Transnacionals espanyoles a l’exterior, un negoci assegurat
El poder de les empreses transnacionals és tan gran que moltes organitzacions internacionals i governs actuen al seu servei i en blinden les inversions. En el cas espanyol, l’Estat compta amb una agència de suport a l’exportació, Cesce, dotada amb 9.000 milions per cobrir amb fons públics els negocis de les grans empreses autòctones a l’exterior. El PP ha aprovat privatitzar l’instrument, fet que augmentarà l’opacitat d’un organisme que fa anys que es qüestionat per organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG).
L’empresa EADS CASA va vendre dotze avions de transport militar C-295 a l’exèrcit brasiler per gairebé 240 milions d’euros l’any 2005. El grup paperer ENCE va intentar construir, entre 2002 i 2009, primer a Fray Bentos i després a Punta Pereira, una enorme planta de cel·lulosa a l’Uruguai. Les protestes pel fort impacte ambiental de la factoria van provocar, finalment, l’abandonament del projecte. Més enllà d’estar impulsades per grans companyies espanyoles, ambdues operacions tenien en comú que comptaven amb el suport econòmic de la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (Cesce, en castellà).
Malgrat ser poc coneguda, Cesce existeix des de 1970 i és, segons la definició de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), “l’instrument financer més important utilitzat per l’Estat per a la internacionalització de les empreses espanyoles”. Els pressupostos generals de 2014 aprovats pel govern de Rajoy doten Cesce amb un topall de 9.000 milions d’euros –la mateixa xifra que enguany– per assegurar els negocis de les transnacionals espanyoles a l’exterior. Amb capital mixt (públic i privat), la seva funció és cobrir els riscos comercials i polítics de les operacions de les empreses estatals a l’exterior, amb l’objectiu de facilitar-ne l’expansió. Diners públics per a (grans) negocis privats.
El 21 de novembre, el rodet del Congrés del PP –amb el suport dels escons de CiU i el PNB– va tombar l’esmena a la totalitat del PSOE al projecte de llei sobre la cobertura a càrrec de l’Estat dels riscos de la internacionalització de l’economia espanyola, que –entre d’altres aspectes– certifica la privatització de Cesce, tot i que continuarà comptant amb carretades de diners públics per poder dur a terme la seva tasca asseguradora. Actualment, l’Estat té el 50,25% de la companyia; el Banco Santander en posseeix el 21,1%; el BBVA, el 16,3%; altres bancs, el 8,5%, i companyies d’assegurances, el 3,9%. Arran dels canvis legislatius, l’executiu espanyol ha de perdre la participació majoritària a l’empresa.
Pèrdua del control públic
El projecte de llei estableix que la cobertura dels “riscos associats a la internacionalització” es faci a través d’un agent gestor privat, que durant els propers set anys serà la mateixa Cesce, ja fora del control estatal. La normativa segueix la tramitació a la Comissió d’Economia i Competitivitat de la cambra baixa i rebrà el vistiplau definitiu d’aquí unes setmanes. En paraules del ministre d’Economia, Luís de Guindos, ha de servir per “impulsar el desenvolupament econòmic i l’activitat empresarial” i serà un “instrument eficient” per al sector exterior.
La investigadora de l’ODG Mónica Vargas no és, ni de bon tros, tan complaent. Vargas subratlla que, tot i que es finança amb diners públics, amb el canvi legislatiu, l’Estat deixa de tenir el “control del mecanisme assegurador”. Segons la investigadora, les asseguradores privades es quedaran amb les cobertures de les operacions més segures, mentre que Cesce assumirà la protecció de les que tinguin un risc d’impagament més gran i les que generin més impacte ambiental al país receptor. “El projecte de llei estableix que la gestió se subcontractarà i, per tant, el govern pagarà a l’agent per encarregar-se de les assegurances a compte de l’Estat. En principi, una comissió dependent del Ministeri d’Economia hauria de vigilar la concessionària, però dubtem que el control sigui exhaustiu perquè, fins ara, que era públic, ha estat molt lax”.
Deute extern per al sud
Una quinzena d’entitats van emetre un comunicat per demanar que es desestimés el projecte de llei i que es controlés l’activitat de les transnacionals i van afegir que la “legislació internacional en matèria de drets humans s’ha de situar per sobre del dret corporatiu”, al contrari del que, a la pràctica, passa avui dia. Ja fa anys que la societat civil, a través d’organitzacions com l’ODG o de campanyes com Qui deu a qui? (la xarxa per a l’abolició del deute extern, que aplega desenes d’entitats), denuncia que Cesce és un “opac mecanisme generador d’un endeutament més gran per als països empobrits i d’impactes socials i ambientals severs”.
Mónica Vargas afirma que “és molt difícil tenir informació sobre les operacions que cobreix” Cesce i que encara és més complicat conèixer les transnacionals que se’n beneficien, perquè les assegurances “s’emparen en el secret de confidencialitat comercial”. “Com que es finança amb fons públics, hauria de ser totalment transparent”, reclama.
