El delicte de ser pobre

Malgrat els tímids símptomes d'abandonament de la recessió econòmica, la crisi actual està marcant un abans i un després pel que fa a les desigualtats socials. La retallada d'ajudes per a les persones en situació de dificultat econòmica les ha col·locat en una situació d'extrema vulnerabilitat, mentre que, paral·lelament, els governs català i espanyol estan duent a terme una autèntica criminalització de la pobresa i de l'atur. Així doncs, no únicament es prescindeix d'unes polítiques -les de lluita contra la pobresa- poc rendibles electoralment, sinó que, mitjançant el discurs, però també a través de la pràctica repressiva, s'estigmatitza la gent que té més dificultats per tirar endavant.

El programa polític neoliberal no passa per desentendre’s de la pobresa sinó per adoptar un nou model de gestió de la mateixa. El discurs i la praxi del govern de CiU a Catalunya i del govern del PP a l’Estat encaixen perfectament amb un estil neoliberal de gestió de la pobresa. Un model caracteritzat per la retirada de l’administració pública de l’àmbit de l’assistència social i la delegació de responsabilitats en entitats socials; per la utilització del sistema penal, la repressió i el punitivisme, per eliminar els símptomes de l’empobriment dels carrers; i per la imposició d’un estat permanent de sospita cap a les víctimes de la pobresa culpabilitzant-les de la seva situació amb acusacions de vagància i parasitisme.

Amb la delegació de responsabilitats sobre les entitats socials s’aconsegueix silenciar les tasques de denuncia que aquestes realitzarien si no depenguessin econòmicament de l’administració, situar l’assistència social en el terreny de la voluntarietat i acabar d’arrel amb el discurs dels drets socials. Les persones assistides ja no sol·liciten fer efectiu un dret davant de l’administració sinó que demanen ajuda a una organització de la societat civil situada fora del seu propi control democràtic. En paral·lel, es justifica la mà dura per imposar l’odre i el civisime enfront d’aquests “pobres estructurals” que tenen la gosadia de fer vida en una via pública convertida en centre comercial a cel obert i espai destinat al turisme.

La pobresa que ve

Des del 2009, la pobresa s’ha estès a bon ritme afectant a sectors de població que fins fa poc se’n creien a resguard, digui el que digui el Conseller Homs. En declaracions realitzades l’11 de febrer de 2014, el portaveu del govern afirmava que «crida l’atenció constatar que el 2006 hi havia un 19,1% de pobres al nostre país i que el 2011 hi ha un 19,1% de pobres». Aquesta afirmació és incorrecta des del punt de vista tècnic i insultant des del punt de vista humà. Homs està fent passar per “percentatge de pobres” el que en realitat és la “taxa de risc a a la pobresa”. Parlar de pobres ja és de per sí criticable, doncs suposa etiquetar a una part rellevant de la població posant per davant la seva situació econòmica, ni desitjada ni desitjable, a altres característiques que, sense cap mena de dubte, són molt més importants des del punt de vista subjectiu. Parlaríem doncs de persones en situació de pobresa i no pas de pobres.

L’indicador referit per Homs és la taxa de risc a la pobresa que és el percentatge de persones que tenen uns ingressos inferiors al llindar de risc d’exclusió social. L’esmentat llindar s’estableix en relació als ingressos del conjunt de la població (és el 60% de la mediana de la distribució d’ingressos, amb les correccions necessàries per ajustar la mida de la llar) i, per tant, a mesura que la ciutadania catalana s’ha empobrit econòmicament, el llindar ha baixat. Això significa que una llar formada per dos persones adultes i dos infants, que al 2006 ingresses 17.400 euros anuals entre 2006 i 2011, es consideraria per sobre del llindar de risc a la pobresa fins al 2008, any en que el llindar es situa en 18.370 euros d’ingressos anuals. Sería considerada “pobre” per Homs fins el 2011. Perquè en el darrer any amb dades disponibles el llindar cau per sota dels nivells de 2006 i es sitúa en el mínim del període: 17.169 euros. La nostra hipotètica família, no haurà millorat les seves condicions econòmiques perquè ingressa el mateix que al 2006 i l’efecte de la inflació haurà disminuït el seu poder adquisitiu.

