anterior amb prou feines van reunir una trentena de simpatitzants. Ells mateixos se'n complauen i, en un comunicat de valoració del 12 d'octubre, asseguren que són "l'associació que ha treballat més per aconseguir l'èxit" de la mobilització, amb una campanya de difusió que va començar el 30 de setembre als afores del camp de l'Espanyol i va continuar cada dia amb la penjada de cartells arreu de l'àrea metropolitana de Barcelona (de Pedralbes a Sant Adrià de Besòs) i el repartiment de fulls volants a estacions de tren i universitats. "És del tot admirable el treball de propaganda i difusió que hem fet durant les setmanes prèvies a l'esdeveniment", conclouen els membres del casal, que va enlairar un zepelí gegant a la plaça de Catalunya amb el lema "Catalunya resisteix al separatisme", fet que va acaparar l'atenció dels mitjans de comunicació, que frisaven per obtenir la millor imatge aèria.
Preocupació d'UCFR
El 12 d'octubre, la manifestació que van fer el centenar de membres del Tramuntana des de la seva seu, al número 333 del carrer Independència, fins a l'estació de metro de Sant Pau-Dos de Maig, va ser acollida amb incomoditat pel veïnat. Des dels balcons es van deixar sentir força xiulets i insults contra el grup de manifestants i, al seu pas, la cercavila generava cares de por i de preocupació entre les vianants.
El nucli d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) al Clot ha dut a terme campanyes informatives entre el veïnat de la zona i ha convocat diverses mobilitzacions contra la presència de l'espai feixista al barri, però sempre topa amb dos murs que, fina ara, s'havien mostrat infranquejables. El primer és l'estratègia de reclutament del Casal Tramuntana, que se centra en el boca a boca i les xarxes socials més que en un treball amb el veïnat. El segon -i principal escull- ha estat la passivitat aparent de l'Ajuntament davant la manca de llicència d'activitat del Casal per fer-hi activitats.
Des d'UCFR del Clot s'assegura que no paren d'assistir a consells de barri i plens de districte per exigir el tancament del centre i assenyalen el regidor del districte Eduard Freixedes i el conseller tècnic Joan Cambronero (els dos de CiU) com a responsables de que encara segueixi obert. Per contra, fonts municipals han declarat a la Directa que la Guàrdia Urbana hi està a sobre. Les fonts asseguren que sobre el Casal pesa una ordre de cessament d'activitat. Fins ara no s'havia detectat cap activitat publicitària fins que, el 10 d'octubre, el Casal va convocar un esmorzar popular pel matí del 12 d'octubre a través de la seva pàgina de facebook. Arran d'això, una dotació de Guàrdia Urbana va fer una inspecció i va aixecar acta d'uns fets que ara estan en mans dels serveis jurídics del consistori barceloní, i que podrien acabar en darrer terme amb el precinte del local.
Des d'UCFR reconeixen una certa impotència per no saber com atacar d'arrel la presència del casal al barri: "No acabem de trobar les estratègies per aturar això", asseguren, al mateix temps que insisteixen que les entitats del barri i els partits polítics de l'oposició hi estan en contra. El proper acte de rebuig serà una cercavila que partirà del carrer Sèneca (on hi ha la llibreria Europa) i acabarà prop del Casal Tramuntana el 9 de novembre, amb motiu del Dia Internacional contra el feixisme. "Continuarem fent accions i pedagogia per desemmascarar-los: aquesta gent són nazis i la gent ho ha de saber", conclouen.
Joventut solidària?
Inaugurat a principis de 2012, el Casal Tramuntana va ser impulsat pel regidor de PxC a L'Hospitalet de Llobregat Alberto Sánchez. Paral·lelament, a Castelló de la Plana, impulsat per Democracia Nacional entre d'altres, apareixia el Proyecto Impulso, un espai amb objectius similars als del Tramuntana: amagar les seves vinculacions amb el feixisme a través d'activitats de caràcter activista, solidari, cultural o esportiu. Això sí, sempre dirigides únicament a la població autòctona. Als seus estatuts, Impulso declara que l'objectiu de l'associació és "millorar les condicions socials dels més desafavorits, fomentar la solidaritat i el respecte entre distints estrats socials i despertar consciència cívica entre els ciutadans".
La mateixa màscara que el Casal Tramuntana, que es defineix com "l'entitat de la joventut patriòtica, combativa, alegre, compromesa, solidària i creativa" i camufla el discurs de l'odi sota una aparença de moviment crític. Així, les campanyes de recollida de taps d'ampolla, aliments o joguines per ajudar els sectors socials més desfavorits, els concursos gastronòmics i les sortides a la muntanya s'ajunten en un mateix paquet amb el "compromís amb Espanya i Catalunya" i les "campanyes de preservació de la nostra identitat".
