Comunicat de la CGT pel 8 de Març, Dia Internacional de la Dona Treballadora
Dones Lliures: la lluita de tots els temps... 1937-2007...
"La dona, ja fa molt de temps, va començar la tasca d'emancipació. Res no pot retreure-se-li en aquest sentit. Comparem el món femení de fa sols cinquanta anys amb el d'avui i diga'm si no s'ha avançat".
Aquestes van ser les paraules de Concha Liaño, militant de Dones Lliures, ara fa 70 anys, avui les seves filles i netes ideològiques podem seguir dient el mateix; van ser Lliures, tot el que van poder ser-ho en els temps que els va tocar viure.
Però no comencem aquesta lluita avui sinó ahir, i no anem a mirar en el seu mirall per seguir avançant cada dia i per a no oblidar-nos de tantes coses aconseguides i de tantes per aconseguir. Parafrasejant una d'aquelles Dones Lliures, Concha Liaño, que encara ens recorda aquells temps amb la seva presència al món:
Volem afirmar que mai no oblidarem que les portem en els nostres cors malgrat els anys d'absència física. Ja veieu, no hem desaparegut!... Aquella petita llavor que amb tanta fe, ardor i esforç vàrem sembrar, lluitant contra rellotge, per que teníeu el temps comptat, curt, va germinar!...
Així és, les dones vam començar la lluita per la igualtat ja fa molt de temps, i cada dia, cada any, ens toca recordar-ho, per què avancem, sí, però ben poc i lentament. El sentit del 8 de març sempre va ser el d'una revolució, per què res ha sigut tant revolucionari per a la vida de totes les persones i en tots els aspectes de la vida com el moviment de les dones per la seva llibertat; en aquest "front" tots els dies s´n 8 de març.
La nostra lluita va ser la seva lluita i serà la lluita de tots els temps, per què avui com ahir, les dones tenim molts fronts que acarar: el treball, l'autonomia, la participació, etc, àmbits on s'hi manifesta la precarietat de les nostres vides.
Les últimes dades de l'EPA no ens permeten entreveure una realitat molt diferent a la dels darrers anys: el doble d'atur femení sobre el masculí, els permisos de paternitat gairebé no creixen i estan per sota del 5%, excedències per tenir cura d'altres persones sol·licitades per les dones en més del 95 % dels casos, al voltant del 80% dels contractes a temps parcial signats per dones, les quals "gaudeixen" també la majoria de les pensions no contributives.
Vivim en la precarietat de molt diferents formes sempre amb dèficit en drets i recursos. L'experimentem a través de la temporalitat en els treballs, dels baixos salaris (a més de la ja sabuda discriminació salarial), dels contractes a temps parcial (que no s'elegeixen per a compatibilitzar-los amb la família sinó per la imposició del mercat) i de la segregació ocupacional. Mitjançant els horaris (que més que flexibles són contorsionistes), la falta de temps propi, la sobrecàrrega del treball de la cura d'altres persones -gratuït- i de la dificultat en l'accés als recursos econòmics. Sense oblidar les pensions ridícules, els ajuts "parany", les "boniques" lleis que pretenen resoldre les nostres vides, i que en el millor dels casos es queden sempre curtes, sempre per darrere, sempre al servei del mercat.
Aquestes noves lleis, que podrien ser indicatives de que alguna cosa està cnaviant, ens fan tèmer noves formes de precarització en les cures i en el treball relacionats amb aquestes. La Llei d'Igualtat tan sols marca recomanacions però cap mesura directa d'aplicació en el món laboral, que segueix depenent de la voluntat de l'empresa, i ja sabem en que queda això. La Llei de Dependència no aposta pels serveis públics d'atenció i, tant en els ajuts com les noves ocupacions que preconitzen, ens dirigeixen de nou al rol de la dona com a persona que té cura de la resta i a la tornada a la casa, més del mateix.
