Mossos i LEC: l’esquerra de la dreta

El Josep Huguet ho tenia clar quan deia que l’alternativa a Bolonya era el franquisme, la universitat franquista. En la frase només hi havia un error i és que no era triar entre una cosa i l’altra sinó unir-les les dues; Bolonya i franquisme són el mateix. I això és tan clar que la normativa per sancionar i expulsar de la Universitat els estudiants que s’hi oposen és una llei franquista i la policia que va enviar Saura per rebentar tot el que se’ls posés per davant, també.

Els Mossos són una policia constituïda després de la Guerra de Successió per un vallenc botifler, malgrat les exculpacions que la historiografia revisionista digui en els manuals que han d’estudiar els aspirants al cos. El cos ha evolucionat i ara té més armes que mai i les utilitza professionalment, per deixar clar que el diàleg, amb aquest govern, només és pot tenir al bar. I punt i final. Després ja tindran temps i mitjans (de comunicació) per dir que sempre han estat disposats a parlar. Una colla de mentiders. La principal feina dels Mossos d’Esquadra el dia 18 de març del 2009 va ser reprimir qui no es plega al Govern. El dia 17 van detenir l’Enric Duran (quants banquers hem vist amb manilles enmig d’aquesta crisi?) i el 18 van sortir a fer una notícia ben grossa que servís per silenciar la vaga general de l’Educació, la tercera per aturar la precarització de condicions de l’Educació pública i la privatització general a través d’aquesta llei que es diu LEC. Alhora, els del PSC es desfeien dels molestos estudiants antiBolonya i alguns dels socis del tripartit posaven en entredit la política d’ICV al capdavant del Departament d’Interior.

El Saura, l’Huguet i fins i tot el Maragall han arribat al final de la seva història particular. I com si es tractés d’un Fukuyama col·lectiu, el cos dels Mossos d’Esquadra i les porres del 18 de març l’únic que han fet ha estat confirmar aquest punt. Els escolanets del PSC i el Saura mateix ungit com a Sant Cristo Gros de la dreta que es diu d’esquerra s’han esforçat tant com han pogut per passar per partits més conservadors que CiU i PP. I si tot és dreta, no cal votar.

Qui és la dreta? Doncs és la dreta qui, malgrat els noms que es posi i les banderes que tregui al carrer els dies de festa, privatitza els serveis públics, ja sigui totalment o en la seva gestió, ja sigui municipalitzant o donant-los a fundacions.

Qui és la dreta? Doncs la dreta és qui utilitza la policia per reprimir, la converteix en un cos d’elit... per reprimir i quan aquesta reprimeix en nom dels protocols d’actuació (és a dir, fa la feina per a què se l’ha entrenat) diu que no pot ser i continua parlant de fer una policia democràtica i això i allò.

Qui és la dreta? Doncs la dreta és qui és incapaç de produir cap canvi polític que possibiliti un canvi social, ja sigui una revolució, un canvi de lleis generals o un afegiment de serveis substancial als que ja hi havia quan va arribar, en el llarg camí cap a la igualtat.

Qui és la dreta? Doncs la dreta és qui apel·la els valors de sempre de la dreta (autoritat, disciplina, excel·lència...) no per transformar-los sinó per contraposar-los a la seva manca de cap projecte que no sigui el mateix que durant 23 anys han criticat a CiU.

Malgrat el que dic, no seré jo qui doni patents de dreta ni d’esquerra. Ara bé, posats a dir les coses, jo com els Habeas Corpus, a cada cosa el seu nom. Manipuladors, privatitzadors, corruptes, violents... encara espero a veure la gran diferència que hi ha entre els uns i els altres i per molt que m’hi esforço només hi veig sigles i la tràgica pèrdua d’una oportunitat que s’incrementarà fins a l’infinit si el nét del Joan Maragall decideix no fer una passa enrere i aprova una llei que acabarà de destrossar aquest país, començant per l’educació de les classes populars. CiU mai no s’hagués atrevit a tant.

Jordi Martí, coordinador de la revista "Catalunya"