Entrevista a Pere López Sánchez, autor del llibre “Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)”: “Cal visualitzar els barris proletaris com a espais de vida i lluita”

“La revolució social del 36 sempre m'ha semblat un dels millors exemples de procés revolucionari fet des de la base”

“A les Cases Barates de Can Tunis es tractava de lluitar contra l'explotació i l'opressió, i s'aspirava a l'auto-emancipació”

No, no em vaig criar a les Cases Barates de Can Tunis, ho vaig fer a la part vella —ara centre històric— de Barcelona; en aquella relegada barriada va viure la meva família paterna. Fa molts anys que tinc interès i escric sobre la importància del territori en els processos socials, especialment sobre "les lluites en i per la ciutat" com a crítiques pràctiques en què els projectes concrets d'emancipació s'aixopluguen i es despleguen. A "Rastros de rostros" he intentat explicar com els "protagonistas del montón" d'aquelles perifèriques Cases Barates van ser capaços de fer realitat, després de molts anys de brega i autoaprenentatge, el seu somni igualitari de la revolució social. Un testimoni de les Barcelones rebels que convindria, crec, no descuidar en els temps que corren.

- Quin és l' origen d’aquest llibre?
Tenia, des de fa temps, interès per saber com s'arriba a concretar i sostenir un procés revolucionari des de la base i és que en el meu imaginari la revolució social del 36, tan propera a nosaltres, sempre m'ha rondat com un dels millors exemples, potser el millor. Volia, a més, procedir mitjançant "l'anàlisi concreta d'una situació real" i llavors només em restava posar el dit sobre el mapa i escollir un barri de Barcelona on habitessin, diguem, els ningú i els menyspreats per la història. Volia recopilar papers dels arxius i hemeroteques però també, i sobretot, recollir totes les veus que pogués. En l'elecció va pesar la meva procedència familiar i entre els dos barris a escollir —La Torrassa i les Cases Barates de Can Tunis—em vaig decantar pel segon, més que res perquè de La Torrassa, «allà on començava Murcia», ja s’ha escrit alguna cosa més.

- Quin és l' objectiu que et vares proposar a l'hora de fer-ho ?
L'objectiu era aquest: poder traçar la trajectòria de lluita i les aspiracions d'emancipació, traduïdes en utopia concreta, de les gents condemnades a viure a les perifèries relegades.

- Estudies els anys abans de la gran Revolució del 36. Quin paper hi tenien els barris?
En aquella època als barris d'extracció proletària no només s'hi dormia, sinó que s’hi habitava en el sentit de viure compartint la quotidianitat amb els altres i passant el temps lliure al carrer, als bars, ... i també s'hi podia treballar. Els barris com a espais de vida, on es mamava l'explotació i l'opressió, on el dia a dia no estava colonitzat per la mercaderia ni assetjat per l'aïllament (el viure o estar junts però separats), eren una esplèndida palanca per crear i consolidar comunitats de lluita entre iguals.

- Què en penses del llibre de Chris Ealham sobre els barris de Barcelona abans de la revolució, un llibre amb el mateix tema que el teu?
És prou interessant, un bon compendi que deixa aspectes per aprofundir i també dóna molt per discutir. Ara bé, tampoc deixaria de banda les aportacions de José Luis Oyón, especialment el seu llibre "Quiebra de la ciudad popular", i les de la gent de Santa Coloma —el Grup d’Història José Berruezo— i d'altres.

- Quins són els ideals que van moure aquesta gent humil a realitzar la gran revolució del 36?
Una de les frases que en aquells anys es repetia, i molt, era la lluita per la millora material i moral. L'una i l'altra a la vegada, ja que tant es tractava de lluitar contra l'explotació com contra l'opressió. I d'aquell present de lluites s'aventurava, s'aspirava, a l'auto-emancipació. Sí, "l'emancipació dels treballadors serà obra dels mateixos treballadors o no serà". Però a més d'idees o ideals l'important era aquell "anar aprenent mentre es camina" que diríem ara. Les seves ànsies d'emancipació eren el resultat d'unes pràctiques crítiques que un dia i un altre s'afanyaven a portar a terme. La inspiració llibertària era clara, em sembla.

