Per què vam colpejar l’FNAC

"Prendre com a objectiu estratègic uns quants petits conflictes en àmbits especialment precaritzats, sobretot al sector serveis, i ‘dedicar-hi especial atenció’ amb campanyes de suport concretes. Aquests conflictes no s’han de donar necessàriament en petites empreses, sinó també en establiments o centres de treball de grans empreses o multinacionals”.

Aquest va ser un dels acords aprovats durant el Desè Congrés de la CGT de Catalunya, celebrat entre l’11 i el 12 d’abril. Només cinc dies després, l’organització inicia una de les campanyes socials de denúncia contra una empresa més fortes i, segurament, més intenses, set dies de vertigen.

La CGT hauria donat suport al conflicte, com sempre, però hi vam afegir el plus de dedicar l’“especial atenció estratègica” que indicava l’acord pres i no donar ni una hora de descans a l’empresa.

En el cas de la FNAC, el seu taló d’Aquil·les era, clarament, l’exposició pública de les seves pràctiques explotadores i la comparació amb la falsa imatge creada a cop de màrqueting.

El que va passar és prou conegut: un corrent de solidaritat i militància que va anar pujant dia rere dia fins que es va convertir en un tsunami de pressió. Cada dia llançàvem elements nous de la campanya a la xarxa. Tots els canals socials s’anaven saturant d’indignació i suport a les reivindicacions de la plantilla: missatges de Whatsapp que donaven la volta a tot Catalunya, vídeos de companys i companyes solidàries que van atiar més la resposta social, escriptors i escriptores que s’anaven sumant al boicot de firmes de llibres i una traca final amb uns piquets molt potents i nombrosos el dia de la vaga, que van garantir un dany econòmic directe i indirecte molt elevat.

Sense la militància i complicitat de molts activistes socials, el resultat hagués estat molt menor. La vaga en si va comptar amb una bona participació, tot i que va haver de vèncer moltes dificultats: la por associada a la inseguretat laboral, pressions directes de l’empresa i el treball de la UGT en contra de la vaga.

Ara bé, tornem a la pregunta que dóna títol al text: Per què es va fer? Per què es va redactar aquell acord de congrés?

Les persones en condicions de precarietat ja són la majoria de la classe treballadora a l’Estat espanyol. L’estructura clàssica sindical basada en les seccions sindicals d’empresa no és suficient pel model d’atomització i inseguretat que genera la precarietat: canvis continus d’empresa, feblesa sindical, manca de relacions personals, alts nivells de coacció empresarial.

Fins ara, el sindicalisme donava una resposta genèrica o bé debatia com és que els precaris no s’afilien. Potser perquè l’estructura no és prou efectiva per una realitat que ja s’està consolidant com a norma. Així doncs, cal fer algunes adaptacions.

Primer de tot, cal trencar el cercle viciós de la impunitat. Les empreses se senten molt segures amb tantes armes a la mà i tantes febleses de la part dels treballadores i les treballadores en condicions de precarietat. La ultraexplotació rarament deriva en un conflicte laboral obert i, quan ho fa, és molt difícil que arrenqui amb força. Això paralitza les persones treballadores, que cauen en el pessimisme i la resignació de no veure-hi sortida. Volíem, per començar, un toc d’atenció que demostrés que cap partida no està predeterminada i que cap empresa no es lliura de rebre una resposta proporcional a les seves pràctiques.

Segon, les persones que treballen en condicions precàries han de veure que hi ha resposta des del sindicalisme (en el nostre cas, l’anarcosindicalisme) per organitzar-se i plantar cara; que donant i rebent solidaritat es poden crear xarxes de suport mutu que minvin l’aïllament que generen les condicions de treball i els canvis continus d’empresa. Si ens ho creiem, començarem a organitzar-nos, a decidir i a actuar.

Si, a l’hora de donar una resposta, pensem més en termes de sector productiu i territori, canalitzarem la solidaritat que han curtcircuitat amb l’aïllament i la fragmentació, com fan els companys i les companyes de Reus visitant un i altre cop el restaurant La Ferreteria, que acomiada, precaritza i assetja el personal.

Allà on la secció sindical és feble o directament no existeix, el sindicat sectorial ha d’actuar, el territori ha de respondre estenent i buscant la complicitat dels moviments socials solidaris i socialitzant els conflictes laborals, ja que –com no ens cansem de repetir– les lluites socials i laborals són la mateixa lluita. D’aquesta manera, afegim una potència que permet equilibrar la relació de forces i començar a guanyar conflictes.

La campanya contra les pràctiques explotadores de la FNAC va ser un acte de suport mutu. Però, especialment, va ser una crida a les persones que treballen en condicions precàries a organitzar-se, a deixar clar que les barreres que han aixecat entre nosaltres es poden enderrocar amb allò que sempre ens ha fet fortes: la solidaritat.

* Óscar Murciano és Secretari d'Acció Social de la CGT. Article publicat al núm 161 de la revista Catalunya i al setmanari Directa.