Com reduir la pobresa

Càritas Europa ha presentat un estudi en què explica que l’Estat espanyol és el segon Estat de la Unió Europea amb major índex de pobresa infantil, superat per Romania i precedit per Bulgària. Però al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no li agraden els informes de Càritas sobre la pobresa. S’ha queixat que no es corresponen amb la realitat, i que únicament són estadístiques. Mesurar una problemàtica amb tantes dimensions com és la pobresa és complicat. I parlar de pobresa sense entrar a explicar les raons de fons que la creen, com fan Càritas i altres entitats similars, és gairebé un engany ideològic i polític. Però les crítiques del ministre no anaven per aquí.

Montoro primer ha volgut desacreditar els indicadors que fa servir Càritas perquè mesuren més pobresa que la que, segons ell, realment hi ha. L’estudi empra el llindar de pobresa, que mesura si els ingressos de les persones permeten assolir els estàndards de vida d’aquella societat. Càritas comptabilitza com a pobres aquelles persones que tenen uns ingressos inferiors a un 60% de la renda mitjana per habitant en l’Estat de referència. Aquests indicadors són diferents segons les economies. La renda a Bulgària és molt inferior a la de l’Estat espanyol, i el seu llindar de pobresa és la meitat. De fet, el llindar de pobresa espanyol seria un 21% superior a la renda mitjana a Bulgària. Moltes de les persones en risc de pobresa a l’Estat espanyol tenen una capacitat de compra superior a aquelles en una situació equivalent a Bulgària.

Però això no vol dir que, com sosté Montoro, no siguin pobres. Ho són en el seu entorn. Sembla que el ministre ha trobat una manera ben efectiva d’eradicar la pobresa! Es tractaria de buscar un nivell de renda inferior al del nostre entorn per comparar-nos. Podem agafar la renda mitjana de les economies més empobrides del món, i així deixaríem de tenir tants nens pobres. Tot i això, no podríem amagar una altra trista realitat: som una de les economies on més s’ha incrementat la pobresa. A la Unió Europea, l’Estat espanyol ha estat el segon on la taxa de pobresa ha crescut més durant la crisi, després de Grècia. I Catalunya supera l’evolució mitjana d’aquest país. De les aproximadament 140 regions de la Unió de les quals hi ha estadístiques, Catalunya és la catorzena en creixement de la taxa de pobresa.

Una altra cosa que ha criticat Montoro és que es barregin conceptes. L’informe sobre la pobresa explica que el cost d’oferir uns mínims ingressos a les famílies de l’Estat espanyol equivaldria a l’import que el Govern de l’Estat espanyol calcula destinar al rescat d’una dotzena d’autopistes. No ens confonguem: els rescats són per a les autopistes, com ho són per a la banca i per a altres inversions fallides, però no per a les persones. El ministre ha defensat que els rescats són necessaris perquè hi hagi creixement econòmic, i que és aquest el que pot fer reduir la pobresa. Però, en la nostra economia, aquesta relació causal està totalment capgirada. Si ara els empresaris comencen a parlar de reactivació econòmica, és precisament perquè han destruït llocs de feina i han devaluat els salaris de la manera més dràstica que mai hem conegut.

A l’Estat espanyol, el 20% de la població més rica té 7,2 vegades més que el 20% més pobre, la desigualtat més elevada de la Unió Europea i l’únic lloc on s’ha disparat. Al sud d’Europa, el creixement econòmic se sustenta en una major dosi de saqueig dels salaris i dels béns col·lectius cap als beneficis del capital. Sense una transformació profunda del model econòmic i social, no es podrà fer front a la pobresa. Únicament trobaran maneres d’amagar-la de les estadístiques, de diluir-la en l’economia precària i informal i que siguin les xarxes familiars, especialment les dones, o bé Càritas, qui esmorteeixi els seus efectes.

* Elena Idoate és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat al setmanari Directa.

http://directa.cat/noticia/com-reduir-pobresa