La dissimulació, però, es va esquerdar des del primer moment. A l'acte d'inauguració, el Tramuntana hi va convidar els seus referents: Gianluca Ianone, Gabriele Adolfini i el que, segons algunes fonts, és el veritable impulsor del Casal, el responsable de relacions internacionals de PxC Enrique Ravello.
Ianone és l'impulsor de la Casa Pound italiana, mirall pels fundadors del Tramuntana. Inspirada en el feixisme del tercer mil·leni, aquell que no fa referència explícita a líders feixistes com Hitler o Mussolini, però s'oposa a la "veritat dels guanyadors" de la Segona Guerra Mundial. Una mescla de racisme, presència als carrers i discurs social que ha servit perquè la Casa Pound hagi aconseguit reclutar 5000 membres i obrir 50 seus arreu d'Itàlia. Entre les seves activitats trobem l'ocupació i rehabilitació de cases per a famílies necessitades,s empre, però, passades pel sedàs racista. Rere centres com aquest, però, ja s'han descobert vincles amb la violència. És el cas de Gianluca Casseri, escriptor vinculat a la Casa Pound, que va matar dues persones d'origen senegalès a Florència el desembre de 2011.
L'altre referent no és menys violent. Adolfini va ser el fundador del grup de Guàrdia d'Honor de Mussolini i va participar, com a militant de Nuclei Armati Rivoluzionari, a l'atemptat contra l'estació de tren de Bolonya que va acabar amb la vida de 85 persones l'any 1985.
De moment, el Casal Tramuntana compta amb una única seu i prop d'un centenar de membres. En fase de creixement i estructuració, l'espai encara no s'ha vist implicat directament en cap cas de violència racista, però els seus referents, les arrels ideològiques i els antecedents de les persones que l'integren deixen clar que no ens trobem davant d'un espai inofensiu.
El Moviment Patriòtic Català
Alguns dels membres principals del Casal Tramuntana es reconeixen hereus del Moviment Patriòtic Català (MPC), un espai que va recollir el testimoni, als anys 90, del grup terrorista Milícia Catalana. L'MPC exaltava la simbologia i la història catalana, concebuda en tot moment com a part de la identitat i l'ideari nacionalista espanyol. Que se'n senten hereus ho van demostrar el febrer d'enguany, quan un seguici del casal va visitar -com feia anualment la militància de l'MPC- el panteó dels soldats catalans morts en combat a la Guerra de Cuba del cementiri de Les Corts. L'MPC, però, tenia un costat més fosc. Membres de l'Associació Timbaler del Bruc, creada en el si del Moviment, van quedar ferits quan els va explotar una bomba que col·locaven a les Cotxeres de Sants, on Fermín Muguruza feia un concert en suport als presos i les preses polítiques basques. El currículum violent de Milícia Catalana encara és més extens i inclou la col·locació d'artefactes a clíniques on es practicaven avortaments, locals d'ambient LGTB o locals de l'Esquerra Independentista.
La bona salut del Tramuntana, organització estrella del nou feixisme català, esdevé més evident encara quan contrasta amb el magre poder de convocatòria que va poder exhibir a Barcelona la España en Marcha. Després de setmanes d'acaparar l'interès mediàtic - i generar alarma- arran de l'atac que alguns ultres enquadrats en aquesta plataforma van protagonitzar durant la Diada a la seu de la Generalitat a Madrid, l'acte netament nostàlgic i carregat de parafernàlia indissimuladament ultra i neonazi a Montjuic no va atreure gaire més gent que altres anys.
La manifestació prèvia des de la plaça d'Espanya (el trajecte des de la plaça dels Països Catalans fins allà va ser prohibit per Interior) va ser més nodrida, però només gràcies a l'arribada d'elements ultres d'altres indrets de l'Estat i, es especial, de tres busos noliejats a Madrid. Mentre aquests busos no arribaven, les 150 persones concentrades que els esperaven sota una de les torres venecianes amb banderes de Democracia Nacional evidenciaven que, dels cinc grupuscles que integren España en Marcha només aquest té un mínim arrelament al país.
Les assistents van abonar un discurs netament catalanòfob, xenòfob i homòfob carregat d'amenaces i incitacions concretes a exercir la violència. "No hi haura secessió a Catalunya si no és a base de molta sang", va advertir Pedro Pablo Peña, d'Alianza Nacional. La fiscalia encara no ha obert cap diligència per declaracions com aquestes perquè espera que els Mossos li facin arribar l'atestat policial. Però, en tot cas, aquest discurs ultra no va quallar: el gruix d'ultres de Barcelona van abandonar la muntanya de Montjuic, aïllada de la ciutat, fa anys, i enguany van tornar a optar per acudir, sota paraigües com el del Tramuntana, al cord e la ciutat, allà on podien trobar qui escoltés el seu missatge camuflat entre la multitud: a la plaça de Catalunya.
* Un article de Manu Simarro publicat al núm. 334 del setmanari Directa.