Utilitzant aquesta taxa de risc a la pobresa, que amaga una trampa estadística per molta gent desconeguda, es deixen de banda altres dades que s’obtenen de la mateixa font (l’Enquesta de Condicions de Vida) i que no permeten lectures gaire optimistes. Mentre al 2006, un 43% de les llars catalanes manifestaven no tenir cap dificultat per “arribar a finals de mes”, l’any 2012 la proporció s’havia reduït al 38%. Si a l’any 2006 eren un 3% les llars que vivien privacions materials severes, al 2012 ja n’eren un 7,4%.

Per molt que s’intenti transmetre que els problemes són temporals i que tot tornarà al seu lloc quan l’economia es recuperi, la crisi està marcant un abans i un després en la realitat social del nostre país. No tothom s’ha empobrit de la mateixa manera: les desigualtats socials han augmentat fruit d’unes polítiques públiques estatals i autonòmiques que mantenen un perfecta coherència. L’any 2006, la renda mitjana del 10% de llars més riques de Catalunya era 7,5 vegades la renda mitjana del 10% de llars més pobres. Al 2012 ja era 15,4 vegades més gran. I no és d’estranyar, ja que les retallades de moltes ajudes que eren bàsiques per al 10% més empobrit ha fet que l’impacte de la crisi sobre les famílies més tocades per la crisi hagi estat extrem.

La maquinària de l’exclusió social no s’atura encara que vegi brots verds. Un mercat laboral que seguirà deixant fora una part important de la població combinat amb una mínima protecció social vinculada a les cotitzacions a la seguretat social, condemnen a la pobresa a una part de les persones ocupades i a un creixent grup de població que no està podent cotitzar el suficient com per gaudir de prestacions de desocupació o pensions de jubilació. Unes polítiques d’habitatge orientades a mantenir els privilegis de les èlits ens segueixen forçant a pagar preus desorbitats per tenir un lloc on viure i ens exposen a situacions d’alta vulnerabilitat social on la malatia, l’atur o la vellesa, es converteixen en factors desencadenants d’exclusió residencial. I unes polítiques migratòries populistes i xenòfobes sentencien a centenars de milers de persones a l’exclusió institucionalitzada i a la constant clandestinitat.

“Posar els pobres a treballar”

El panorama laboral contrasta amb l’obsessió dels dirigents polítics per “posar els pobres a treballar”. S’apel·la a l’ètica del treball i de l’esforç per diferenciar entre els “bons pobres”, aquells que “volen treballar”, i els “mals pobres”, o els “aprofitats” del sistema de protecció social. L’ètica del treball és molt útil a l’hora d’atribuir l’exclusió social a factors individuals descarregant de responsabilitat a les institucions.

Atribuir la pobresa extrema a factors individuals permet justificar mesures i discursos polítics que redueixen drets socials a programes sotmesos a l’arbitrarietat política i administrativa. La “reforma” del Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) que va portar a terme la Generalitat de Catalunya l’estiu del 2011 és un clar exemple de confrontació entre la realitat del treball diari dels i les professionals dels serveis socials i la ideologia del workfare que impregna el projecte polític de la dreta catalana. El PIRMI va néixer amb la finalitat d’oferir una renda mínima a les llars sense ingressos de manera temporal i a condició del compliment d’un pla de treball orientat a la inserció laboral. A efectes pràctics però, el pagament de la renda mínima es perllongava en el temps i constituïa l’única font d’ingressos de llars en una situació de pobresa severa.

L’agost d’aquell any, l’administració catalana va deixar de pagar les rendes mínimes d’inserció per transferència bancària, canviant la modalitat de pagament per l’entrega d’un xec i “revisant” els casos un per un per evitar hipotètics fraus. Els consellers de benestar i família i d’ocupació van argumentar que calia una reforma en profunditat del programa pel seu fracàs en la inserció de les persones beneficiàries al mercat laboral i pel “mal ús que se n’estava fent”, afirmant sense cap pudor que hi havia un nombre indeterminat de famílies beneficiàries que tenien altres ingressos “en negre” i d’altres que eren de nacionalitat estrangera i que havien tornat als seus països d’origen perdent el dret a la prestació. Sense un estudi exhaustiu i un anàlisi de les irregularitats els canvis portats a terme aquest agost no tenen més justificació que la ideològica. Les anècdotes que els consellers varen posar damunt la taula en la seva compareixença al Parlament no fan més que evidenciar els prejudicis i la visió esbiaixada que aquests individus tenen de la realitat diària de les famílies ateses pels serveis socials.