Hem de recordar que tots i totes serem dependents -ho som sempre en alguna mesura- i que els efectes en les dones d'assumir aquest paper, pràcticament en exclusivitat, són un factor més de precarietat (problemes de salut, anul·lació psicològica, fatiga emocional, pèrdua d'autonomia i de control sobre els projectes vitals).
Tota aquesta precarietat ve sent una constant en la vida de les dones. Tot i haver adquirit més notorietat, això sí, en la mesura en que també està afectant al col·lectiu masculí. Aquesta penosa situació, que afecta cada cop més a la classe treballadora, afecta especialment a les dones; en les que es fa invisible, més profunda i global (inseguretat laboral, pobresa, violència, apatia). Desavantatge rere desavantatge, més treball però menor i pitjor treball, contribuint a mantenir la desigualtat de gènere en la família, en el mercat laboral, en la societat.
Els homes segueixen sense assumir la responsabilitat de la cura dels seus -ni tan sols d'ells mateixos-, o ho fan en un percentatge molt baix (el 20 %). Si traduïm el treball de cures que assumeixen les dones -realitzat de forma gratuïta en la seva major part- en termes de treball, parlaríem de més de 14 milions de llocs de treball a temps complet. Tota aquesta càrrega extra hipoteca la salut, precaritza l'existència, de vegades força a abandonar el lloc de treball (front una conciliació impossible) ja de per si precari. Així que no es cotitza ni es té el dret a les prestacions laborals bàsiques, a més a més de l'alt cost emocional. Ser una persona que té cura d'altres significa un greu risc de futur.
Però, poden les dones no tenir cura i que la cura de les persones dependents se segueixi garantint? La resposta és no i ens preocupa que la Llei consolidi i agreugi aquesta situació. I no ho diem per que ofereix una solució individual i econòmica al problema de la dependència -que també- sinó per què en cap moment intenta superar el rol de curadores que les dones han jugat sempre per "obligació", ara, lligant-nos a ell definitivament amb una petita "propina".
Necessitem superar aquesta visió centrada en el mercat. Més que això, estem fartes d'aquest model patriarcal, neoliberal i violent. Volem donar-li protagonisme a d'altres vessants de la vida, reconèixer la interconexió de totes aquestes, enriquir-nos amb d'altres visions. Desitgem "...donar-li a la vida el sentit d'equilibri que li falta" i construir un altre món des de l'anarcofeminisme, amb l'orgull d'un passat que elles van ajudar a construir per nosaltres:
"El més anarquista és deixar que la dona actuï en ús de la seva llibertat, sense cap tutela ni cap coacció".
Ens proposem crear solucions a la precarietat que no passin pels mercats. Donar-li la volta al sistema. El sistema que mai no ens ha garantit el benestar de les dones, que mai no ha valorat el seu treball i potencia que els seus drets no siguin directes i contributius -d'aquí què, pitjors i de menor quantia- i se les arregla per fer caure sobre elles la responsabilitat de la cura de la vida -amb treballs gratuïts o infravalorats-. Ens proposem ser transgressores i reinventar les nostres vides.
Pot esperar la revolució anarcofeminista? És secundària dins les nostres lluites socials i sindicals? No. Per que no acceptem la resposta del silenci, ni podem esperar el dia, en que per les bones, les dones, precaritzades, s'alliberin de la dictadura de la mediocritat.
"És bo esperar la revolució tots els dies, però millor és anar a la seva recerca, forjant-la minut a minut en les intel·ligències i els cors".
Les cites del text pertanyen a integrants de "Dones Lliures", organització anarcofeminista, la Federació Nacional de la qual va ser aprovada a València el 1937. Amb més de 20.000 afiliades va suposar el naixement del feminisme proletari a l'Estat espanyol, revolucionari en els seus objectius i en els seus mètodes.
La CGT en el Dia de la Dona Treballadora rendeix homenatge a "Dones Lliures-Mujeres Libres" en el 70è anniversari de la realització del seu 1r Congrés.
Secretaria de la Dona de la Confederació General del Treball (CGT)
sp-mujer@cgt.es