El funcionament de l’agència de suport a l’exportació provoca que, per garantir els negocis de les transnacionals, es perjudiqui la població dels països empobrits i es converteixi un deute privat en deute públic, una pràctica paradigmàtica del dogma neoliberal. El mecanisme perquè això passi seria el següent: un empresari espanyol negocia amb un banc perquè aquest darrer doni un crèdit al client del país del Sud que li compra els productes; el banc dóna el préstec i l’assegura mitjançant Cesce, que cobrirà l’import si hi ha un impagament; Cesce i l’entitat financera imposen clàusules de garantia sobirana, de manera que l’Estat del país receptor assumeix que es convertirà en deutor si hi ha impagament; quan això passa, Cesce exigeix els diners a l’Estat empobrit, que de cop té un nou deute extern amb l’Estat espanyol. Per tant, qui finalment assegura el risc de la inversió és el país del Sud.
Segons les dades oficials, a final de 2012, el deute comercial generat mitjançant Cesce de països tercers amb l’Estat espanyol era de gairebé 3.300 milions d’euros i afectava, entre d’altres, Cuba, Egipte, Nicaragua, Costa d’Ivori o la República Democràtica del Congo. En aquest sentit, Qui deu a qui? considera que es tracta de deutes “il·legítims” que s’han de sotmetre a una auditoria i han de ser repudiats. La campanya també denuncia la “insuficiència” dels mecanismes de control dels impactes de la internacionalització de les grans empreses sobre els drets humans i el medi ambient.
En el primer àmbit, l’ODG ha detectat el suport de la companyia d’assegurances a operacions de venda d’armament a països conflictius com, per exemple, el Marroc, les Filipines o Xile durant la dictadura de Pinochet. Pel que fa al segon, Cesce ha donat cobertura a projectes com la presa de les Tres Gorges a la Xina, plantes de generació elèctrica amb alts nivells d’emissions de diòxid de carboni a l’Amèrica Llatina o una línia elèctrica d’alta tensió a la República Dominicana, entre d’altres. En tots els casos, l’ONG reclama que es deixi de donar suport als negocis que vulnerin els drets humans o perjudiquin el medi ambient.
Mecanisme d’anticooperació
Un altre punt polèmic de la nova legislació és que no es basa en la normativa de la UE sobre les agències de crèdit a l’exportació (ECA, en anglès) –entre les quals hi ha Cesce–, sinó que segueix el que estipula l’OCDE, molt més favorable a les empreses. Les directrius de l’OCDE no són de compliment obligat i, a més, no reflecteixen els objectius de la UE de respecte als drets humans i el medi ambient ni assumeixen la promoció de la democràcia o l’eradicació de la pobresa. Tampoc exigeixen el compliment de la declaració de les Nacions Unides sobre drets humans ni la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes.
Les ECA també han estat assenyalades com a instruments que afavoreixen la corrupció, ja que es caracteritzen per l’opacitat, són la principal font de finançament públic per al sector privat al món i tenen un paper clau en el comerç internacional. L’ODG advoca per la desaparició del Cesce, ja que és un dels “principals mecanismes d’anticooperació de l’Estat espanyol perquè interfereix negativament en el benestar dels països empobrits on van les inversions de les empreses espanyoles”.
Però, tenint en compte que la qüestió no s’ha posat a debat a les corts, l’ODG reclama un augment del control del Cesce per evitar els seus impactes més negatius. El doctor en Dret i professor de la Universitat del País Basc Juan Hernández Zubizarreta conclou que el model d’afavorir els negocis de les transnacionals és “brutal i absurd” perquè les investigacions demostren que “no aporten millores a la població del país receptor ni al d’origen”. Però, en un món dominat pel neoliberalisme, els comptes de resultats de les grans corporacions passen per davant del benestar de la majoria. Privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues. I l’Estat paga i els aplana el camí.
Un tractat per acabar amb la impunitat corporativa
La coincidència de la novena Conferència Ministerial de l’Organització Mundial del Comerç (que es va fer a Bali, Indonèsia, del 3 al 6 de desembre) i el segon fòrum de drets humans i empreses de les Nacions Unides (celebrat a Ginebra, Suïssa, del 2 al 4 de desembre) va provocar, a ambdós territoris, mobilitzacions d’activistes de la campanya Desmantellem el poder corporatiu i acabem amb la impunitat, que aplega centenars d’organitzacions, xarxes i moviments socials d’arreu del món i també dels Països Catalans, com Setem, l’ODG o Enginyeria Sense Fronteres.
La campanya, que va sorgir el juny de l’any passat durant la Cimera dels Pobles de Río de Janeiro, està treballant en l’elaboració d’un Tractat Internacional dels Pobles, que preveu enllestir el 2015. El tractat es presenta com un instrument de defensa dels pobles davant el poder de les grans empreses i incorpora la necessitat de construir un sistema jurídic alternatiu a l’actual que serveixi per acabar amb els abusos de les transnacionals.
Entre altres aspectes, el tractat contempla l’elaboració d’un codi extern que vinculi les empreses i que acabi amb la voluntarietat del règim actual –en gran part, basat en la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), decidit per les pròpies companyies i sense rendició de comptes posterior– i també la creació d’un tribunal penal internacional que s’encarregui d’investigar i jutjar les denúncies contra les transnacionals. La idea és posar la protecció dels drets humans i el medi ambient per davant dels interessos del poder corporatiu, és a dir, capgirar la situació actual.
* Article de Marc Font publicat al número 342 del setmanari DIRECTA.
http://periodistaitinerant.blogspot.com/2013/12/transnacionals-espanyoles-lexterior-un.html