De què serveix esmentar situacions concretes de persones beneficiàries amb “pagaments a canal+ o Gol TV”? Quina rellevància pot tenir per a lluitar contra la picaresca que el 42% de les persones perceptores siguin d’origen estranger? Els “exemples” del conseller Mena només pretenien justificar la intervenció davant del seu electorat, una classe mitja carregada d’idees preconcebudes sobre la pobresa que viu en el convenciment que mai haurà de recórrer als serveis socials. I és que les polítiques de lluita contra la pobresa són poc rentables des del punt de vista electoral. Les persones socialment més vulnerables són relativament poques, amb xarxes socials fràgils i sense capacitat de resposta política o mediàtica. Si la crisi ofereix l’oportunitat per retallar allò que semblava intocable, com la sanitat o l’educació, les polítiques orientades als sectors invisibles de la societat són perfectament susceptibles d’ésser escombrades sense atendre en absolut als drames humans que hi ha al darrera i a la responsabilitat col·lectiva envers les profundes desigualtats que genera el nostre sistema de relacions socials.

Amb la imatge de la pobresa “aprofitada” i roí ben instal·lada a l’imaginari col·lectiu, ara també ens volen fer creure que les persones aturades ho estan per comoditat. L’ofensiva en aquest sentit ja s’està preparant amb els múltiples programes de foment de l’empreneduria i amb les crides a la creativitat, a reinventar-se, a crear el propi lloc de treball sense “esperar a que te l’ofereixin”. Aviat l’atur també serà un problema individual. El resultat de tenir poc talent, poca creativitat i de no estar disposats i disposades a reinventar-nos. I si l’atur es culpa de cadascú… perquè pagar subsidis i prestacions?

El delicte de ser pobre

La reacció dels Estats a l’increment de la marginalitat al que ens aboquen les polítiques neoliberals consisteix en accentuar el seu caràcter punitiu. El nou rol de l’Estat cap a l’exclusió es vehicula a través del sistema penal i d’una profunda transformació de les polítiques socials. Recuperant els discursos liberals més clàssics, es condicionen les ajudes socials a la submissió a la lògica del treball precari, que manté a les persones en la pobresa però que els proporciona un salari de subsistència substitutiu de les prestacions socials, mentre les manté ocupades i temeroses de perdre la feina.

Les pors i les inseguretats inseguretats vinculades a la precarietat en la que ens toca viure són assumides com inevitables per les elits polítiques i els debats es centren en altres pors, més tangibles però empíricament gens fonamentades, que avalen el populisme punitiu. Un la competició per demostrar mà dura les temàtiques de debat són l’incivisme i la inseguretat i les propostes que triomfen són l’enduriment de penes i sancions i la intensificació de la presència policial a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Una de les conseqüències és l’assetjament penal i policial a col·lectius tan diversos com les persones sense llar, les prostitutes del carrer, els petits traficants de drogues o els venedors ambulants, classificats junts al sac dels exclosos que no volen seguir camins d’inserció. La finalitat d’aquestes polítiques municipals és acabar amb els usos de l’espai públic que no s’ajusten a les activitats convencionals. Aquesta tendència s’explica en part per la subordinació de l’espai públic als interessos privats del comerç i de les empreses turístiques. Ordenances de civisme com la de Barcelona, que permeten que es multi a persones per dormir a la via pública, no només atempten contra la llibertat de les persones sense sostre sinó que subordinen l’espai públic a l’activitat econòmica privada.

Les polítiques de mà dura i de “tolerància zero” amb la delinqüència s’han materialitzat en un ús cada cop més intensiu de la reclusió penitenciària com a pena. Seguint l’estela del punitivisme anglosaxó la majoría de països europeus porten dues dècades de creixement de la població penitenciària, sent l’Estat espanyol i el Regne Unit els que encapçalen el lamentable rànquing a l’Europa Occidental. Les persones que trobem en aquestes presons cada cop més concorregudes no es corresponen ni de bon tros a la imatge que en té l’opinió pública.

Les presons catalanes i espanyoles no són plenes de violents assassins o de delinqüents sexuals en sèrie. A 2012, el 63% complia condemna per delictes contra el patrimoni o contra la salut pública (robatoris i tràfic de drogues). Per contra, els delictes que sovint s’utilitzen en la demagògia punitiva són clarament minoritaris: només un 6,3% de les persones recluses han estat condemnades per homicidi (incloent formes com la tentativa) i un 5,5% per delictes contra la llibertat sexual.

* Albert Sales és professor de sociologia i criminologia a la UPF i a la UdG. Article extret del seu blog.

http://albertsales.wordpress.com/2014/04/15/el-delicte-de-ser-pobre-quaderns-dillacrua-189/