Els nostres apartheids

Nelson Mandela va morir l’any 2013. Com en Yassir El Younoussi, del Vendrell. El Mandela tenia 95 anys i havia esdevingut un símbol mundial de la lluita contra la segregació racial. En Yassir era molt més jove, tan sols 29 anys. No era cap símbol. La majoria dels catalans no sabíem de la seva existència, tot i que feia anys que vivia al nostre país, concretament al Vendrell. Com en Mandela, però, vivia en un barri empobrit i formava part d’un col•lectiu de persones desposseïdes dels drets de ciutadania. Era un més dels que, en aquesta Europa fortalesa on vivim, estigmatitzem amb el terme “immigrants sense papers”. Com el vell madiba, el jove Yassir havia lluitat en contra el racisme i la segregació. Es va significar, a l’escala de la realitat del seu barri i, segons el seu pare i amics, va patir-ne les conseqüències: assetjament policial, detencions, etc.

La mort d’en Yassir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell el 31 de juliol va ser anònima, com la seva vida. Tan sols la insistència del seu pare i dels seus amics han aconseguit les darreres setmanes esvair una mica el silenci sobre la seva mort. El passat 31 de desembre un centenar de persones el vam voler recordar tot deixant un ram de flors a fora la comissaria. Dos Mossos d’Esquadra van intentar impedir que féssim aquest modest homenatge. Potser algun d’ells era alguna de les darreres persones que van veure viu a en Yassir. Quina paradoxa!

El mateix dia 31 una persona del grup que es manifestava pel tancament del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca va rebre una trucada d’un reclús que assegurava que alguns presos estaven patint pallisses i demanava auxili. Sembla que les pallisses van continuar la matinada del dia 1 de gener per part de guardes que havien consumit alcohol durant la nit de Cap d’any. Potser es desfogaven així d’haver hagut de passar aquesta nit treballant en un lloc tant poc agraït com és el CIE de Zona Franca on, a més, un grup de reclusos feia dies que protagonitzaven una vaga de fam en contra les condicions del seu internament.

El recordatori d’en Yassir i les pallisses al CIE van passar mentre la gran majoria de nosaltres, els i les catalanes “de tota la vida”, els que tenim els drets de ciutadania garantits, tancàvem l’any 2013 amb celebracions i festes. Acabàvem l’any com l’havíem viscut, d’esquenes a la realitat que pateix un percentatge gens negligible dels nostres veïns. Una realitat, unes persones, que quotidianament apartem de les nostres consciències.

Modestament crec que ja n’hi ha prou de buscar la nostra comoditat en la ignorància. No és cert que desconeguem les terribles condicions de vida d’aquesta part dels nostres veïns. Tothom hem vist un dia o altre com la policia els para pel carrer, o a les estacions de bus o de tren, per a demanar-los papers. Els paren a ells, no a nosaltres, que quasi sempre preferim passar de llarg. També els veiem dormir a l’estació de la Renfe per la verema a Vilafranca, o treballant a l’obra o cuidant els nostres vells o circulant amb bicicletes velles i sense llum entre els pobles del Penedès. No, no podem dir que no els coneixem.

Personalment, quan d’aquí uns anys caigui aquest Apartheid que tenim a tota la UE, no vull haver de dir que no ho sabia. Permeteu-me, permetem-nos no ser-ne còmplices. Mentre ens enlluerna la lluita contra l’Apartheid de Sud-àfrica dels 1980s, no podem restar cecs als que tenim al nostre país.

PD. Quan he acabat aquest text he sabut que la delegació del Govern espanyol a Catalunya ha denegat l’autorització a diversos diputats per visitar el CIE de la Zona Franca davant les agressions denunciades pels interns.

* Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari d’acció social de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública. Article publicat a XarxaPenedès.cat

http://xarxapenedes.cat/els-nostres-apartheids/