Barra lliure a les inversions de les ‘petromonarquies’
Gràcies als monumentals excedents de divises acumulats amb les exportacions de petroli i gas, els fons sobirans de Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan augmentant de manera imparable el seu pes a les economies occidentals, també a casa nostra. La crisi els ha obert les portes i el seu aterratge està sent aplaudit per una classe governant que mira a l’altra banda a l’hora de denunciar les vulneracions dels drets humans d’aquestes dues riquíssimes dictadures àrabs, que avui juguen un paper clau en el capitalisme lobal.
Qatar Airways és omnipresent al Futbol Club Barcelona. L'acord de patrocini entre l'aerolínia qatariana –propietat del govern de l'emirat– i l'entitat esportiva va entrar en vigor l'1 de juliol i, des d'aleshores, la publicitat de la companyia apareix a la samarreta de l'equip de futbol, a la façana del Camp Nou, a les graderies de l'estadi i al museu del club. A canvi, el Barça s'embutxacarà 95 milions d'euros fins al 2016, que poden arribar als 100 si el primer equip de futbol és capaç de guanyar la Lliga de Campions durant els propers tres anys.
L'aliança amb el riquíssim emirat del golf Pèrsic va començar el 2010, quan el club va signar un acord amb Qatar Sports Investments, segons el qual el patrocinador de l'equip de futbol seria Qatar Foundation. Aquest estiu, en una mostra de la creixent comercialització de l'entitat, s'ha canviat la fundació per l'aerolínia, fet que no deixa de ser un nou salt endavant en l'estratègia de l'emirat per guanyar visibilitat i influència a escala planetària, de la mà d'una marca global com és el Barça.
Més enllà de vincular-se a potents entitats esportives, tant Qatar com la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan emprant els respectius fons sobirans per augmentar la seva presència a l'economia occidental, amb l'adquisició de deute sobirà i l'entrada constant a grans empreses transnacionals. Els Països Catalans no s'escapen de la tendència i cada cop hi són més nombroses les inversions provinents dels dos estats mencionats, unes inversions que són aplaudides tant pels governs –autonòmic i estatal– com pels think tanks ultraliberals i les escoles de negocis –que no amaguen la seva intenció d'instal·lar sucursals a la península Aràbiga–, amb l'argument que contribueixen a generar ocupació. Però, realment, és tan positiva la creixent participació dels governs de Qatar i els Emirats Àrabs a les nostres economies?
Part fonamental dels ‘mercats’
Els fons sobirans pertanyen als estats i s'encarreguen de gestionar els excedents de les divises obtinguts amb les exportacions –en el cas de Qatar i la UEA, bàsicament gas i petroli. En paraules de l'economista i membre del Seminari Taifa Josep Manel Busqueta, el que busquen les petromonarquies àrabs és “intentar desvincular la capacitat de reproducció del seu model social i econòmic de la seva dependència dels recursos energètics”. Dit d'una altra manera, pretenen diversificar l'economia. Per fer-ho, desenvolupen dos tipus de polítiques, l'estalvi d'una part de la reserva de divises i la inversió en “actius a escala global que poden servir de riquesa patrimonial futura”.
Segons dades de l'informe Fondos Soberanos 2012, elaborat per Esade amb la col·laboració de l'agència pública Invest in Spain, actualment, al món, hi ha 73 fons sobirans, que gestionen un capital d'uns cinc bilions de dòlars (3,7 bilions d'euros), més del doble que els hedge funds (fons d'alt risc). Per tant, constitueixen una part fonamental del que anomenem mercats i el seu desembarcament en massa a les economies occidentals els darrers anys, aprofitant la crisi, la lliure circulació del capital i l'augment dels preus energètics –que els ha permès incrementar els excedents disponibles–, ha estat bàsic per garantir la continuïtat del capitalisme global. Busqueta afegeix que “es pot dir que actuen com a depredadors allà on hi ha un actiu que pot tenir valor per a ells en el futur i, en societats com la nostra, àvides de liquiditat, es troben amb moltes opcions d'inversió”. I, certament, les estan aprofitant.
Qatar Investment Authority (QIA), el fons sobirà de l'emirat, gestiona 100.000 milions d'euros i, el mes de juny, a través de la seva filial immobiliària, Diar Rial Estate, va comprar l'Hotel W –conegut popularment com Hotel Vela– de Barcelona per 200 milions d'euros. Des de fa dos anys, també és el propietari de Marina Tarraco, el port esportiu de luxe de la ciutat, pel qual va desemborsar 65 milions. A això, cal sumar-hi el control del 8,4% d'Iberdrola per part de Qatar segon accionista de l'elèctrica. Iberdrola és propietària de la central nuclear de Cofrents (Vall d'Aiora) i té el 15% d'Ascó II i el 28% de Vandellòs II, a banda de tenir dos parcs eòlics a la Conca de Barberà, una central de cicle combinat a Tarragona, una altra a Castelló i diverses hidroelèctriques al País Valencià.
