Entrevista a Ricard Vilaregut, politòleg: “Participar vol dir empoderar-se, ser subjecte i no objecte”

"La democràcia participativa fonamental ve de la mà de la dinàmica associativa dels moviments socials i de la societat civil"

"La democràcia participativa no té límits i l’assemblea és l’essència de la democràcia"

Ricard Vilaregut Sáez, 41 anys, resident a Badalona (nascut a les Masies de Roda, Osona). Doctor en Ciències Polítiques per la UAB, és investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP). Les seves àrees d’investigació són els moviments nacionals, l’acció col·lectiva, la democràcia participativa i les formes de governança. Actualment exerceix com a director del CIEMEN.

- Per qui encara no ho sàpigui, explica'ns breument què és la democràcia participativa (en relació a la democràcia representativa) i quins avantatges comporta.

Crec que cal parlar de democràcia a seques, és a dir, el govern del poble. Altra cosa és com s’organitza aquest govern del poble, i aquesta és la qüestió. Per exemple, tenim la fòrmula representativa, és a dir, vehiculada per uns partits polítics que competeixen entre ells –mitjançant les eleccions- per gestionar i representar al poble. Aquest és el model més extès a Occident, menys complicat d’articular, però més fàcilment assimilable –i, segons com, manipulable- per les elits que històricament han controlat el poder (nobles, aristocràcia, militars, església). La democràcia participativa pretén evitar el biaix representatiu, establint –o intentant-ho- mecanismes i instruments de participació directa des de la ciutadania, organitzada o no. Són dos models que actualment coexisteixen, amb un clar predomini del primer. Molt esquemàticament, en el primer cas –democràcia representativa- es posa més èmfasi en el qui governa i què proposa i. en el segon cas – participativa-. es posa l’èmfasi en el com i amb qui es governa

- Podries posar-nos alguns casos concrets d'actuacions basades en la democràcia participativa?

Per mi, la democràcia participativa fonamental ve de la mà de la dinàmica associativa dels moviments socials i de la societat civil en general, sempre que en els seus espais continguin el que per mi són els tres pilars de la democràcia participativa. I són: màxima informació, màxima deliberació i màxima decisió (vinculant). Dit això, tenim instruments que, segons com, es podrien incloure en la categoria de democràcia participativa com els referèndums, els consells ciutadans, els pressupostos participatius, els Nuclis d’intervenció participativa i molts d’altres

- Parla'ns de l'empoderament de les classes populars i de la inclusió social (en països llatinoamericans i, si n'hi ha, a Catalunya).

Participar vol dir empoderar-se en el sentit etimològic del terme: agafar poder, ser subjecte i no objecte, voler ser, voler existir. I per això la participació com a mètode és un element clau en els plans i processos d’acció comunitària que es donen a barris i col·lectius marginalitzats de Catalunya, i és una metodologia que ha donat molts bons resultats a països d’Amèrica Llatina on les bosses de marginalització són molt importants.

- Com veus el compromís ciutadà a Catalunya? Costa de mobilitzar la població?

Catalunya ha mantingut històricament uns quants punts per sobre la participació en relació a la resta de l’Estat i ara suposo que amb el procés sobiranista i la crisi social es participa més encara. A més totes les dades diuen que cada vegada hi ha més participació política (manifestacions, vagues, opinions polítiques en àmbits informals, quotidians i a les xarxes socials, consum polítitzat, etc.) i això és una oportunitat per a la democràcia participativa.

- Quins són els limits de la democràcia participativa?

Els límits de la democràcia participativa tal i com l’entenc –en base als criteris esmentats- no té límits. Ara bé, si es tracta de superar o substituir la democràcia representativa, encara estem lluny d’aconseguir-ho perquè manca molt d'entrenament, presenta mancances d’eficiència metodològica – que afecta els resultats- quan s’articula a gran escala i perquè la representativa té una legitimitat social prou alta. Actualment, la participativa fa de complement – i en certa manera legitima- la representativa. Fora bo que a curt i mitjà termini tinguem una convivència més d’igual a igual entre ambdues fórmules.

- Quina credibilitat tenen els processos de participació que organitzen els governs?

La credibilitat de la honestedat de qui organitza aquest procés. Aquí la casuística és àmplia: n’hi ha que ho fan per legitimar decisions ja preses, perquè està de moda o per “postureo” progre, però també n’hi ha que s’ho creuen realment. I també hi ha processos que són utilitzats per moviments socials com a mecanisme de loby o pressió. Però sí és cert que en general tenen poca credibilitat perquè les decisions no solen ser vinculants o bé perquè hi participa massa poca gent.

- Les decisions preses en assemblea són garantia d'èxit?

Fixeu-vos que no he citat l’assemblea com a sinòmin de democràcia participativa, perquè per mi el que defineix la demo participativa són els criteris d’informació, deliberació i decisió. Per tant, l’assemblea serà garantia d’èxit o no segons el grau d’acompliment d’aquest criteris. Dit això, l’assemblea, sense magnificar-la, és l’essència de la democràcia, una manera de fer que crea escola, entrena, educa. L’assemblea en particular i la democràcia participativa en general té el repte ser un espai per disfrutar de la preocupació per allò comú. No pot ser un espai feixuc, llarg i pesat com molt sovint és.

- Com es pot fer per prioritzar el bé comú a l'interès particular?

Fent pedagogia que només amb l’interès particular ens anul·lem com a espècie humana, que seria impossible viure. I que cal combinar els -sens dubte- avantatges de la individualitat amb la necessitat d’afrontar allò comú des del comú; és a dir, des de tots i totes. I que això significa ser més feliços.

- Com es troba la democràcia participativa dins del sindicalisme?

Ostres, aquest és una pregunta que no tinc elements per respondre perquè no ho conec des de dins, i per tant diria vaguetats.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 156 de la revista Catalunya.