Panrico, la vaga més llarga

Les treballadores de Panrico estan fent història. Fa 124 dies que fan vaga indefinida, una xifra que supera la vaga més llarga de les últimes dècades, la de la metal·lúrgica Laforsa de Cornellà, que va durar 103 dies, a finals de l’any 1975. La plantilla, que es manté unida, continua negant-se a acceptar la dràstica reestructuració anunciada per la direcció el mes d’octubre de 2013: 154 acomiadaments –la majoria del departament de producció– i una rebaixa salarial del 18% per a la resta.

La mesura forma part de l’ERO que l’empresa va presentar al conjunt de les plantes de l’Estat i que va ser aprovat per la majoria de representants sindicals –tots els de la UGT i alguns de CCOO. La fàbrica de Santa Perpètua va votar-hi en contra, però les modificacions legislatives de la darrera reforma laboral, aprovada per Rajoy el 2013, la van deixar sense marge de maniobra. La llei estableix una taula de negociació de l’ERO única per a totes les plantes (un total de set), tot i que les mesures de reestructuració de personal varien en funció de la fàbrica. La direcció va aconseguir dividir les diferents plantilles: les més afectades, una minoria, van votar en contra, mentre que les menys perjudicades, la majoria, van votar a favor per salvar els llocs de treball.

El conflicte va començar el setembre de 2013, quan el fons de capital risc Oaktree, propietari de Panrico, va fitxar Carlos Gila amb l’objectiu de reflotar l’empresa. La primera decisió de Gila, un especialista en reestructuracions que cobra un sou astronòmic, va ser suspendre el pagament de les nòmines de les treballadores. La plantilla, que ja s’havia abaixat el sou l’any anterior, va respondre amb la vaga. Després, Gila va presentar l’ERO amb l’argument de la davallada de les vendes de dònuts a causa de la crisi.

Especulació financera

No és cert que les vendes de Panrico hagin minvat perquè la gent “ja no es pot permetre un dònut amb el cafè amb llet”. L’asfíxia econòmica que pateix l’empresa té el seu origen l’any 2005, quan la família Costafreda, fundadora de la marca, va vendre el negoci –llavors rendible–al fons britànic de capital risc Apax Partners, que va pagar 900 milions d’euros per l’adquisició. L’objectiu d’Appax, considerat un fons voltor, no era aconseguir beneficis amb la producció industrial, sinó mitjançant l’especulació financera. Reestructurar, retallar, fusionar, col·locar un llaç vermell i vendre al millor postor. El 2008, adquireixen el negoci de les galetes Artiach al grup Kraft per fusionar-lo a Panrico, una operació desencertada, amb saldo negatiu de 58 milions d’euros.

Després, els errors productius, financers i de direcció es van encadenar i van fer que l’empresa acumulés cada vegada més pèrdues. L’any 2011, quan la situació ja era insostenible, Appax va renegociar el deute amb els creditors i es va vendre Panrico a un altre fons de capital risc, el nord-americà Oaktree. Oaktree és propietat del milionari Howard S. Marks, que ha amassat una fortuna –prop de 1.400 milions de dòlars– especulant amb la compra d’empreses en situació de fallida.

Esquirolatge i criminalització

El comitè de vaga fa temps que denuncia que l’empresa abasteix els centres de distribució catalans amb productes elaborats a altres plantes de l’Estat. Les irregularitats es van detectar a les distribuïdores de Barcelona, Cornellà, Manresa, Terrassa i Girona, fet que va ser denunciat davant la Inspecció de Treball de la Generalitat i que va donar la raó a les treballadores, motiu pel qual es va imposar una sanció a l’empresa per “vulneració del dret de vaga”. Posteriorment, l’empresa ha anat llogant altres locals per evitar els bloquejos dels grups de vaguistes.

Actualment, la patronal ha traslladat la distribució a la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de Barcelona, on fa arribar els dònuts amagats en camions retolats amb altres marques com Campofrío o Pascual. L’augment de la producció a altres plantes per suplir la producció de Santa Perpètua ha implicat un increment de les hores extres i fins i tot noves contractacions laborals, tal com ha denunciat el sindicat CGT.

La direcció, liderada per Gila, també està intentant criminalitzar la plantilla, ja que, entre els supòsits per il·legalitzar una vaga, la llei contempla el fet que aquesta es dugui a terme mitjançant mètodes violents. La plantilla ha denunciat nombroses provocacions per part del personal de seguretat privada contractat per vigilar les portes de la fàbrica i escortar els camions que abasteixen els centres de distribució de manera il·legal.

Un dels episodis que ha causat més indignació entre les treballadores han estat les declaracions que ha fet la direcció a través del diari econòmic Cinco Días, on afirma que “és difícil fer plans de futur per la planta amb una plantilla tan salvatgement ideologitzada, tan violenta, tan forassenyada; ningú no ens pot garantir que a algú no se li acudeixi sabotejar la producció i enverinar els nostres productes”. Les treballadores afirmen que emprendran mesures legals contra aquestes declaracions.

La lluita continua

Després de més de quatre mesos de vaga, però, la plantilla no defalleix i participa a tots els actes públics on se la convida. Ja han recaptat prop de 50.000 euros per la caixa de resistència. Mentre unes fan torns a les portes de la fàbrica, on compten amb una bona infraestructura, altres fan guàrdia al ZAL per detectar camions procedents d’altres plantes.

El front legal està a l’espera del resultat de la impugnació de l’acord que va aprovar l’ERO. En aquest sentit, el 13 de febrer és una data clau, ja que se celebrarà el judici per la demanda de vaga il·legal que ha presentat l’empresa. Gila afirma que, si el jutge no li dóna la raó, tancarà l’empresa. Pel que fa a les treballadores, decidiran què cal fer en una assemblea quan sàpiguen la resolució judicial. Sigui quin sigui el resultat final, la lluita de Panrico suposa un clar exemple de dignitat davant el clima de resignació generalitzada que patim.

El referent històric de la vaga de Laforsa

Per trobar una vaga tan llarga a l’arxiu de la memòria recent, cal retrocedir 40 anys enrere. La històrica vaga de la metal·lúrgica Laforsa de Cornellà va durar 103 dies, entre el novembre de 1975 i el febrer de 1976. El context social de l’època era de molta tensió, amb Franco al llit a punt de morir. En l’àmbit laboral, les plantilles estaven molt organitzades, sovint de manera autònoma mitjançant assemblees. La vaga va esclatar com a resposta a l’acomiadament d’un treballador que va cometre un error de producció. La direcció va respondre la vaga amb més acomiadaments, fins a 150 de manera escalonada.

Les plantilla de Laforsa, que va saber estendre la lluita, va rebre la solidaritat de les treballadores d’altres empreses i del veïnat de les poblacions properes. Van recaptar prop de cinc milions de pessetes –prop de 30.000 euros– per la caixa de resistència. El 13 de gener de 1976, l’atropellament d’un treballador que se solidaritzava amb el tancament de les treballadores de Laforsa a l’església de Santa Maria de Cornellà per part d’un cotxe policial va desencadenar un efecte dòmino. Fins a 169 empreses, al voltant de 28.000 treballadores, van aturar l’activitat a tot el Baix Llobregat amb una vaga general que va durar quinze dies. La plantilla de Laforsa va continuar la vaga fins que, finalment, el 21 de febrer, es va aconseguir la readmissió de totes les treballadores.

* Article d'Òscar Romero publicat al núm. 348 del setmanari Directa, de 12 de febrer de 2014.

http://www.directa.cat/noticia/panrico-vaga-mes-llarga