- Quina és la teva implicació en la investigació (personal, familiar, ideològica, universitària)
Buff, i com es respon a això? Podria dir que m'interessen, i no per simple curiositat, els processos revolucionaris. Ja va escriure Cohn Bendit allò de "la revolución que quisimos tanto" i altres li van donar "l'adéu a la revolució" com havia passat amb "l'adéu del proletariat". Total, es pot pensar avui la revolució?, quina, com i on? Si fos així ens valdrien, sense mimetismes ni descontextualitzacions, els referents del passat, i entre ells el de la revolució social del 36? Si la implicació personal es refereix a la meva relació amb el barri de les Cases Barates ja hauria de dir que la meva família paterna va viure-hi i que més d'un familiar surt nomenat entre el munt de veïns que van ser els protagonistes d'aquella revolució social que s'entesten a esborrar de la història.

- Quin mètode d'investigació has seguit? En què consisteix?
La investigació s'ha assemblat a un viatge. Genet ja deia que no és viatge, ni es ná, quan el trajecte, de pagament, té punt d'inici i punt final, com en el bus, com al metro. I Camarón ens cantaria que el millor és entretenir-se pel camí, i fins i tot perdre’s de tant en tant, si el que es pretén és comprendre i no només descriure o explicar. Algú va denominar a aquest procedir com transductiu, en el que l'imprevist, la deriva, no només et molesta sinó que t'alimenta. El viatge, per cert, tot i que que sigui a un altre ritme, encara continua.

- Com has fet les entrevistes? Les has ensenyat a la gent del barri per saber si estan d'acord amb el que tu has transcrit d'ells?
D'entrada voldria comentar que no he fet pròpiament entrevistes. Més aviat han estat converses o xerrades que he anat mantenint, i moltes vegades no en un sol dia sinó en successius moments. Sí que portava preparat més o menys un guió, però sobre la marxa ho anava modificant, a més, diguéssim que no em conformava amb preguntar i escoltar la resposta sinó que intervenia quan ho considerava oportú. La conversa en curs o procés, sempre que he pogut, l'he anat estirant; i és que si m'arribava nova informació dels arxius o d'altres veïns procurava tornar a preguntar. He aplicat el model "bola de neu”, que consisteix en anar d'un veí a un altre, d’un paper a un altre. Sovint, a més, les converses no eren individuals i els llocs bé podien ser un bar esmorzant, a casa d'ells, passejant... El telèfon —i l'e-mail molt menys, però també—, de tant en tant els he emprat per a preguntes més concretes o simples puntualitzacions sobre noms, dates, etc. Sempre que he pogut he procedit a la devolució i fins i tot, com no, els indicava que podien plantejar totes les modificacions que consideressin oportunes.

- Què has trobat en les converses de la gent de Can Tunis?
Aquí, per descomptat, no puc generalitzar. Hauria de distingir entre els que, ja des de l'inici o a través del tracte, no mostraven cap problema per parlar del que fos, i altres, més recelosos, que s'escudaven en evasives o eren imprecisos en segons quines respostes, especialment quan sortien noms. Em quedo, però, en què insistien en: "no t'explicaré més que allò que sé per mi mateix i no el que m'han dit o he sentit". Així mateix, en el seu to destacaria la seva sinceritat, honestedat i humilitat. Se saben, com a hereus, els perdedors d'aquella revolució i no es recreen en presumir; els disgusta, i molt, totes les pestes que els han tirat —i continuen tirant— al damunt.

- Per què no hi ha bibliografia, si es tracta d'una investigació?
Que no hagi incorporat ni notes a peu de pàgina, ni bibliografia, ni el llistat de "entrevistats", ni els arxius consultats ha estat una opció deliberada. Primer, i no és broma, el llibre hauria sortit molt més gros o amb lletra encara més petita. Però sobretot he volgut prescindir d'aquest pes per alleugerir la lectura i que els que no estan acostumats a aquesta tipologia de text no es facin enrere.

- Quins són els referents del llibre?
Encara que no hagi volgut guiar-me pels meus "pares putatius" és obvi que a "Rastros de rostros" llueixen alguns referents, com també ressonen, i bastant, les converses i discussions mantingudes al llarg del temps amb amics i companys. Per citar lectures, si d'això es tracta, esmentaria a Foucault i els que al seu voltant es van dedicar a problematitzar la història i els seus aspectes territorials, cert Castoriadis, Lefort, Thompson, Benjamin, Lefebvre i etc.

- Hi ha una molt bona introducció del company Tomás Ibáñez. Com se't va ocórrer?
Al llarg de tot el procés d'elaboració del que acabaria resultant el llibre, i que vaig començar el 2004, he abusat de la confiança i paciència d'alguns amics. Els marejava amb els meus avanços i retrocessos, els meus dubtes, els passava esborranys... Un dels temes que va sortir era si calia o no un pròleg del que jo no era molt partidari. Una vegada acceptat vaig tornar a molestar, i així en Tomàs, un dels lectors dels meus esborranys, es va avenir a regalar-nos "La muerte nunca vence a la primera"; clar, cal que estiguem a l'aguait perquè els torrents tornin a créixer sota la tempesta.