Pel que fa a la UEA, va adquirir l'aeròdrom i el circuit dekàrting d'Empuriabrava a través d'un fons sobirà, amb l'anunci de convertir-lo en el centre de paracaigudisme més gran del món; també controla la terminal de contenidors del port de Tarragona amb DP World –operador logístic propietat del govern de Dubai; disposa de diversos immobles a Sant Cugat i a Barcelona i, des del desembre de l'any passat, domina AlDahra Fagavi, fruit de la fusió d'una empresa àrab amb quatre agrícoles catalanes. Gairebé tota la producció, bàsicament farratge, s'exporta i serveix per alimentar camells i vaques de l'Emirat, on s'està impulsant la indústria làctia local.
Patrimoni productiu amenaçat
Tot apunta que la presència d'interessos de Qatar i els Emirats continuarà augmentant els propers mesos, si més no a Catalunya. El mes de juny, Joan Josep Berbel, director d'Invest in Catalonia, l'organisme de la Generalitat encarregat d'atreure inversions estrangeres, va assegurar al diari Ara que treballen a mitja dotzena de projectes provinents dels dos països. Quatre mesos abans, la UEA va estrenar el seu consolat a Barcelona, fet que demostra el creixent interès pel territori.
En una resposta escrita a un qüestionari de la DIRECTA, Berbel afirma que la relació d'Invest in Catalonia amb Qatar i els Emirats “és limitada”, tot i que Acció –l'agència de suport a l'empresa catalana, de la qual depèn Invest– té un centre de promoció de negocis a Dubai (UEA). L'alt càrrec afegeix que treballen “per atreure inversions productives, que no estiguin en competència directa amb el teixit productiu local i creadores d'ocupació neta, estable i de qualitat”, fet que, segons ell, limita l'interès dels fons sobirans dels dos països àrabs.
En opinió de l'economista Joan Manel Busqueta, el principal risc de l'aterratge creixent dels fons sobirans és el que “representa per a una societat perdre el seu patrimoni productiu”, de manera que “passem a estar en mans d'uns interessos que no són de la ciutadania”. Segons el membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, l'arribada d'aquestes inversions “forma part d'una reestructuració del capitalisme global, de manera que el patrimoni de la col·lectivitat és transferit cap a petites elits”, un procés que acaba deixant la ciutadania amb possibilitats “molt reduïdes” de posseir “patrimoni productiu”. També s'associen a una pèrdua de sobirania i, de fet, diversos informes adverteixen que els fons sobirans “poden exercir pressió sobre un altre Estat a través de l'adquisició de deute públic i amb l'adquisició de paquets accionarials significatius d'empreses privades que presten serveis essencials”, com seria el cas d'Iberdrola.
Una altra de les denúncies habituals és que els fons sobirans de les monarquies àrabs són molt opacs i no actuen pas en benefici de la població, sinó de l'elit familiar que controla aquests règims dictatorials, situació que es dóna tant a Qatar com a Dubai i Abu Dhabi (dos dels set emirats que conformen la UEA). “No són fons que tinguin un sentit social, ni per a nosaltres ni per a les societats de les quals emanen”, afegeix Josep Manel Busqueta.
El periodista català Món Sanromà, que va viure dos anys a Qatar, rebla que, darrere les inversions, també hi ha una estratègia política de màrqueting, ja que serveixen per “comprar el beneplàcit dels governs (occidentals), que no diran res dolent d'ells”. L'aterratge dels milionaris fons sobirans àrabs va acompanyat, gairebé, d'una catifa vermella per part del les nostres governants que, com passa a la resta de la UE, els reben amb els braços oberts sense esmentar ni una sola paraula de la vergonyant situació dels drets humans a Qatar i els emirats.
Esclavisme modern per construir les instal·lacions del Mundial
Durant un mes de l’any 2022, Qatar serà, sens dubte, un dels epicentres mediàtics mundials. El motiu serà la celebració de la 22a edició de la Copa del món de futbol, que tindrà l’emirat com a seu. La FIFA li va atorgar l’organització de l’esdeveniment el desembre de 2010, fet que es va interpretar com una nova mostra de la creixent influència internacional del petit país (11.570 quilòmetres quadrats, una tercera part de Catalunya) de la península Aràbiga.
Des d’aleshores, les ombres al voltant del Mundial de futbol de Qatar no han deixat d’augmentar. El gener d’enguany, la revista France Football va treure a la llum la suposada compra de vots per part de l’emirat per garantir la seva elecció com a seu del campionat esportiu. El presumpte escàndol de corrupció, batejat com a Qatargate, es pot considerar fins i tot un assumpte menor al costat de les lamentables condicions laborals de la gran majoria de les treballadores immigrades al país, retratades amb tota la seva cruesa el 25 de setembre pel diari The Guardian.
