Dos anys de reforma laboral: la precarietat com a norma
La reforma laboral del PP, aprovada fa poc més de dos anys, ja ha destruït 118.000 llocs de treball a l’Estat espanyol i ha permès rebaixes salarials i una generalització de la precarietat i la pobresa dins el món del treball. La llei ha fet inclinar tant la balança a favor de la patronal que ha provocat, també, un esclat de les lluites laborals i la sensació entre les treballadores que cal mobilitzar-se i plantar cara.
Des que es va aprovar la llei, el 90% dels contractes que s'han signat són temporals i, d'aquests, la meitat són de menys d'un mes. L’atur ha augmentat, les condicions laborals han empitjorat i la precarietat s’ha escampat com una taca d’oli.Cada vegada hi ha més treballadores que, tot i tenir feina, no tenen unes condicions de vida dignes garantides.
El consell de ministres espanyol va aprovar, el febrer de 2012 i via Reial Decret-Llei, la nova reforma laboral, que ampliava notablement la del govern del PSOE aplicada el 2010. Més de dos anys després, els seus efectes es fan notar amb duresa sobre la classe treballadora. Es va presentar com la llei que havia d’aturar la destrucció de llocs de treball i flexibilitzar l’economia per fomentar la contractació. Els resultats demostren el fracàs de la reforma: l’atur ha augmentat, les condicions laborals han empitjorat i la precarietat i la temporalitat s’escampen com una taca d’oli entre la classe treballadora.
Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), des del quart trimestre de 2011 fi ns al quart trimestre de 2013, s’han destruït 1.049.300 llocs de treball a l’Estat espanyol i l’atur ha augmentat en 622.700 persones, un 11,8% més. A Catalunya, la xifra és de 840.200 persones a l’atur l’últim trimestre, període durant el qual es van destruir 38.100 llocs de treball respecte a 2013. A més, segons es desprèn de les dades de l’EPA, l’atur de llarga durada ha crescut un 36,1% aquest últim any: sis de cada deu treballadores a l’atur fa més d’un any que no tenen feina.
Pèrdua de drets
La reforma laboral ha creat forts desequilibris en les relacions entre l’empresa i les treballadores. Ara, el principal mecanisme d’acomiadament col·lectiu, l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO), pot ser utilitzat fàcilment per les empreses, fins i tot al·legant possibles pèrdues econòmiques. El període de negociació entre l’empresa i la plantilla és de 30 dies –abans era d’un mínim de 30 dies–, cosa que neutralitza la via legal per aturar l’ERO per manca de temps. A més, les administracions públiques ja no han d’autoritzar l’acomiadament col·lectiu ni intervenen per impugnar la decisió empresarial si la consideren abusiva. Les treballadores saben que, en cas d’aplicació d’un ERO, la batalla està gairebé perduda: més d’un 90% han tirat endavant des de l’aplicació de la reforma. Només s’han aconseguit certes millores en els casos en què la lluita sindical ha estat forta, com a l’empresa Coca-Cola, on han pogut aturar part dels acomiadaments; o en el cas de Panrico, on la plantilla fa sis mesos que fa vaga indefinida i l’ERO ha estat impugnat a l’Audiència Nacional.
La debilitat de les treballadores es fa palesa, també, en l’eliminació de condicions laborals per dues vies. D’una banda, s’elimina la ultraactivitat dels convenis col·lectius. Abans, quan un conveni caducava, continuava sent vigent fi ns que s’aprovava el següent. Així, si la treballadora no podia aconseguir una millora, tenia la possibilitat de quedar-se, almenys, amb les condicions prèvies. Ara, la patronal només ha de seure i esperar que caduquin. Llavors, es passa a una nova negociació que, amb el marc normatiu de la reforma laboral, fa que l’empresa estigui en situació de superioritat i que els acords que s’aconsegueixin impliquin, normalment, fortes retallades de les condicions laborals de la plantilla.
D’altra banda, la reforma laboral ha permès que les empreses es despengin dels convenis col·lectius per motius econòmics, cosa que fa que puguin contractar personal basant-se en el mínim marcat: el salari mínim interprofessional, que actualment és de 645,30 euros al mes (només ha pujat un 0,60% des de 2011). Aquesta modificació substancial de les condicions, la poden fer en quinze dies, fet que deixa la plantilla i els sindicats amb poc marge de maniobra per convocar mobilitzacions.
“Totes les condicions que havia aconseguit històricament la classe treballadora estan tocades de mort”, assegura Óscar Murciano, secretari d’Acció Social de la CGT a Catalunya. “Només es pot plantar cara en aquells sectors on les assemblees i els sindicats tenen molta força. Però la balança està molt desequilibrada. Han fet un marc normatiu perquè tot siguin derrotes”, afegeix.
Precarietat generalitzada
Si hi ha un efecte clarament visible arran de l’aplicació de la darrera reforma laboral és l’extensió de la precarietat a tots els àmbits del món del treball. Dels 14.792.614 contractes que es van signar el 2013, només el 7,67% són indefi nits, la resta (més del 90%) són temporals, la meitat d’ells té menys d’un mes de durada. Cal remarcar l’auge dels contractes de pràctiques i de formació, que permeten que el jovent encadeni aquest tipus de contractes a la mateixa empresa fins als 30 anys. Com que aquesta mà d’obra suposa un cost molt baix, és la que creix més: a l’Estat espanyol, el 2013, hi va haver un 79% més de contractes de formació i pràctiques que durant l’any anterior. El 80% mai no arriben a convertir-se en contractes estables.
“El paradigma del treballador precari ja no és només el de la jove que fa hores en un call center o a l’hostaleria. Ara, qualsevol treballador que sigui acomiadat entra a la roda de la precarietat”, assenyala Óscar Murciano. Enmig d’aquest panorama, la reforma laboral ha fet aparèixer una fi gura de manera molt estesa: la del treballador pobre. La generalització del treball temporal, l’abaixada salarial del 17% d’aquests últims dos anys i la retallada de condicions laborals fan que ja hi hagi treballadores que, tot i tenir feina, no tinguin unes condicions de vida dignes garantides. Un exemple clar és el de la plantilla de la multinacional francesa FNAC. La secció sindical de la CGT va denunciar que el 60% dels contractes són minijobs de 14 a 26 hores al mes i els salaris són d’entre 400 i 600 euros mensuals.
El panorama de misèria és devastador: segons l’informe de CCOO a Catalunya, Pobresa, llars i activitat laboral, del març de 2014, un 38,56% de les persones desocupades (533.500) no reben cap mena de prestació social ni subsidi i 88.134 llars, on hi viuen gairebé 200.000 persones, subsisteixen sense cap ingrés laboral, un 37,1% més que el 2008.
El govern, però, continua defensant la reforma laboral i incloent modificacions que la van polint en benefici dels desitjos de la patronal. De fet, el 2010, Gerardo Díaz Ferran, expresident de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) –i actualment empresonat per un delicte contra la hisenda pública–, va escriure un article molt polèmic a El País on exposava una sèrie de punts que calia aplicar per obtenir una “reforma laboral eficaç”. Un programa de màxims de l’empresariat que ha estat aplicat gairebé en la seva totalitat en aquesta reforma laboral.
* Un article de Víctor Yustres publicat al núm. 360 del setmanari Directa.