- Per què ho edites a Virus, o per què t'ho editen els de Virus?
Des de fa molt de temps, gairebé des dels seus inicis, he mantingut relació i he col·laborat de diferents maneres amb el projecte de Virus. Fruit d'aquest festeig el llibre arribaria a la Lluna (la impremta). Hi ha, per descomptat, una aposta mútua pel pensament crític i pels circuits alternatius.

- Quina rebuda ha tingut el llibre? Quins comentaris has rebut de la gent de Can Tunis i d' altres lectors?
Les veus o correus que m'han arribat d'entre la gent del barri i persones properes em transmeten que el llibre els ha despertat interès, que he explicat una història que en molt bona part desconeixien i que no els havien transmès els grans i que no he tornat a entrar en “chafarderíos ni miserabilismos”, i ho agraeixen. Alguns, a més, amb orgull, han mostrat afecció per aquell passat de lluites tan allunyat, insisteixen, de les mil etiquetes de marginals que els han endossat durant tants anys. Del llibre, que allà es pot trobar al forn i a una papereria, m'han dit que està tenint sortida i que dóna per parlar.
Fora del barri, i m'alegra, els comentaris que m'arriben també destaquen la feina feta per intentar recuperar la memòria col·lectiva dels de baix, "dels sense nom que no anònims" que em subratllen. És per estar content! Ara, és clar, de les valoracions negatives —per l'estil, pel contingut, ...— que deu haver-ne, de moment no me n'he assabentat.

- Després de la seva publicació han tingut aquells "Rastros de rostros" certa continuïtat?
Amb els comentaris que m'arribaven del llibre i del vídeo (http://vimeo.com/rastrosderostros/video) i després d'algunes converses, trucades i correus em vaig decidir, amb ajuda de persones vinculades al barri, a posar en marxa un bloc: http://rastrosderostros.wordpress.com/, en el qual, a més de difondre el llibre —hi ha l'accés gratuït a la versió digital i la incorporació de documents, de testimonis inèdits dels seus protagonistes i de material fotogràfic (algun procedent d'arxius però majoritàriament aportat per familiars)— es recullen ressenyes, entrevistes... I especialment van entrant noves biografies i fotografies. La predisposició a tirar palante segueix viva, encara que també és cert que costa estirar: abunden més les promeses que ja t'enviaré que els lliuraments concrets.

- Què et sap greu no haver pogut fer en la investigació?
Per descomptat, em sap greu no haver pogut parlar amb ells i amb elles, és a dir, amb els protagonistes directes d'aquella revolució. Sé que és un contrasentit, ja que quan vaig emprendre la immersió en aquelles Cases Barates la majoria d'ells, per edat, ja havien desaparegut: alguns, tot i que ja portés un temps (anys) amb el tema, vaig arribar a ells quan feia poc que havien mort; hi ha qui encara viu però per la seva salut i discreció no hem pogut parlat gaire o ho hem deixat estar. És això d'haver arribat tard. També em queda mal regust per no poder haver accedit a certa documentació d'arxius que vaig localitzar. I qüestions, més concretes, pendents de resoldre encara hi ha algunes, com qui va ser o qui van ser els enllaços entre l'interior —des de dins del barri— i la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari a França? També no haver pogut accedir a algunes memòries, completes o inacabades, que em consten es van escriure però es van perdre, no es troben o no volen compartir-les.

- Quins són a els personatges que destacaries del barri?
La llista és llarga. En els anys 20 podria destacar Gumersindo Sánchez, El Madriles, no només militant notable en el Sindicat de la Construcció i en la vaga de les obres del metro sinó també en la constitució de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell —que era com ells anomenen al seu barri de Cases Barates. A Marcelino Pereiro, del transport marítim, igualment entre els impulsors de l'Ateneu i que escrivia a la premsa obrera i llibertària. Alberto Manzano, també a l'Ateneu, va estar entre els que es van enfrontar als pistolers del Sindicat Lliure. Enrique García, tramviari, assidu a la premsa obrera i al qual van empresonar en diferents ocasions. Ja en els 30, Benito Maldonado va estar molt actiu a l'Ateneu i va ser a més delegat en la llarga vaga de les “Extracciones de Arenas” i a la de lloguers; i el José Gilabert, el Berenguer, el Higueras i ... A partir del juliol del 36, a més dels anteriors, esmentaria a Francisco Liria, José Giménez, Antonio Céspedes,... Ja contra Franco, i de la nova fornada, ressaltaria a Rogelio Ramos, afusellat a Saragossa el 1950 després de la seva funesta incursió guerrillera, Manolo Fornés, els germans López Montesinos... de dones estarien Esperanza Fernández, mitineando durant la vaga de lloguers. La Ana Fuentes a la Rivière, la Consuelo López Requena a la fàbrica Farrero, la Maria Vidal, a la Sangrá...

