Barcelona i l’espoli de bens comuns. El major port públic a disposició del sector privat

La revista Carrer de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona dedicava en el seu número de desembre un dossier al Port de Barcelona, al que cataloguen com “un monstre de 830 hectàrees gestionat per un limbo públic-privat que no respon als interessos dels ciutadans”.

Algunes de les xifres relacionades amb el port són sens dubte colossals: primer port de l'Estat per facturació i per valor de mercaderies transportades, connexió amb més de 300 ports, 14.000 llocs de treball directe i 18.000 indirecte, benefici net de 43,2 milions d'euros.

Si bé la zona comercial i logística del port és bastant coneguda, no podem dir el mateix del moll de l'energia, pilar del sistema energètic de Catalunya. És la planta de magatzematge més gran de l'Estat i una de les majors terminals petrolíferes del Mediterrani.

En total, són quatre ports en un: el logístic-comercial, el de creuers, el d'energia i el Port Vell (que també sol aparèixer amb el nom de port ciutadà). Aquest últim, on se situen el Imax, el Maremágnum, el Aquárium o la nova botiga de Desigual, que ocupa 11.000 metres quadrats, era una zona tradicionalment de pesca i comerç que s'ha anat privatitzant a partir dels anys 80 del segle passat i l'última proposta municipal per al qual és convertir-la en zona de iots de luxe. Per tant, com diu el navilier Javier Moreno, aquest espai portuari ni és “vell” ni és “ciutadà”.

Transformacions i resistències

Els preparatius per a albergar els Jocs Olímpics de 1992 van canviar radicalment la fisonomia del litoral de Barcelona. Els canvis han afectat no sempre positivament als barris adjacents al port: Poble Sec, Raval, Gòtic, Casc Antic, Ribera i Barceloneta. L'enginyer de camins Francesc Magrinyà parla de “gentrificació”, procés que suposa la transformació física, social, econòmica i cultural d'un barri antigament degradat o de classe obrera que acaba sent de classe mitja-alta. Canvia la tipologia dels seus comerços i serveis menys orientats a la població local, que a poc a poc va sent expulsada de les seves cases, com ha succeït en el nucli antic de Barcelona.

Plataformes de veïns, grups intel·lectuals i altres col·lectius han sorgit al llarg del segle XX intentant posar fre als plans que les elits tenien per al port. Una d'aquestes últimes organitzacions és la Plataforma Defensem el Port Vell, que en 2012 va intentar parar sense èxit la marina de iots que Salamanca Group està construint en el Port Vell. La consulta ciutadana va arribar fins al ple de l'Ajuntament presentada per ICV-EUiA, però CIU i PP la van tombar.

El fervor olímpic de 1992 va impulsar la construcció d'un barri nou, la Vila Olímpica, i es va arrasar amb els espais industrials, patrimoni sempre prescindible per a qui han governat la ciutat. S'iniciava al mateix temps la transformació de la dàrsena del Port Vell en espai d'oci, amb el que va seguir la destrucció de patrimoni de Barcelona, si bé una petita part es va conservar.

La Plataforma Defensem el Port Vell va intentar frenar el procés, però finalment la ciutadania va cedir davant el poder empresarial i es van construir el centre comercial Maremágnum, el World Trade Center o més recentment l'Hotel Vela, que aquest any va comprar un fons catarí per 200 milions d'euros.

En els últims anys les propostes municipals en les zones dels barris de la Marina i en el Fórum, i els nous projectes per a reformar la Ciutat Vella, la Barceloneta i el Paral·lel, semblen conduir a una nova transformació orientada per la demanda turística tal com denuncia la Plataforma Defensem el Port Vell.

Públic o privat?

El port és una infraestructura pública tant per l'organisme que ho gestiona, la Autoritat Portuària de Barcelona (APB), com pels terrenys on se situa. En el seu article a Carrer, Marc Font afirma que els negocis són la prioritat màxima del port i així es llegeix en la web de la infraestructura: “Port per als negocis”. Segons Carrer no hi ha cap capacitat de comprovació democràtica de les actuacions de APB, ni tampoc existeix un control públic i transparent dels seus comptes, de manera que en la pràctica es permet una privatització del domini públic portuari.

Al capdavant de la APB trobem a Sixte Cambra, nomenat per Artur Mas el 2011. A més de les mercaderies, el port també destaca per l'entrada de turistes a través de creuers, uns 2,5 milions en 2012. La APB i les empreses privades del sector es veuen beneficiades per les inversions pagades amb recursos del port, gràcies a les quals s'incrementa el nombre de clients i per tant de negoci. Barcelona és el primer port de creuers d'Europa i el quart del món.

Sota la qualificació d'interès públic, la APB porta a terme projectes dirigits al servei de l'interès privat més que al bé dels ciutadans. Els dos últims han estat l'Hotel Vela, construït en espai de domini públic, i les recents obres, encara en curs, de la Marina del Port Vell per a transformar-lo en un aparcament de luxe per a iots de multimilionaris. Aquesta zona del port quedarà barrada i envoltada de fortes mesures de seguretat, malgrat estar en aquesta part també coneguda com port ciutadà.

Una zona que ha estat objecte de desig

Lloc d'interès urbanístic, el litoral ha estat fruit de remodelacions i projectes distints. Va ser a partir de la segona meitat del segle XX quan més es van intensificar i van ampliar les instal·lacions del port i van entrar en decadència els establiments tradicionals de reparació naval situats en el Passeig de Colón i en la Barceloneta. Punt i a part mereix el Pla de la Ribera (1965), sota govern de l'alcalde franquista Porcioles, que pretenia fer una zona residencial i d'oci en el nord del litoral de Barcelona, el que va deslligar la resistència dels veïns de Poble Nou en ple franquisme.

* Un article de Dani Font publicat a la revista Diagonal.

http://www.diagonalperiodico.net/global/21287-mayor-puerto-publico-disposicion-del-sector-privado.html