Una investigació del rotatiu britànic va concloure que, durant l’estiu, almenys un treballador nepalès va morir cada dia a les obres de les infraestructures per a la Copa del món. Entre d’altres abusos, moltes persones nepaleses –la comunitat més nombrosa entre les immigrades a l’emirat– han denunciat que no han rebut el sou durant mesos, que se’ls han confiscat els passaports –fet que les converteix, de facto, en treballadores il·legals– i que no tenen accés a l’aigua durant les llargues jornades laborals que fan, que poden estendre’s fins a 12 hores sota temperatures extremes en ple desert. A banda, moltes d’aquestes persones viuen en unes condicions deplorables, amuntegades a les habitacions d’uns barracons que conformen una espècie de camps de treball i on, sovint, segons denuncia Amnistia Internacional (AI), ni tan sols funciona l’aire condicionat.
Les treballadores immigrades constitueixen el 94% de la força laboral de Qatar i la majoria, provinents del Nepal i de països del sud-est asiàtic, són víctimes d’abusos greus. “Hi ha una maquinària legal d’explotació”, resumeix a la DIRECTA el periodista Món Sanromà, que va viure dos anys a l’emirat i és autor de Qatar. El paísmés ric del món (Edicions de 1984). El paradigma és el sistema kafala, segons el qual les empleades no qualificades han de vincular la seva residència legal a un sponsor, de manera que no poden canviar de feina ni sortir del país sense el consentiment del seu superior.
Moltes han contret grans deutes amb l’sponsor que les va reclutar i, en conseqüència, es veuen forçades a treballar sense rebre un salari a canvi, fet que constitueix una forma moderna d’esclavisme, segons la Confederació Sindical Internacional (CSI). Quan cobren, reben sous que no superen els 200 euros mensuals, tot i que sumen més de 60 hores de feina cada setmana. En contrast, la població amb nacionalitat qatariana –el 15% dels dos milions d’habitants de l’emirat– té la vida resolta, gràcies a unes enormes ajudes públiques, pagades amb els beneficis dels hidrocarburs.
Discriminació de la dona
L’actual legislació laboral qatariana, aprovada el 2004, estableix un màxim d’hores treballades per setmana, vacances pagades i la garantia de la salut i la seguretat de les treballadores, però diferents investigacions d’organitzacions com Human Rights Watch (HRW) o AI han constatat l’incompliment reiterat de la normativa. Al seu darrer informe anual, AI també exposava que la llibertat d’expressió continua sent reduïda a l’emirat, que es mantenen casos de tortura a persones detingudes o que les dones encara pateixen discriminació legal. La llei de família estableix que, a elles, els és més difícil accedir al divorci que als homes, a banda de deixar-les en un clar desavantatge econòmic si se separen.
Els drets polítics també són inexistents en un país sense partits ni eleccions. Però, mentre continuï la seva puixança econòmica, sembla impossible que les vulneracions dels drets humans que es cometen a Qatar es posin damunt la taula a cap fòrum internacional. En comptes d’això, el país és premiat amb l’organització del Mundial de futbol.
La persecució d’activistes dels Emirats
Les vulneracions dels drets humans i les condicions laborals draconianes –que, sovint, freguen l’esclavisme–per a les treballadores migrades del sud-est asiàtic també són moneda habitual als Emirats Àrabs Units (EAU), un Estat que –com Qatar– basa la seva monumental riquesa en l’explotació dels hidrocarburs sobre els quals s’assenta. Abu Dhabi i Dubai, els dos emirats més rics i coneguts dels set que conformen l’Estat, concentren la major part de denúncies per abusos als drets de les treballadores, uns abusos que –segons informes d’AI i HRW– van des del treball forçat fins a la confiscació del passaport, passant per jornades maratonianes a canvi de salaris miserables.
Globalment, el respecte als drets humans als Emirats dista molt de ser òptim. El darrer informe anual d’Amnistia Internacional, publicat el mes de maig, destacava que la restricció a les llibertats d’expressió i associació estava creixent, que es van imposar 21 penes de mort durant el 2012 i que la discriminació legal i pràctica de la dona persistia. El juliol, més de 65 activistes van ser condemnades a presó, algunes d’elles amb penes de quinze anys, sota l’acusació de planejar un cop islamista, fet que es considera una represàlia per reclamar reformes democràtiques a la dictadura presidida pel xeic Khalifa.
* Article de Marc Font publicat al número 332 del setmanari DIRECTA.
http://periodistaitinerant.blogspot.com/2013/10/barra-lliure-les-inversions-de-les.html