- Una frase o lema que introdueixi la teva investigació
Potser la de Camus que vaig triar per al blog: «La llibertat no és un regal que es rep d'un Estat o d'un cap, sinó un bé que es conquereix diàriament, gràcies a l'esforç de cada u i la unió de tots».

- Has escrit algun altre llibre. En quins llocs has publicat articles o escrits teus?
Individualment, El centro histórico, un lugar para el conflicto (1986) i Un verano con mil julios y otras estaciones ( 1993).També he participat en obres col·lectives, per exemple en Virus —entre d'altres El descrubiMIENTO del 92—, amb Alikornio, Traficantes de Sueños... Alguns articles sobre urbanisme els he publicat en revistes acadèmiques, i sobre aquesta problemàtica o altres he escrit, bé individual o col·lectivament, signant o sense signar, en diferents revistes, millor o pitjor impreses per diferents canals de difusió. Entre elles In/dolencia, Ekintza, Contrapoder.

- Com t'has format en la vida?
Encara que faig de docent a la Universitat podria dir que em considero, en bona mesura, autodidacta. Vaig cursar geografia, però abans i en paral·lel ja vaig intentar llaurar-me un bon bagatge cultural i sense ànims d'especialista. Vaig aprendre, i molt, de la meva implicació en el cicle de lluites del final del franquisme i començaments de la transacció. I guardo en el record a bons companys, més grans que jo, i alguns encara amics que van fer, com diria Rancière, de bons "mestres ignorants".

- Presa de consciència o vocació política? I la teva evolució política?
Mira que amb "Rastros de rostros" he anat emprenyant amb preguntes semblants i ara em toca a mi! Respondria com molts d'ells: "doncs no sé, no me'n recordo, què vols que et digui?". Per recordar recordaria que sent xaval vàrem sortir de l'institut, a la Barceloneta, per anar a una manifestació contra la llei Villar Palasí. Ja treballant, a la banca, uns quants vam muntar la CAT —una Comissió Autònoma de Treballadors— per desacord amb les CCOO. Això seria el 1974. I fins ara, no sé. Em ve al cap, disculpa, la cançó del Makinavaja.

- Militància política a grups i organitzacions. Quins rols tens dins el sindicat o moviments socials en què has participat?
D'organitzacions formals només he format part de la CNT, des de la seva assemblea de refundació a Sant Medir fins a la seva crisi interna derivada del cas Scala. Després he anat transitant per alguns col·lectius, però sobretot ens trobem de tant en tant, sense agenda i informalment, entre afins. I estant a l'aguait de la conjuntura, de vegades m'implico en singular, amb diversa intensitat, en certes lluites, ja siguin de major o menor calat, més locals o concretes o, a una altra escala, específiques o generals.

- Com veus el moviment llibertari actual?
Diria que en les crítiques pràctiques col·lectives l'esperit o la cultura llibertària sembla, de forma difusa, rebrotar. Aquestes pràctiques socials disperses serien, em sembla, els torrents als quals es referia Tomás, i per més que s'assemblin al Guadiana cal potenciar-les. Cal avivar, com a moviment real, el "mar de fuego subterráneo" que va mimar sempre l’Anselmo Lorenzo.

- El teu lema de vida
Un parell de cites: alguna cosa així com "només buscant l'impossible s'assoleix el possible" i "tota paraula és una paraula de més".

- Llibres i autors que t’hagin influenciat
Anomenaria els dos primers que vaig escollir pel meu compte: La conquista del pan i El apoyo mutuo de Kropotkin. Dos més serien L'home que plantava arbres de Giono i La comunidad inconfesable de Blanchot. Autors? Berger i Cortázar, d'aquí a Juan Marsé. De l'acràcia a Rocker i el seu Nacionalismo y cultura (molt actual, per cert) i Anselmo Lorenzo i el seu Proletariado militante. I ...

* Entrevista realitzada per Txema Bofill publicada al núm. 158 de la revista Catalunya.

El somni igualitari: la utopia concreta de les perifèries